03.03.2024 - 21:40
|
Actualització: 07.03.2024 - 13:18
Acaba de sortir La pell de Barcelona, un llibre inèdit del fotògraf Francesc Català-Roca (Valls, 1922 – Barcelona, 1998). El volum és un dels últims projectes que va tenir obert Català-Roca i que va deixar pràcticament enllestit abans de morir-se. Conté fotografies de la ciutat del 1948 fins a final dels noranta del segle XX. Fotografies plenes de detalls, que combinen amb tota naturalitat la imatge en color i en blanc i negre. I té la particularitat de no contenir cap text, cap peu de fotografia. La potència del llibre no és solament la mirada de l’artista, per descomptat, sinó com va col·locar les fotografies i va posar en diàleg unes imatges amb les altres, bo i trencant cronologies i tècniques fotogràfiques. És un llibre fascinant i emotiu, que fa parlar aquesta pell que és espai de frontera entre allò que és públic i allò que és privat, que tan bé va saber captar Català-Roca.
El llibre s’ha completat amb un segon volum adjunt que conté informació annexa, que posa en context les fotografies, el llibre i la figura de Català-Roca per mitjà d’articles que signen Laura Terré, comissària de l’Any Català-Roca; Guim Costa, degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC); Andreu Català, fill gran del fotògraf; i el periodista, amic i cronista de la ciutat Lluís Permanyer. La pell de Barcelona és una coedició d’Enciclopèdia Catalana i l’Ajuntament de Barcelona. S’inclou a la divisió d’art d’Enciclopèdia Catalana, departament encapçalat per l’editor Joan Ricart i que arran del desmantellament del grup editorial i la venda de la major part dels segells, potser serà el darrer llibre d’art que haurà editat. De moment, la producció de llibres d’art i de bibliòfil resta aturada.
Precisament, explica Joan Ricart a VilaWeb, ja fa un parell d’anys que van anar a veure Andreu Català, fill de Català-Roca, amb la intenció de proposar-li de fer el llibre Català-Roca i l’arquitectura. Va ser mentre feien el sumari del llibre que Català els va comentar l’existència de la maqueta inèdita de La pell de Barcelona, que era l’últim gran desafiament del seu pare, i Núria Gil, responsable de l’Arxiu Català-Roca els anys que l’ha custodiat el COAC, que també participava en la reunió, la va anar a cercar, i Joan Ricart va veure de seguida que el llibre havia de ser aquest. L’editor ha respectat la voluntat del fotògraf editant llibre fotogràfic com si fos un facsímil de la maqueta: la mateixa mida, el mateix ordre de les fotografies (tan sols se n’ha tret alguna que no era aparellada).
El novembre de l’any passat, Andreu Català va encapçalar la nissaga familiar en l’acte oficial en què es va explicar la compra de l’Arxiu Català-Roca per part de la Generalitat de Catalunya. En aquest sentit, no hem deixat de demanar-li si en algun moment va perillar, si l’arxiu podia haver acabat fora de Catalunya, perquè es deia que el festejava el Reina Sofía. La resposta d’Andreu Català a VilaWeb és inequívoca i contundent: “Faig cara de pijo, jo? Vam tenir alguna oferta d’aquestes, però ho tenia molt clar per a prendre decisions: vaig fer el que hauria fet el meu pare. I el meu pare volia que l’arxiu es quedés aquí, però amb condicions.”
Continua Andreu Català: “Aquí, a Catalunya, hem tingut fotògrafs extraordinaris. Pensa que fins a l’any 1956 vam tenir el país tancat. I diuen que hem fet un esforç perquè ens puguem equiparar a fora. Però quina necessitat teníem d’equiparar-nos a fora? Si aquí som una societat molt madura iconogràficament! El meu pare ho ensenya: els vestigis romans, el romànic, el gòtic, el modernisme… Barcelona és una societat riquíssima iconogràficament.”
L’article del volum annex que signa Laura Terré explica que Barcelona va ser l’obsessió fotogràfica de Català-Roca, el seu territori estimat. “Li va dedicar tres llibres específics, a les dècades de 1950, 1970 i 1980. La pell de Barcelona havia de ser el llibre dels noranta.” I assenyala amb molt d’encert que aquest llibre no s’ha de confondre amb la gran quantitat de volums sobre Barcelona que es van publicar arran del fenomen del barcelonisme al voltant dels Jocs Olímpics del 1992, perquè no és un producte editorial de consum. Terré apunta: “[Català-Roca] se’n distancia quan ens fixem en el contingut de la temàtica: els tresors amagats a les parets, la brutícia d’alguns carrers, els petits detalls anodins augmentats, la poètica dels indrets obscurs, la ironia intel·ligent, etc. Però sobretot en el contrast que ofereixen les fotografies en el seu diàleg, en els detalls descontextualitzats de les façanes. […] La pell de Barcelona constitueix un testament gràfic i reflexiu de l’evolució de Català-Roca com a fotògraf. És una tria personal, una aposta.”
Andreu Català, conversant amb VilaWeb, recorda: “El pare els caps de setmana anava a l’estudi i es posava a treballar en el llibre. Mirava fotos i negatius i el seu treball consistia sobretot a anar creant diàlegs entre dues fotografies que en el llibre quedaven encarades i construïen amb aquest diàleg una nova imatge.”
L’article que Andreu Català dedica al seu pare en el volum annex explica, entre més qüestions, la importància que va tenir la guerra del 1936-39 en la formació del seu pare com a fotògraf: “Els anys de guerra van significar un precoç i privilegiat aprenentatge en la formació del jove Francesc Català-Roca. […] Va conèixer l’obra de molt fotògrafs diferents feta amb càmera de rodets, una fotografia més espontània, que treu partit de les condicions lumíniques i espacials, que cal decidir ràpidament abans que la imatge trobada i cobejada s’esvaeixi. I, en segon lloc: aprengué processos i el funcionament de les maquinàries vinculades a les arts gràfiques.” Andreu Català ens descobreix com el seu pare treballava amb el seu avi, Pere Català i Pic, al comissariat de propaganda i de com va intervenir en el revelatge de la coneguda fotografia Mort d’un milicià, els autors de la qual es van donar a conèixer amb el pseudònim de Robert Capa.
És el 1948 que Català-Roca deixa el negoci familiar, s’independitza i comença a fer les seves fotografies, marcades per les imatges exteriors, res d’estudi, i “el repte de la llum salvatge”, que diu el seu fill. És per això que Català-Roca fa de pont entre les generacions d’abans de la guerra i les de després. Explica Català: “En Català-Roca és una bona porta d’entrada a tot aquest món per descobrir això, com ha evolucionat la tècnica al llarg del segle XX i de la mateixa manera que es va adaptar passant de la càmera de plaques al rodet, que això permet que tot el que va prendre del seu pare treballant a l’estudi, picat, contrapicat, la il·luminació per aquí, per allà, tot això amb la càmera de plaques, ell ho va poder treure a fora. És per això que va fotografiar el monument a Colom com si fotografiés un producte publicitari. Perquè ell s’havia format en les avantguardes, amb el seu pare, Català i Pic, i amb la biblioteca extraordinària que tenia. Català-Roca tenia una paleta de recursos extraordinària. Però, a més, ell va continuar evolucionant.”
Quins creu Andreu Català que són els valors de La pell de Barcelona? “Jo crec que és una fita extraordinària. En el llibre s’apleguen fotos des de l’any 48 fins poc abans de morir. A ell el que li agradava era captar el món. I el llibre ens convida a passejar-nos per la Barcelona de la segona meitat del segle XX. Hi trobem la mirada d’una persona que no parava de descobrir coses interessants, i si fotografiava una cosa, era perquè tenia interès. Una persona que va passar de les plaques fotogràfiques (cada placa era tan cara com un menú, i per això la foto s’havia d’encertar a la primera) als rodets. I que va evolucionar del blanc i negre al color, i per això al llibre trobem fotografies de totes dues menes, però estan molt ben integrades.”
“És un llibre molt pensat per fer pensar. I a part d’això…, emociona, també. Fa vint-i-cinc anys que el meu pare es va morir, però encara ens porta trenta o quaranta anys d’avantatge. O sigui, encara és molt avançat. Estic convençut que aquest llibre és dels més avançats que existeix sobre el color en fotografia i sobre la interacció de l’home en el seu espai.”
També demanem a Andreu Català sobre el títol del llibre, La pell de Barcelona. Els paisatgistes i geògrafs diuen que el paisatge és el rostre del territori. I podem entendre la pell com un conjunt de rostres de la ciutat. La pell és també la capa que fa de frontera entre el dintre i el fora, entre l’espai públic i el privat. I Català reflexiona: “En els límits és on hi ha el coneixement. Necessitem límits per poder crear artefactes. En la pell hi ha un interior, hi ha un exterior, però l’interior es relaciona amb l’exterior i tot això va adoptant aquestes formes. Entre les fotografies del llibre es mostren coses que hi són perquè les vegis, siguin escultures, grafismes…, però també hi ha coses que hi són per protegir interiors, i hi ha les parets. Tot això és un diàleg. Per això dic que és un llibre pensat per fer pensar. Són diàlegs, els que planteja Català-Roca, als quals t’has d’enfrontar. Ens explica la seva tria i al mateix temps ens estimula a triar.”
