La Pegatina: “Aquest disc és un regal a la gent que ens demanava que féssim més cançons en català”

Amb un directe que interpel·la i una música d’estil rumbero i informal, La Pegatina s’ha convertit en una de les insígnies de les festes majors del país. L’adrenalina i l’espectacle són la clau de l’èxit del grup de Montcada i Reixac (Vallès Occidental), que després de gairebé vint anys de trajectòria continuen omplint sales i pavellons arreu del món.

Ara, compleixen amb un reclam del públic que els segueix des del començament: un disc exclusivament en català. La meva gent (2022) és un EP de sis cançons que compta amb col·laboracions d’artistes del panorama musical de casa nostra com Els Amics de les Arts, The Tyets, JazzWoman i Santa Salut. Parlem amb Adrià Salas, el cantant de la banda, sobre el nou àlbum, però també sobre el començament del grup i sobre com s’ho fan per mantenir un ritme tan exigent.

—Amb dinou anys de trajectòria mai no havíeu tret cap disc exclusivament en català. Per què ara?
—Aquest disc és un regal a la gent que ens demanava que féssim més cançons en català, a la gent que ens segueix des dels inicis. A més, és un disc que arriba just després de treure’n un amb col·laboracions internacionals. Doncs si aquell era per ensenyar-li a la gent d’aquí tot el que fem a fora, aquest és perquè tota la gent que ens segueix des de fora vegi el que fem aquí. Era un bon moment per fer-ho, vint anys després… D’alguna manera és tancar un cicle per encetar-ne un altre. A mi, tot i que sóc catalanoparlant, em costa fer cançons en català, m’és més fàcil fer-les en castellà. El català l’associo a coses més íntimes i el castellà, en canvi, no diria que em permet ser una altra persona, però sí acostar-me a altres temes. És més un ‘divertimento’.

—Creieu que això ve marcat per l’entorn on vau créixer?
—Segur. Jo sóc de Montcada i Reixac i amb els meus companys de classe parlava amb castellà i, en canvi, a casa parlava en català. Això ha fet que associï el català al cercle familiar íntim i el castellà als amics.

—A part d’un reclam del públic, també era una espineta que teníeu pendent?
—No hi ha cap espineta. Ens venia de gust. Sempre hem lidiat amb això: per una banda, ens demanen més en català, per l’altra ens demanen més en castellà, també hi ha els que ens demanen que fem més ska i els que volen més rumba. 

—En altres entrevistes heu explicat que els primers anys no enteníeu com no se us donava més veu en mitjans d’aquí per què cantàveu en castellà. Ara ho veieu diferent?
—Estem en un altre moment. Potser no era una qüestió idiomàtica i era una cosa més relacionada amb la joventut. Quan un grup comença, els mitjans no saben si el grup funcionarà, si no, com serà d’aquí a un temps… No et fan cas fins que no tens una certa carrera. No aposten així com així… A la ràdio vam començar a sonar fa només tres anys. Les ràdios tenen els seus estils de música i no era el nostre. Ara, hem aconseguit la nostra fórmula: incloure el toc pop mínim perquè pugui sonar a la ràdio. Ha estat una evolució natural.

—En aquest nou disc compteu amb les col·laboracions dels Amics de les Arts, The Tyets, Santa Salut i JazzWoman. Déu-n’hi-do quina barreja d’estils, no?
—Sí, sempre hem fet coses molt estranyes. Sobre la taula pot semblar que no enganxi, però quan escoltes la cançó té sentit. Fem melodies que ens permeten de quadrar amb qui vulguem. Si busques un punt entremig, sempre et pots trobar amb tothom. Intentem mirar com sonarien els grups amb qui col·laborem perquè se sentin còmodes cantant amb nosaltres. També ha estat un exercici de transformar el que fem nosaltres. Per exemple, si escoltes la cançó dels Amics de les Arts, no penses que estan fent alguna cosa que no és la seva… Donem espai a cadascú. En aquest disc hem fet el que hem volgut perquè era un regal: no buscàvem que fos comercial ni que sonés a la ràdio. 

—Com veieu el panorama musical català?
—Existeix la diversitat, però que se li doni visibilitat ja és una altra cosa. Sempre hi ha hagut petits nínxols de mercat que no coneixem. Quan vam omplir el primer Apolo no ens coneixia ningú i la gent es preguntava d’on sortia el nostre públic. Doncs això passa sempre. De cop i volta, apareixen grups, que ho peten i que no apareixen als mitjans. Hi ha una part urbana que està creixent molt fort i que se’n parla molt poc. Entenc que és perquè és una música que no arrasa en tots els públics.

—De vegades es diu que amb català no es pot arribar lluny, però vosaltres sou la demostració que no és així.
—A un holandès li és igual si cantem en català o en castellà. No té res a veure perquè la música és la mateixa. Si canviéssim l’estil de música segons l’idioma, potser sí que canviaria, però no és el cas.

—Heu tocat amb bandes internacionals i assoliu xifres estratosfèriques, costa mantenir el ritme?
—Tenim la pressió de no abaixar el ritme. Som molt conscients que tots els grups com nosaltres tenen un moment en què estan de moda –com ara els hi passa a Zoo, Oques Grasses…–, però que després baixen. El públic és així i costa molt que et segueixin els mateixos sempre. Tenim la sort que som en diversos països i que si no estem de moda aquí, potser estem de moda a un altre lloc. Ara ho estem petant molt a Holanda, a Mèxic ho estem intentant i hi ha altres llocs de l’estat espanyol, com ara Castella i Lleó on de sobte, venia molta gent. Estem a punt de fer vint anys i hi ha pocs grups que durin tant i que toquin tant com nosaltres. Aquest any, per exemple, hem fet noranta concerts. Però són pressions que ens posem nosaltres perquè quan anem als concerts sempre trobem la resposta de la gent: sempre hi són, la gent se sap les cançons… Això sí, tenim la pressió que ens ha posat Spotify a tots amb els oients mensuals.

—No podeu abaixar la guàrdia…
—I ara, a més, amb la irrupció de la música urbana es poden fer cançons cada setmana i des de casa. Ens veiem obligats a fer temes de manera molt més seguida, quan abans feies un disc cada dos anys. Ara hem de treure una cançó cada mes i fer moltes col·laboracions. Però no és el mateix el cas d’algú que pot fer música des de casa que el nostre, que hem d’anar a l’estudi. En el nostre cas és molt més costós. Fer música ara és molt més car que abans. Per això, crec que tornarem al que fèiem abans. Un disc cada any i ja està.

—Quins moments teniu gravats a la memòria? Alguna anècdota boja?
—Farem un còmic sobre les anècdotes de la banda i aleshores, ens les guardem. Amb l’editorial Norma estem preparant una novel·la gràfica de totes les vivències. Moltes vegades ens demanen que expliquem coses que ens han passat i totes les històries són molt llargues… Serà un recull d’aventures i de coses divertides. Sortirà l’any que ve per celebrar els vint anys.

—Cap que ens puguis avançar?
—Difícil…

—A les portes dels vint anys què us queda per fer i què heu demostrat que sou?
—A qualsevol persona de l’estat espanyol a qui tu preguntis qui és La Pegatina, saben qui som. Això és fantàstic! Tenim la insígnia de la festa, del directe… També tenim fama de no parar mai, de ser gent treballadora i de viatjar molt. Fer el salt a Amèrica Llatina és relativament fàcil, però hi ha pocs grups d’aquí tenen presència en països com Holanda, Polònia o Bèlgica… Tot i això, hi ha molts països als quals ens agradaria tocar. No hem estat a cap de l’Àfrica, per exemple. I tenim Marroc aquí al costat. De cara als vint anys, tenim previst fer una gira internacional un altre cop. També tenim pendent fer una aturada, ens queda pendent descansar en algun moment [riu].

—Gens menyspreable el descans…
—Sí i més ara que n’hi ha tres que han estat pares. Amb la pandèmia van aprofitar. Això també ha fet que hàgim relaxat una mica els tempos, perquè anàvem sempre a tot gas… Ara intentem adaptar els ritmes a les nostres vides personals, que també és necessari.

—La Pegatina moltes vegades s’ha associat a ser un grup de Festa Major o de festival. Us agrada aquesta etiqueta?
—Depèn molt de qui ens ho digui. Moltes vegades els crítics ho fan pejorativament, però, en canvi, hi ha gent que ho diu des de l’admiració i l’estima a la música de la Festa Major. Quan ens diuen que els recordem a les festes dels seus pobles és meravellós. Però també recordo que una vegada un crític em va dir que érem un grup de revetlla, com volent dir que era xauxa. Ara, com que som un grup molt versàtil encaixem en molts entorns i toquem en festivals de tota mena. Hem transcendit a les etiquetes. 

—El directe també és una de les vostres marques…
—Vam fer una aposta perquè aquest any fos encara més bèstia. Tots els grups, després de la pandèmia, van tornar a mitges per la situació d’incertesa. Estem fent el millor directe que hem fet mai i que bé que el puguem fer ara. Hem tornat en gran, sense estar-nos de res.

—Reivindiqueu que no se us encaselli sota el paraigua de ser un grup únicament per a gent jove. Com us ho heu fet perquè ara als concerts hi vinguin famílies senceres?
—Ha estat qüestió de temps. Els que venien quan vam començar ara venen amb els seus fills i això és maco. El fet de sonar a les ràdios, fer força anys que fem música, que a la gent li soni el nostre nom… Tot plegat, fa que hi hagi gent de totes les edats que s’acosti a veure’ns.

—Quin va ser el vostre primer contacte amb la música? D’on us ve el toc ‘rumbero’?
—És el que escoltàvem a casa i el que veiem al carrer. Els meus pares posaven molta música llatina, nosaltres quan érem petits escoltàvem ELS40… En Rubén, per exemple, escoltava a Los Chichos, a Los Chunguitos… Vam començar a tocar i ens agradava molt Manu Chao. Vam començar a fer cançons i va ser després que ens vam adonar que estàvem fent rumba. Fèiem el que ens agradava, la música que pots fer al carrer amb una guitarra i un calaix.

—“El gat rumberu” és una de les vostres cançons estrella. Quina història hi ha darrere d’aquest tema?
—“El gat rumberu” és la cançó que ho canvia tot a Catalunya perquè va aparèixer en un moment que hi havia un programa a la televisió que es deia Ritmes, on recollien videoclips. Doncs bé, aquest va marcar una generació que durant molts mesos el veia a la pantalla. És una cançó que obra i tanca concerts… El “gat rumberu” és la primera cançó que no escrivia jo, la va fer en Ferran, el baixista. Està molt orgullós del fet que la seva cançó ho hagi petat més que les meves. És un tema del 2009 que va triomfar molt aquí, després hi ha “Maricarmen” o “Alosque” que també han marcat un canvi. La Pegatina hem anat fent sempre petits booms. Ara estem a l’època de “Y volar“.

—Sempre recordeu les vostres arrels… És un tret que defineix el grup?
—Sense la gent dels inicis no hauríem arribat enlloc. Per això, als concerts sempre hi ha un moment en què fem cançons del principi per la gent que ens segueix des d’aleshores. Crec que és important cuidar a la gent. Nosaltres mai hem marxat d’un concert per la porta del darrere, ens vam obligar a estar amb la gent i a agrair-los que haguessin vingut al concert. La comunitat que ara es fa a Instagram abans era de carn i os.

—Teniu lletres amb reivindicacions i exigències polítiques explícites, però són minoria… En el vostre cas mantenir-vos més al marge ha estat una decisió pensada?
—Tenim cançons reivindicatives, però no és el que a mi m’agrada fer. Si vaig al Viñarock, faig algun discurs i crec que es poden dir les coses quan les penses, però no cal fer-ho sempre i en totes les cançons. Em vaig sentir molt representat per una cosa que va dir el Josep d’Oques Grasses. Alguna cosa així com “Volia fer una cançó de cagar-me en tot i la vaig fer, però no n’he de fer cinquanta. El que volia dir ja ho he dit”… És una mica això. Sempre que hem volgut dir alguna cosa, ho hem fet. No cal fer un mateix discurs una vegada i una altra. En aquest nou disc, totes les cançons em semblen reivindicatives. Demanen una altra mena de societat i de consciència col·lectiva. Va de prendre’ns les coses d’una manera diferent, de ser més tolerants, més respectuosos, viure d’una forma més sana… No són cançons que diguin de forma explícita “a la merda el neoliberalisme”. A vegades em sembla que quan s’és massa explícit s’aconsegueix l’efecte contrari. S’han de dir les coses d’una altra manera, d’acord amb les persones que t’estan escoltant. No només és reivindicatiu anar en contra dels polítics o de les institucions, també ho és voler viure d’una forma més sana. Es pot fer música reivindicativa de moltes maneres.