02.05.2023 - 21:40
La coronació del rei Carles III d’Anglaterra, aquest dissabte, té una polèmica servida. Dijous passat, la Pedra del Destí va abandonar Escòcia per tornar a Westminster i ser situada en el tron de la coronació. El 1996, la corona britànica va tornar aquesta pedra, símbol nacional del poble escocès, a Escòcia, després d’haver-la tingut segrestada set-cents anys. Però va posar com a condició que tornés a Londres quan calgués coronar un nou rei per a formar part del tron.
Morta Isabel II, i vint-i-cinc anys després del retorn a Escòcia, la pedra va abandonar el país dimecres de la setmana passada, amb tots els honors, però enmig d’una polèmica important. Alex Salmond va demanar al primer ministre escocès, Humza Yousaf, que no autoritzés el trasllat de la pedra perquè era un símbol de la independència escocesa. Per a molts escocesos, el fet que la pedra siga encaixada en un calaix sota el cul mateix del monarca és considerat ofensiu i un símbol del sotmetiment del seu poble.
Però el govern escocès no ha volgut començar cap confrontació amb la corona, i dijous, el primer ministre va presidir la cerimònia de retorn de la pedra a Londres, i emfatitzà que tornaria a Escòcia després de la coronació. Aquest dissabte, coincidint amb la coronació, s’han anunciat actes de protesta contra la monarquia i a favor de la independència per tot Escòcia. En aquests actes, hi prendran la paraula representants de totes les forces independentistes, a més d’intel·lectuals i representants de la societat civil.
La història i les vicissituds d’una pedra única per als escocesos
La Pedra del Destí, també anomenada Pedra de Scone o Pedra de la Coronació, és una pedra grossa i pesada de color vermellós que ha tingut un paper important en la història de la monarquia escocesa i britànica. És una roca sedimentària que fa, aproximadament, un metre de llargada, 60 centímetres d’amplada i 30 centímetres d’alçària, i pesa uns 152 quilos.
Hom creu que la pedra és originària d’Irlanda i que va ser portada a Escòcia en l’època prehistòrica. Hi ha una versió que diu que, en realitat, va ser portada des de Galícia i que era la pedra sobre la qual reposava el cap l’apòstol Sant Jaume quan dormia. Al segle IX, la van dur al monestir de Scone, on es va convertir en una peça important en la història de la monarquia escocesa, perquè a partir del segle XIII, la pedra va ser utilitzada en les cerimònies de coronació dels reis d’Escòcia. Es creu que totes les coronacions escoceses posteriors van tenir lloc sobre la pedra.
Després de la derrota dels escocesos a mans dels anglesos, el 1296, el rei Eduard I d’Anglaterra va portar la pedra a Londres com a botí de guerra. Allà va ser col·locada a la part inferior del tron de coronació dels monarques anglesos a l’abadia de Westminster. I d’ençà d’aquell moment, la Pedra del Destí va esdevenir una peça essencial també en les cerimònies de coronació dels monarques britànics.
L’any 1950, va ser recuperada per un grup d’estudiants escocesos (Ian Hamilton, Gavin Vernon, Kay Matheson i Alan Stuart), que la van sostreure i la van portar a Escòcia d’amagat. Aquesta acció és considerada una de les primeres grans accions del moviment independentista escocès. Passats uns mesos, la policia va recuperar la pedra i la va tornar a Westminster. L’episodi ha generat una gran llegenda i se n’han fet llibres, cançons i fins i tot un film.
L’any 1996, després de constants accions reivindicatives, la pedra va ser retornada a Escòcia i es va col·locar al castell d’Edimburg, on actualment es manté com a part de les joies de la corona escocesa, tot i que aviat la portaran al nou museu de Perthshire, on hi ha les runes del monestir de Scone.
El retorn de la pedra el 1996, set-cents anys després d’haver estat arrabassada pels anglesos, va ser una mostra espectacular de l’orgull nacional escocès. A la frontera entre Anglaterra i Escòcia esperaven la pedra milers de persones i unitats de tots els regiments militars escocesos, que van escortar-la a peu fins al castell d’Edimburg. A la capital escocesa la pedra va ser rebuda amb les salves de canó tradicionalment reservades a un cap d’estat.
