La pau passa per Oslo

Cada mes d’octubre els premis Nobel reconeixen les persones de tot el món que s’han destacat en els camps de la física, la química, la medicina, les ciències econòmiques, la literatura i la pau. Tots els guardons són decidits i lliurats a Estocolm, la ciutat de naixement del químic i enginyer suec que els dóna nom. Excepte un: el premi Nobel de la pau, concedit pel Comitè Nobel Noruec a Oslo, circumstància que converteix la capital de Noruega també en la capital mundial de la pau. El lligam d’aquest país nòrdic amb el pacifisme, amb tot, no es limita sols a un dia l’any, sinó que de fet arrossega ja una llarga tradició des del seu naixement mateix, el 1905, amb la separació respecte de Suècia, pacíficament, per mitjà d’un referèndum sense violències ni estridències. Però realment ha estat durant les últimes tres dècades, quan s’ha refermat i reforçat la fama en el context internacional de Noruega com a país tradicionalment vinculat a la pau… tot i ésser membre fundador de l’OTAN.

Hi ha ajudat, sens dubte, el paper actiu i alhora discret que ha tingut la diplomàcia noruega des de la fi de la Guerra Freda com a facilitadora del diàleg en conflictes armats actius als cinc continents. Encara ressonen, per exemple, els famosos acords d’Oslo, negociats a la capital noruega i ratificats a la Casa Blanca el 13 de setembre de 1993 amb la presència del primer ministre israelià Yitshaq Rabbín i del president de l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP) Iàssir Arafat, a més del president nord-americà Bill Clinton. El reconeixement mutu dels dos països fou la culminació de dos anys de negociacions ultrasecretes, iniciades a Madrid i culminades a Oslo, per mirar de trobar una solució permanent a l’enverinada qüestió israelo-palestina. Les expectatives obertes fa un un quart de segle, que van valer precisament l’atorgament del Nobel de la pau a Rabbín i a Arafat (1994), no s’han complert fins ara i els acords han quedat de moment enterrats per problemes irresolts com el control de Jerusalem, les fronteres i la tornada dels refugiats palestins.

Per aquelles mateixes dates, val a dir, Noruega ja s’havia implicat en un altre procés, a milers de quilòmetres de Palestina que passava molt més inadvertit al món: el 29 de març de 1990 van començar a Oslo les negociacions de pau a Guatemala, auspiciades per l’ONU, que es tancarien sis anys després amb la signatura a la mateixa ciutat d’un acord d’alto-el-foc definitiu entre el govern guatemalenc i la coordinadora guerrillera Unitat Revolucionària Nacional Guatemalenca (URNG), que posava fi a quaranta dècades de guerra civil al país centreamericà.

Aquelles dues experiències inicials i iniciàtiques van fer guanyar a Noruega reputació internacional com a ‘nació de la pau’, tant pel seu paper d’amfitrió com de facilitador de processos de negociació. Tota aquella incipient ‘diplomàcia de la pau’ noruega es va aprofitar molt del context geopolític posterior a la Guerra Freda, que obria per primera vegada la possibilitat a organismes internacionals com l’ONU i a tercers estats com Noruega mateix de mediar en conflictes enquistats en moltes parts del planeta, sense rebre ja acusacions d’actuar en favor d’una superpotència o una altra. Durant aquella mateixa dècada del 1990, de fet, la política exterior del país es va abocar tant a la facilitació d’escenaris neutrals en conflictes armats com a la contribució econòmica, a través del seu programa d’ajuda al desenvolupament, a iniciatives que ‘fomentessin el diàleg entre parts en conflicte’.

Gràcies a la seva creixent experiència mediadora, que ha comportat la professionalització gradual de tots aquests esforços pacifistes amb l’aparició d’agències governamentals i ONG especialitzades (NUPI; NOREF, ILPI, NCA…), Noruega s’ha convertit en un intermediari discret i clau per intentar de fer callar les armes o propiciar processos polítics en països i territoris amb conflictes bèl·lics sovint enrocats. De manera més oficial o secreta, i amb més sort o menys, es calcula que govern i organitzacions noruegues han estat presents des del 1993, directament o en esforços de pacificació conjunts, en una vintena de diàlegs de pau. En la llista, ni definitiva ni del tot confirmada, hi figuren indrets com Aceh, l’Afganistan, Birmània, Bòsnia i Hercegovina, Eritrea, les Filipines, Haití, Líbia, Mali, el Nepal, la República del Congo, el Sudan del Sud, Somàlia, Tímor Oriental, Uganda, Xipre… Malgrat que en tots els casos la maquinària negociadora de Noruega ha persistit a l’hora d’establir contexts propicis per a la reconciliació i enfortir la confiança de les parts, no sempre la seva intervenció ha estat reeixida. Un dels fracassos més paradigmàtics, i traumàtics, va ser l’intent de posar fi a la guerra entre el govern de Sri Lanka i la minoria tàmil. Tot i que que l’exèrcit havia signat el 2002 un acord d’alto-el-foc amb la guerrilla dels Tigres d’Alliberament de Tàmil Eelam gràcies a la mediació d’Oslo, quatre anys més tard Colombo va optar per derogar-lo i esclafar a sang i foc la rebel·lió al nord de l’illa.

Una de les últimes inclusions a la llista de serveis de la ‘diplomàcia de la pau’ noruega, amb moltes més perspectives de sortir bé, ha estat la facilitació de negociacions entre la guerrilla de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i el govern de Colòmbia, on dilluns s’ha de signar oficialment el final de mig segle de conflicte bèl·lic. La cerimònia de signatura de la pau, que tindrà lloc a Cartagena de Indias, vol influir en el referèndum convocat pel president Juan Manuel Santos el 2 d’octubre, i en què qual la ciutadania haurà de ratificar els acords assolits, en part, gràcies a la implicació de Noruega.

De fet, el país escandinau feia anys que seguia de prop el conflicte colombià, arran sobretot de la tasca del polític i diplomàtic noruec Jan Egeland, enviat especial de l’ONU en negociacions preliminars a San Vicente del Caguán (1999-2002). Però no s’hi va implicar formalment fins el 2012, quan el president Santos va anunciar que durant la primera quinzena d’octubre Oslo seria l’escenari de l’obertura de les negociacions de pau amb les FARC (vídeo), continuades posteriorment a l’Havana. Cuba i Noruega, en aquest procés, han exercit de facilitadors i de garants: la primera com a seu dels acostaments, i la segona, per la seva ja llarga experiència en negociacions de pau.

Comptat i debatut, la promoció de la pau internacional és des de fa quasi tres dècades un objectiu explícit i fonamental de la política exterior de Noruega, que s’aprofita de l’aurèola de neutralitat que s’ha anat guanyant. A l’hora d’explicar aquest entestament, l’ex-ministre d’Afers Estrangers Jonas Gahr Støre declarava que no n’hi havia prou amb la política de defensa per a resoldre conflictes: ‘La força militar per si sola no és adequada per a ocupar-se del creixent nombre de situacions que actualment modelen les relacions internacionals i entre els estats. Necessitem secundar solucions polítiques que tinguin efecte sobre la població afectada pels conflictes, com el desenvolupament econòmic, la salut, la creació d’institucions i iniciatives de base que donin suport a la pau.’ ‘La lluita per la pau també és en molts casos la lluita contra la pobresa’, afegia l’ex-primer ministre noruec Jens Stoltenberg (actual secretari general de l’OTAN) per a explicar que el seu país no sols participa com a intermediari en conflictes, sinó que és un dels que més recursos econòmics i materials destina a l’ajuda al desenvolupament.

Per l’investigador Javier Fabra Mata, doctorat en Estudis de Pau i Conflictes a la Universitat Jaume I i autor d’una tesi sobre el paper pacificador de Noruega, el model del país nòrdic és més interessat a facilitar escenaris neutrals més que no pas a plantejar propostes a les parts, i es pot caracteritzar a partir de vuit grans pilars: la no-coerció, la imparcialitat i la manca d’interessos particulars, la confiança mútua, el respecte per les parts, l’abundància de recursos materials i econòmics, la vinculació amb la societat civil noruega (ONG, instituts de recerca…) i, és clar, la implicació a llarg termini.

N’és una bona prova, això últim, que l’endemà de l’anunci a l’Havana de la fi del conflicte armat més llarg de Sud-amèrica, el 21 d’agost es va informar de l’obertura imminent a Oslo de l’enèsima ronda de converses entre el govern de les Filipines i la guerrilla maoista del Nou Exèrcit del Poble (NPA), amb l’objectiu d’establir les bases d’un possible punt final a una de les insurreccions més llargues de l’Àsia.