28.02.2022 - 13:01
|
Actualització: 28.02.2022 - 14:01
Puc imaginar-me la cara que els ciutadans de la Ucraïna assetjada per l’exèrcit rus deuen fer quan veuen a la Unió Europea moltes manifestacions que clamen per un no a la guerra, així, en abstracte. No com un clam per a aturar Putin, sinó com un clam per a aturar, al preu que siga –i això podria incloure la submissió a Rússia–, una guerra que, en definitiva, els ha estat imposada per una invasió. De fet, tots hem vist aquests dies als mitjans opinants que defensaven sense que els caigués la cara de vergonya que Ucraïna, sobretot, no ha de provocar una tercera guerra mundial –missatge que qualsevol persona entén que equival a demanar-li la rendició.
És evident que ningú no preferirà mai una guerra a la pau, però en aquest moment concret Ucraïna necessita guanyar la guerra. Ucraïna avui necessita armes i molta més implicació exterior en defensa seua. No pas consignes benvolents ni, encara menys, consignes que vulguen disfressar i esmorteir la naturalesa de l’agressió rebuda, tot equiparant –com es fa, sorprenentment, en tants casos al nostre país– Rússia i l’OTAN en un exercici funambulesc de cinisme.
Aquest “no a la guerra” presentat així, en abstracte, és simplement un luxe personal. Aquesta mena de pacifisme que no vol saber res de la justícia ni la raó que empara un dels contendents i que es fixa només en el mètode del conflicte, emana de circumstàncies personals privilegiades –no és a tu que t’ataquen ni és a tu que et maten. Però, del meu punt de vista, aquest exercici, a banda de ser cínic, implica una cosa encara molt més greu: equiparant els contendents nega a la població l’empatia amb qui pateix i equipara agressor i agredit d’una manera completament irracional.
Irracional i incoherent, també. Perquè ara imagineu-vos quin seria el vostre sentiment si, després del colp d’estat de Franco al sud o després de l’ocupació per Hitler del nord, a la resta d’Europa i del món s’hagués escampat un moviment que digués solament que no a la guerra, així, en abstracte. Com si la guerra fos un caprici d’un país endarrerit i exòtic, com si fos una cosa triada voluntàriament per les dues parts i no pas la imposició violenta d’una part. Doncs bé, ara gireu l’argument mirant a Kíev i demaneu-vos si és de justícia cridar pels nostres carrers “no a la guerra” o si, en canvi, hauríem de cridar “no passaran”.
PS. El gran tema d’ahir fou la velada amenaça feta per Putin d’elevar el conflicte fins al nivell nuclear. En vaig parlar a la Pissarreta.