La pedagogia de la vida i la mort en els infants

“El que avui farem és parlar de la vida i del que ens pot passar a la vida”. Xusa Serra, infermera, antropòloga i tanatòloga comença així el seu taller a l’escola Juan Ramon Jiménez de Sabadell. Ha vingut a parlar sobre la mort i la pèrdua amb aquesta classe de cinquè de primària (9 anys). La paraula “mort”, però, no apareix fins ben avançat el taller, quan la diuen els propis alumnes. Serra els explica que és “infermera de l’ànima”. Treballa a l’Hospital General de Catalunya (Sant Cugat del Vallès) i acompanya persones que estan a punt de morir i als seus familiars en el procés de dol. Serra és experta en infants. Com viuen el dol? Què es pot fer per educar-los en la vida i la mort?

Segons aquesta infermera, primer de tot cal entendre la importància de la família com a tribu on educar-se i establir vincles forts. “Per a un infant la família ho és tot” afirma Serra. És a l’entorn familiar on s’obté la seguretat i l’amor necessaris per créixer. Per això és molt important que, quan l’infant viu una pèrdua d’un ésser estimat o una mascota, pugui expressar plenament el seu dolor amb la família. A més, els infants imiten el model de comportament dels adults. Així que, si aquests actuen de manera sobreprotectora i obvien el dol i la mort, els petits captaran aquest pacte de silenci i s’esforçaran en amagar allò que senten. Segons aquesta experta, cal crear un context de confiança on l’infant se senti còmode per plorar i expressar obertament els seus sentiments, sense ser jutjat. Hauríem de canviar “has de” (has de ser fort, has de deixar de plorar) per “què vols?” (vols un got d’aigua? vols parlar-ne?).

Si bé els infants senten el mateix dolor que els adults davant una pèrdua, no el viuen de la mateixa manera ni tenen les mateixes eines per afrontar-lo. D’una banda, els seus sentiments són intermitents, poden passar en poc temps del plor al joc. Es tracta d’una mecanisme natural de protecció. Això, però, suposa que el dol es dilati en el temps i que la tristesa pugui passar inadvertida. D’altra banda, mentre un adult és capaç de cercar ajuda externa per parlar dels seus sentiments, l’infant no sap buscar ningú que l’escolti fora de casa.

És essencial, doncs, que es doni aquest espai de confiança i llibertat on la mort no s’ignori, sinó que se’n parli com una de les coses que ens poden passar a la vida. Però de vegades quan la família passa per un període de dol molt intens, no pot acompanyar als infants. Aleshores és important demanar ajuda, per exemple, a l’escola.

Educar en el cicle de la vida

Quan hi ha una mort a l’escola o un infant perd algú molt proper, els centres educatius tenen una tasca fonamental. L’Anna Maria Nolla és mestra, pedagoga i logopeda i fa disset anys que tracta el dol a l’aula. Ella creu que, actualment, encara que no hi hagi una formació acadèmica per fer pedagogia de la mort, molts mestres estan preparats “de manera personal”. En els currículums escolars no s’hi troba la mort, però es poden aprofitar alguns temaris per parlar-ne, segons l’edat.

A Educació Infantil es pot relacionar el cicle de la vida de les persones amb el de les estacions de l’any. La primavera representa el naixement i la infantesa. A l’estiu, la persona es fa gran i decideix el seu camí i amb qui el vol recórrer. La tardor és una època de maduresa, on cadascú sap què vol i se centra en allò que li aporta més. Finalment, a l’hivern, arriba la mort. Però la fulla morta que ha caigut no desapareix. Torna a la terra i nodreix l’arbre. Serra troba un paral·lelisme amb les persones: quan algú mor passa a formar part de la vida d’una altra manera, a través del record. Però és important assenyalar que, de vegades, les fulles cauen a la primavera, quan encara són verdes i fortes. Pot ajudar-los a entendre que la mort és universal i pot passar en qualsevol moment de la vida.

A Primària, també es podria aprofitar el temari escolar per parlar sobre la vida i la mort. Per exemple, a medi natural s’estudien els sistemes del cos humà i les funcions vitals: respirar, menjar i relacionar-se amb l’entorn. Però, en canvi, els llibres no tracten explícitament la mort com una altra fase de la vida. Quan els infants són més grans, cap a l’ESO, la història també pot ser un recurs. Nolla proposa, per exemple, comparar l’esperança de vida del segle XV amb l’actual.

Podem preparar l’infant per la mort a través de les petites pèrdues del dia a dia, per exemple, quan una joguina es trenca. Les adversitats són part inevitable de la vida. Aquesta infermera creu que, en comptes de negar-les, hauríem d’aprofitar-les com a font d’aprenentatge. “Quan canviem la mirada sobre la mort, canviem també la percepció sobre la vida”, afirma. Acceptar la mort ens permet valorar més la vida i la vellesa i relativitzar els problemes.  

Com expressen el dol

Durant un procés de dol, en l’infant predominen quatre reaccions possibles:

• Tristesa: és proporcional a l’amor que senten per aquella persona. Plorar és una manera d’alliberar-la.

• Culpa: busquen la seva responsabilitat en la mort. Per exemple, una discussió. Poden voler autocastigar-se. Els adults han de parar atenció.

• Por: sorgeix de la inseguretat i pot tenir moltes formes. “Em moriré jo? Qui em cuidarà ara a mi?”.

• Ràbia: la senten perquè no entenen què ha passat. Pot ser contra tot i tothom, contra ell mateix o contra la persona que ha mort perquè se senten abandonats.

El dolor també es pot expressar per altres vies, com ara la dificultat per dormir, la gana o les regressions en aspectes que l’infant ja havia assolit. Per exemple, llepar-se el dit o fer-se pipí a la nit.

Quan l’infant perd algú de la família

Les morts més importants per a l’infant són les que afecten a persones del seu context més íntim, la família i que, per tant, contribuïen molt al sentit de la seva vida.

En la mort d’un pare o una mare l’infant sentirà molt dolor independent de la seva edat. És important respectar qualsevol reacció i insistir que el pare o la mare l’estimaven molt i que ell no té cap responsabilitat en la seva mort. La mort dels avis serà, probablement una de les primeres morts importants que visqui. Quedarà gravada i marcarà la vivència dels dols en el futur. En el cas que mori un germà, no s’ha d’ocultar el dolor dels pares i és positiu plorar tots junts. No se l’ha de comparar amb el germà mort o idealitzar-lo perquè podria intentar imitar-lo. També pot ser decisiva per a un infant la mort de la seva mascota. El fet que l’animal envelleixi a casa pot ajudar-lo a entendre millor el cicle de la vida.

Davant la mort d’aquestes persones, els rituals són un espai on l’infant pot acomiadar-se’n. D’una banda, l’infant pot expressar la seva estima a través de la creativitat: música, un escrit, un dibuix… D’altra banda, pot participar en un ritual públic, com el funeral. Tot plegat, forma part d’un dol que cadascú viu al seu ritme.