La pau en femení

Cristina Gironès / Lucía Franco de Paz

Fa quatre anys, les FARC i el govern de Colòmbia, encapçalat per Juan Manuel Santos, iniciaven les negociacions a Oslo. Ho feien amb molt d’escepticisme. Amb més de 50 anys de guerra i 981.509 morts, qualsevol intent de pactar la fi del conflicte havia fracassat estrepitosament. Tot i això, el 28 de setembre l’acord va arribar, i l’Havana presenciava un moment històric: les hostilitats estaven a punt de concloure. El tractat de pau posaria fi a un dels conflictes contemporanis més longeus. El 2 d’octubre l’Acord Final es va sotmetre a un referèndum; contra tots els pronòstics, el “no” es va imposar amb el 52% dels vots -i una abstenció del 60%-.

La negativa no només acabava amb la primera proposta sòlida de pau, sinó que també aturava -temporalment- un dels primers processos inclusius i amb perspectiva de gènere de la història. En un context social tan catòlic com és el de Colòmbia, aquestes fites eren un gran pas endavant. Però, la victòria del “no” es pot considerar una derrota del feminisme?

El paper de les dones en els acords de pau de Colòmbia

Quan van començar els diàlegs de l’Havana, les negociacions estaven liderades fonamentalment per homes. Malgrat que hi ha Resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU i mandats internacionals que diuen que hi ha d’haver participació femenina,  això no es complia. “Era un procés de pau molt mesquí amb la participació de les dones. En un moment crucial en què es volia escriure la història del conflicte armat a Colòmbia no hi havia dones dins del procés“, explica Adriana Benjumea, directora de la Corporación Humanas Colombia i participant en els diàlegs a l’Havana. Un exemple: a l’agost del 2014 es crea la Comissió Històrica del Conflicte i les seves Víctimes, amb l’objectiu d’esclarir-ne les causes, els responsables i els impactes en la població civil. La conformen 12 experts i 2 relators, d’entre els quals només hi havia una dona.

A mesura que avancen els diàlegs i amb la pressió del moviment de dones s’aconsegueix canviar el rumb del procés. El 7 de setembre del 2014 es crea la Subcomissió de Gènere conformada majoritàriament per dones, tant de les FARC com del Govern Nacional. Aquesta subcomissió treballava per incloure la perspectiva de gènere en allò que ja estava prenegociat i en allò que s’estava negociant. Aquest és el primer èxit de les dones en el procés de pau i un gran guany pel mateix procés, ja que no es poden fer uns acords suposadament neutres sense la participació del 50% de la població i de les víctimes del conflicte.

Fins al 2015, malgrat que ja es portaven tres anys de negociacions, encara no s’havia posat la violència sexual sobre la taula. Semblava que parlar-ne era posar “una bomba” al procés de pau, explica Benjumea. Tots els actors que han participat en el conflicte armat a Colòmbia han comès delictes sexuals i no es podia pactar la pau sobre el cos de les dones. Per això, malgrat que era impopular, les organitzacions de dones van començar a produir informació i a enviar-la a les parts negociadores. A l’agost de l’any passat la taula de negociacions va convidar les dones a l’Havana. Amb això s’aconsegueix que moltes de les seves propostes estiguin a l’acord final que va sortir a plebiscit. Per Benjumea no es tracta d’un acord entre la guerrilla de les FARC i Juan Manuel Santos, sinó que és un acord de la societat civil colombiana, en què les dones hi han treballat i incidit i han aconseguit diversos guanys.

• La creació de la subcomissió de gènere, encara que tard.
• La consideració de la violència sexual com un delicte greu, no amnistiable. S’estableixen mesures de prevenció i protecció, accés a la veritat, a la justícia i garanties de no repetició. També, es crea un equip per investigar els delictes de violència sexual.
• La transversalitat de gènere en totes les parts dels acords.

En la qüestió de terres, entre altres avenços, s’estableix que les dones independentment del seu estat civil tindran igualtat de drets en la titularitat de les terres. En l’acord de participació política es pretén enfortir la participació ciutadana de les dones en espais de representació, presa de decisions i resolució de conflictes. La paraula “gènere” s’utilitza en el document 114 vegades i la paraula “dona” 197. Això posa en evidència que es tracta d’una perspectiva que transversalitza tot l’Acord Final. En un comunicat del 14 de juliol de 2016 les parts negociadores de l’Havana reconeixien que la “la inclusió d’una perspectiva de gènere en un procés de pau com aquest no té antecedents en el món“.

Els processos de pau, acords sense dones

Per les societats que s’han vist afectades per conflictes armats, els processos de pau són ocasions excepcionals per acabar amb la violència directa. També serveixen com a punt d’inici per uns processos de transformació socials més profunds. Amb el final de la Guerra Freda sorgeix un interès creixent en la resolució de les guerres: els processos de pau apareixen com la manera més habitual d’acabar amb aquests conflictes. “Tenint en compte que el conflicte és un fet inherent en tota la societat, veure això amb una òptica positivista i tractar-ho com una oportunitat és molt important”, explica María Villellas, de l’Institut Català Internacional per la Pau.

El principal objectiu d’un procés de pau és acabar un conflicte armat mitjançant l’ús de la negociació. Malgrat el camí cap al pacifisme d’aquests darrers anys la gran mancança és la, gairebé inexistent, participació de les dones. Han estat absents de forma sistemàtica en la presa de decisions en tots els nivells. El fet que la violència hagi estat un dels pilars que han sostingut l’estructura patriarcal en la història reforça la necessitat d’incorporar la perspectiva de gènere als processos de pau. Com argumenta Cynthia Cockburn, professora del Centre d’Estudis de la Dona i el Gènere de la universitat de Warwick, “les relacions de gènere són una part significativa del gran retrat del militarisme i la guerra. Donar visibilitat a aquest vincle és imprescindible per qualsevol anàlisi feminista de la pau”.

Tradicionalment, la baixa proporció de dones als òrgans de decisió política ha obeït a l’existència de barreres tant estructurals com ideològiques, que s’estan superant mitjançant l’adopció de mesures orientades a eliminar la seva persistent infrarepresentació i marginalització. L’existència de veus femenines a l’esfera pública, per exemple, tendeix a trencar amb la indiferència sobre el paper de les dones als processos de pau.

A més de Colòmbia, hi ha hagut altres països que també han inclòs a les dones a les negociacions de pau com Filipines, Irlanda o Sri Lanka. Vegeu el mapa.

Un actiu imprescindible

La participació activa de tota la societat és necessària en qualsevol context, però especialment en un procés de pau. La realitat és que el sector femení viu de lluny la negociació formal en les resolucions dels conflictes bèl·lics. “L’absència de les dones no pot ser justificada al·ludint a la seva suposada manca d’experiència en el diàleg i la negociació, sinó que obeeix a la falta de voluntat per a incloure-les-hi”, comenta Villellas.

El cert és que les dones tenen una àmplia experiència en els processos de diàleg. Han estat capaces de liderar les negociacions en molts contexts de conflictes armats i postbèl·lics, però hi ha hagut una manca d’esforços deliberada per a integrar-les als processos de pau formals. “Posar èmfasi a una anàlisi social sense tenir en compte la dimensió de gènere significa esbiaixar la realitat. Prendre l’experiència d’una sola part de la població -els homes- i universalitzar-la és una aberració”, conclou Andrea Torres, coordinadora jurídica pels drets humans de Colòmbia. Les dones han estat tradicionalment considerades víctimes passives de la guerra. Per fer-hi front, en diversos països del món han decidit organitzar-se per denunciar violacions dels drets humans i exigir que les parts emprenguin converses de pau. Les dones han estat capaces de construir ponts de diàleg i empatia en societats polaritzades. El reconeixement d’aquestes aportacions en el camp de la construcció de la pau i el seu trasllat a les meses de negociació és essencial.

Les dones, víctimes del conflicte armat

El conflicte impacta de manera diferencial en la vida de les dones. “Avui en dia les dones són les principals víctimes del conflicte, però també són les principals sobrevivents”, diu Paula Gaviria, la directora de la Unitat per l’Atenció i la Reparació Integral a les Víctimes. Hi ha diversos factors de risc i vulnerabilitat que afecten de forma exponencial a les dones. Aquestes situacions preexistents d’exclusió, estigmatització i discriminació, s’agreugen al conflicte armat. Es posa en risc les dones i moltes són víctimes de múltiples i peculiars formes de violència.

El 2011 es va crear el Registre Únic de Víctimes (RUV) amb la voluntat d’atendre i reparar integralment les víctimes i contribuir a la pau colombiana, ja que abans no existia cap registre oficial. Tot i això, només hi consten les persones que s’han declarat com a víctimes, per tant el recompte s’allunya força de la realitat. Avui dia hi ha 3.942.356 dones víctimes, dada que supera la de víctimes masculines.

Homes i dones pateixen violències diferents. Per exemple, la violència sexual afecta en un 92% a dones i en un 8% a homes i representa una de les xacres més grans del conflicte colombià. Segons el RUV hi ha 16.000 dones víctimes d’aquest tipus de violència, però, si ho comparem amb altres dades, veiem que l’abast d’aquest crim de guerra va molt més enllà. s tracta d’un crim amb un alt nivell de subregistre. Les dones que denuncien es troben amb grans obstacles per accedir a la justícia i altíssims nivells d’impunitat. L’enquesta realitzada per Oxfam i organitzacions de dones en el període 2001-2009,  estima que 489.687 dones van patir violència sexual, una pràctica habitual, extensa, sistemàtica i invisible. Totes les parts del conflicte han estat agressores.

La violència contra les defensores

Al conflicte colombià, les activistes de la subcomissió de gènere també han sofert les xacres del sistema patriarcal. Confronten el rol que tradicionalment se’ls ha assignat  en ocupar un espai polític i social, i això ha provocat agressions i vexacions de caràcter masclista. El component de gènere es manifesta en el fet que no només són agredides per la feina que fan en defensa de la pau, sinó també pel fet de ser dones. La informació generada pel Registro Mesoamericano de la IM-Defensoras sosté aquesta afirmació: les dones que participen en política a Colòmbia encapçalen, després de les defensores de la terra i el territori, el llistat de les més agredides -amb un 17% dels atacs-. A més, la invisibilització d’aquesta violència és un greu problema. En la cultura de l’activisme s’assumeix la violència com a part del preu que s’ha de pagar per la feina que es realitza. És important, doncs, desvincular la violència que pateixen les persones activistes de les agressions sexistes.

La perspectiva de gènere és el primer pas per oferir una protecció de qualitat a aquestes activistes. Tot i això, segueixen havent-hi molts obstacles. “Associacions com Pro-vida i l’Opus Dei es dediquen a criminalitzar les dones defensores i a desqualificar el treball per la pau”. Les mesures de protecció són molt reduïdes. A més a més de les xarxes feministes de suport mutu, l’opció més recurrent és l’exili. Dones, pau i seguretat és una resolució de l’ONU que, entre altres iniciatives, vetlla per oferir ajuda a les activistes víctimes del desplaçament forçat a altres països.

El feminisme, un argument pel “no” al referèndum

Amb la negativa a la pau, els avenços establerts en els acords amb perspectiva de gènere es veuen amenaçats. El sector militarista de dreta i l’església han promogut una forta campanya a favor del “no”. Han manipulat l’opinió pública i han desqualificat la perspectiva de gènere confonent-la amb la inventada “ideologia de gènere”.  La dreta colombiana argumenta que amb el tractat de pau es pretén imposar un model de societat contrari als valors tradicionals de la família i al patriarcat, tan arrelats en el context social colombià. En realitat el que fan aquests sectors és oposar-se als drets de les dones i de la població LGTBI, presents al tractat de pau.

Després del resultat del “no” al referèndum, els tractats s’han hagut de renegociar. El 12 de novembre el govern i les FARC signaven un nou acord que introdueix canvis. Sembla que la perspectiva de gènere no s’ha tocat, però mentre que al primer tractat la paraula “gènere” estava 144 vegades, en l’actual només 55. “Cap contingut de l’Acord Final s’entendrà com la negació o restricció dels drets de les persones independentment del seu sexe”, va dir el president.

Ara és el torn perquè la dreta que havia dit no a l’acord, l’accepti. Si el rebutgen, el govern haurà de decidir si tornar a enviar els negociadors a l’Havana. També, podria seguir endavant -malgrat el resultat del plebiscit- i tramitar l’acord directament pel Congrés, on Santos té majoria absoluta. De totes maneres, “no es pot renegociar sobre els drets de les dones i la població LGTBI“, expressa Adriana Benjumea. Per això, el repte de les dones i les organitzacions feministes és protegir la perspectiva de gènere dins el tractat de pau.