La pedra seca, un paisatge persistent i de futur

L’Observatori del Paisatge de Catalunya ens proposa l’exposició “Dues pedres. Paisatges persistents”, al Palau Robert de Barcelona, on serà fins el 2 de juny. El text del començament és ben clar i inspirador. Diu, entre més qüestions: “La pedra seca és una tècnica mil·lenària i universal que ha construït milers i milers de quilòmetres de parets i de construccions anònimes, de tipologia, dimensions i usos molt variats, que emergeixen a tort i a dret, algunes molt ben conservades i d’altres en un estat més aviat precari. Avui, però, la pedra seca no representa només un dels trets més característics dels nostres paisatges i un llegat patrimonial extraordinari, sinó que és, sobretot, una autèntica font d’inspiració i un contenidor excepcional d’aquells valors que tant ens hauran de servir per a fer front als desafiaments del món actual. Així, doncs, aquesta exposició pretén tant mostrar la riquesa i diversitat dels paisatges conformats per la pedra seca, com, sobretot, reivindicar la seva vigència, la seva persistència.”

Hem parlat i passejat per l’exposició amb el director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, Pere Sala, que ha compartit el comissariat de l’exposició amb Jordi Grau, Joan Reguant i Joan Nogué. Amb ell, hem anat desgranant els valors que contenen les construccions de pedra seca per tots els Països Catalans i de les connexions i relacions directes i indirectes que ens permeten de vincular la pedra amb molts àmbits de la vida, del passat, del present i també del futur. Al llarg de la mostra descobrim la diversitat d’usos segons el lloc, però també la diversitat de paisatges que la pedra seca modula i com avui aquestes construccions tenen un paper important per a mantenir l’activitat agrícola i ramadera.

Diu Pere Sala: “Vam entendre que l’exposició era una gran oportunitat per a explicar la diversitat i riquesa de paisatges de pedra seca que hi ha a Catalunya, el valor que tenen aquestes construccions, la seva vigència i la seva persistència. D’aquí el títol, ‘Paisatges persistents’. Per tant, mostrem la pedra seca no amb una mirada nostàlgica, ni de passat, sinó com un element útil, contemporani, actual i de futur. I volíem explicar-la des del paisatge, canviant d’escala. I entendre que els paisatges de Catalunya són plens de pedra seca, que estructura molts dels nostres paisatges i que l’activitat agrària de molts paisatges d’avui no s’explicaria sense aquesta tècnica.”

“Per això comencem l’exposició mostrant que Catalunya és un país amb una gran diversitat de paisatges. Els catàlegs de paisatge de Catalunya n’han identificat i definit 134. I en aquest mosaic de paisatges diversos, hi és molt present la pedra seca. A més, volem explicar que si sortim del Principat i anem a la resta de Països Catalans també en trobem, i també en més llocs de la Mediterrània. De construccions de pedra seca, n’hi ha a les Illes Balears, al País Valencià, a Turquia, a Grècia, a Itàlia…”

Set paisatges de pedra seca, centenars de connexions

D’entrada, la mostra ens ofereix la tria de set paisatges representatius on la pedra seca té tipologies i usos diversos i s’expressa de maneres diferents, de nord a sud i d’est a oest. El primer paisatge és l’Altiplà de la Terra Alta, una zona de cultiu mediterrani, amb la vinya de protagonista. Comenta Pere Sala: “Mostrem com al llarg del temps, des de l’any 1956 fins ara, han canviat aquests rius de vinya, que són fons de vall de la Terra Alta que s’han anat emboscant. O aquest gran mosaic que encara es manté productiu i que s’estructura a través dels murs de la pedra seca. Alhora, vinculem uns altres elements. Per exemple, de la Terra Alta mostrem el celler cooperatiu de Gandesa, una de les catedrals del vi, obra de Cèsar Martinell. És un patrimoni vinculat a una agricultura que s’ordena a través dels murs de pedra seca. També recordem que la Terra Alta és l’escenari de la batalla de l’Ebre i d’un xic més al nord, del front del Segre, oferim una fotografia magnífica de Robert Capa, que mostra una trinxera feta de pedra seca darrere la qual un soldat republicà es protegeix. És impressionant, aquesta imatge.”

Continua Sala: “La pedra seca ha pres usos diversos segons els paisatges. En uns llocs delimita finques, en uns altres fa terrasses, en altres cabanes, pous… segons les necessitats d’usos i funcions. A la Solana de Baridà (Bellver de Cerdanya) podem veure com la pedra seca modela la ramaderia sobretot. I en aquest àmbit descobrim una construcció ben interessant anomenada la llobatera, que servia per a caçar llops. I a la plana del Baix Ebre i el Montsià, que es caracteritza sobretot pel cultiu de l’olivera i també del garrofer, el que fa sobretot la pedra seca és delimitar les parcel·les i té la peculiaritat de tenir les valones, que són una mena de construcció per protegir les oliveres, que es troba reconeguda internacionalment. I a Sant Llorenç de Munt i l’Obac, que inclou la comarca del Bages, trobem les majestuoses tines de pedra on s’elaborava el vi, a peu de vinya.”

A Vallbona de les Monges, paisatge de les Garrigues Baixes i la Vall del Corb, s’aixeca la cooperativa l’Olivera, que produeix sobretot vi i oli i que és un projecte d’agricultura social, d’integració de persones amb discapacitat. L’exposició s’hi fixa, perquè és un projecte inclusiu, que manté un paisatge estructurat amb pedra seca, un paisatge de memòria i avui també necessari per a la producció agrícola d’aquesta cooperativa.

I la peculiaritat del Cap de Creus és que amb la pedra seca s’han construït milers de quilòmetres de terrasses i de murs. Hi ha estudis que parlen de deu mil quilòmetres de terrasses de pedra seca. I eren construïts segons un sistema que permetia d’evacuar i distribuir l’aigua, per evitar-ne l’erosió. Sobre aquest paisatge, també es parla del monestir de Sant Pere de Rodes i el factor frontera a partir d’un vídeo on l’artista Dani Karavan explica el Memorial a Walter Benjamin de Portbou. “Expliquem el paisatge en el seu conjunt”, diu Pere Sala. “La pedra seca és en diferents llocs on passen coses determinades. I es pot veure una pintura de Pitxot interpretant les pedres de Cap de Creus, i una foto d’ell al costat d’un faristol que aguanta una pedra. També s’explica, a partir de l’incendi del 2021 al Port de la Selva, com després del foc van emergir les construccions de pedra seca amagades a sota dels boscos, perquè són territoris que ara no es cultiven. Això passa a tot arreu. És l’expressió de l’abandó del món agrari i rural.”

“En tot moment, en l’exposició mirem de mostrar i demostrar que la pedra seca no és un caprici sinó una necessitat i que avui no és un element nostàlgic sinó que és un element de futur. Reivindiquem un paisatge agrícola, de mosaic agro-forestal, en el qual es desenvolupa un producte de proximitat, una producció respectuosa i és beneficiós de cara als incendis, etc. Reivindiquem el mosaic agro-forestal a través de la pedra seca.”

Els valors i la vigència de les pedres

L’exposició ens parla de la vigència d’aquestes construccions, de la importància que poden prendre en el context de canvi climàtic, de la seva idoneïtat, pels valors que les pedres contenen. Perquè, tal com s’explica en la mostra i recalca Pere Sala: “La pedra seca és arreu, que vol dir que la trobes a qualsevol lloc i des de sempre la pedra ha estat un element emprat per totes les civilitzacions per fer construccions. La pedra és un element natural, no té cap procés de transformació industrial, és inorgànic, sòlid, no contaminant, que fas servir en el seu estat original. Una altra idea important és que la tècnica d’aparellar les pedres de manera acurada i sense cap material d’unió ha permès convertir un destorb en un recurs. És la idea de despedregar i, mitjançant la creativitat i la destresa construir elements útils com ara bancals i terrasses per a l’agricultura i la ramaderia, per a traçar camins, etc.”

“Les construccions de pedra seca contenen un mestratge. Hi ha una expertesa, una tècnica, que s’ensenya a l’escola de margers, perquè això no es fa de qualsevol manera. Volem mostrar que amb poca cosa es pot fer molt. La pedra és diversa. S’adapta als diferents paisatges i els modula. El territori s’ordena a través de les pedres. Associem la pedra a la idea de respecte, perquè té un munt de valors amb un cost ambiental zero (protecció contra l’erosió del sòl; augment de retenció de dipòsits sòlids i de nutrients; millora la humitat; espai pels animals i vegetals…). I finalment diem que la construcció amb pedra seca és una tècnica vigent, atès que els paisatges que anhelem i que busquem necessiten aquesta construcció perquè es puguin mantenir.”

La idea de la vigència d’aquesta construcció i de l’oportunitat de futur que té és una de les aportacions més innovadores de l’exposició. Segons Pere Sala: “Per nosaltres ha estat un repte, perquè hem construït el relat reivindicant-ne la vigència i contemporaneïtat, la modernitat. I sobretot vinculant-ho amb els envits i valors que avui necessitem davant els desafiaments que tenim a escala global. És a dir: el reciclatge, la circularitat, la resiliència, la naturalitat, la biodiversitat, la humilitat, la cooperació… La pedra pot fer front als reptes que reivindiquem com a societat davant dels globals.”

La pedra i la mà de l’home

Arribats al mig de l’exposició, en una gran pantalla que ocupa tota una paret i fent angle amb part d’una altra, es projecta una peça encarregada a la cineasta Mercedes Álvarez. La directora, mestra en silencis i enquadraments, en espais de contemplació, es mira la pedra seca del Priorat i assisteix a la construcció d’un mur de pedra seca al poble de la Figuera, on un pare pagès i la seva filla aixequen la construcció al tros, entre oliveres i vinyes més enllà.

Al llarg de l’exposició es mostra un glossari, que desplega la riquesa lingüística que també va associada a la pedra seca i als diferents territoris i paisatges. “Aubelló” es diu a un canal o conducte subterrani de pedra seca que serveix per a canalitzar aigües sobreres d’un terreny. Aquest terme es fa servir a Mallorca i a les comarques del nord-est del Principat. Un altre exemple: “estiràs”, que és un tronc en forma de forca o i grega amb travessers al damunt per a transportar pedres amb tracció animal, nom que s’usa a Castelló i les Borges Blanques. I encara un tercer exemple: a Tortosa s’entén per “lligallo” un camí ramader; faixa de terreny comunal que serveix per a passar-hi els ramats de bestiar que de la part baixa de l’Ebre van a pasturar a la muntanya.

Però continuem avançant per l’exposició i aleshores, sota els peus, sobtadament, trepitgem una terra gravosa. Canviem d’escala i ens endinsem per un passadís més estret, on se’ns despleguen les propietats de les pedres, que ja hem anomenat. I entre més veiem una fotografia amb l’artista Joan Miró recolzat en un mur de pedra seca a Mont-roig del Camp i l’arqueòleg Eudald Carbonell explicant en un vídeo la relació dels humans amb la pedra des d’antic. I diu que la intel·ligència humana es fonamenta en el llenguatge i en el treball amb la pedra. També l’artista Sara Boldú ha fet un vídeo especialment per a l’exposició. Li van demanar que anés a la Conca de Barberà, al voltant de Montblanc, per mostrar la diversitat de construccions de pedra seca que s’hi alcen. És una zona de secà especialment rica en aquestes construccions.

Es mostra com s’organitza la societat civil per preservar aquestes construccions, entre més, amb les escoles de margers i impulsant iniciatives com ara la Wikipedra i més associacions com ara l’Associació de la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional. La Wikipedra és una eina que permet d’inventariar les construccions de pedra seca i actualment ja se n’han inventariat unes trenta-sis mil, amb més de cinc-cents voluntaris darrere. La Wikipedra es coordina a l’Observatori del Paisatge. Pere Sala recorda que la UNESCO ha reconegut la tècnica de la pedra seca com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat.

L’última part és un espai de reflexió amb el testimoni videogràfic de diferents activistes de diferents àmbits que reflexionen sobre els problemes i desafiaments actuals del món rural, un paisatge en crisi: sobre el despoblament, la manca de relleu generacional, l’abandó de l’agricultura, l’ordenació i gestió del territori, la manca de serveis, gestió del bosc, gestió dels incendis, el turisme, la sequera. Parlen Joan Vaqué, de l’associació Prioritat; Rosa Cererols, de la Universitat Pompeu Fabra i cofundadora del Konvent de Berga; Marc Talavera, del col·lectiu Eixarcolant; Eva Bonet, del celler Comalats a la Vall del Corb, entre més gent.

I s’arriba al moment final, més líric, on la pell i la pedra creen una mena de joc, de simbiosi imaginària, de fusió, de textures: la pell és paisatge i la superfície de la pedra també.

Per tancar, Pere Sala resumeix les voluntats de l’exposició: “Volem que la gent que visiti l’exposició s’emporti la idea que tenim un país de paisatges molt divers, que la pedra seca sobretot es configura en els paisatges rurals, que aquests paisatges estan en crisi, però l’element de la pedra té molta vigència i ens pot ajudar a aportar valor a aquests paisatges davant dels reptes globals.”