29.10.2020 - 21:50
Es pot entendre un col·lectiu des de fora de la llengua? Pots compartir els sentiments o la visió del món d’una comunitat sense fer teva la manera com s’expressa? Els de casa pobra tendim a ser solidaris amb palestins, armenis i en general amb tots aquells a qui toca el rebre; però és una solidaritat real? Dit d’una altra manera: si mai anéssim a Jerusalem, o a l’Alt Karabakh, a fer-hi una estada, com afectaria la nostra percepció el fet de necessitar un intèrpret? I canviaria, a partir del moment que ja no ens calgués?
Tots hem voltat pel món, hem consumit cultura i periodisme i mantenim relacions afectives amb determinats indrets i col·lectius. I és més que probable que aquestes relacions siguin més pregones com més domini tinguem de la/les llengua/ües del lloc. Una cosa porta a l’altra. Perquè en la llengua se sedimenta això que abans, quan no érem viatjats ni cosmopolites, en dèiem ànima del poble.
Les qüestions que tenen a veure amb la identitat són peludes, perquè ara ja sabem que les identitats són plurals i que no solament se sumen sinó que es trien (alguns, si més no). Aquí mateix hi ha gent (quanta, tanmateix? Estaria bé saber-ho) que se sent catalana sense parlar l’idioma. Només catalana, vull dir (l’icetista, el qui se sent català i espanyol, és evident que és espanyol, per tant no entra en el còmput). A mi se’m fa molt estrany, ja t’ho diré. Però avui no volia parlar d’identitat sinó de comprensió, o sigui que tiro.
La llengua és la clau que n’obre la porta. De la comprensió real, si més no; no de la de telenotícies. No cal dir que el món és dinàmic, i ara mateix estem en un moment històric de grans mutacions. Però el codi expressiu continua essent fonamental. A tot Europa (a tot el planeta, ben mirat, però aquí més) fa decennis que coneixem els ianquis, perquè exporten cultura a carretades. De fet ens inunden. Però els qui hem de llegir els subtítols per seguir els debats electorals, realment podem dir que comprenem els americans? Vosaltres us sentiu més propers al poble argentí, per exemple, o a l’estatunidenc? O, sense anar tan lluny, realment diríeu que capiu l’ànima basca, malgrat les moltíssimes hores dedicades a informar-nos del conflicte? (i rumieu si en aquest cas la imatge que en teniu no està filtrada per la llengua franca que fem servir per interactuar-hi).
Vaig a la idea. Una autoanomenada esquerra europea no té manies a l’hora de qualificar l’independentisme català de supremacista i de xenòfob. Posaré com a exemple un cas personal perquè ho il·lustra bé, però segur que vosaltres n’heu viscut de semblants. Un conegut meu de fora em va etzibar que pretendre que els forasters aprenguin català és feixisme. I va afegir (ho reprodueixo perquè la cosa té gràcia) que era una llàstima que un compatriota d’ell famós pel seu antifeixisme sigui traduït al català per un feixista (es referia a en Camilleri).
Una primera paradoxa (aparent) és que ell, que viu aquí, no ha après la llengua del país, mentre jo, que no visc allà, sí que he après la del seu. Mogut primer per la curiositat i després per l’amor (vers la cultura). Vaig començar per aprendre’n la llengua dita nacional, i més endavant alguns dels anomenats dialectes; d’ençà que me’n vaig apropiar, amb traça variable (n’hi ha que els xampurrejo millor que altres), llegeixo d’una manera diferent els sonets de Belli, les novel·les de Carlotto i les dramatúrgies de De Filippo. Ignoro si el conegut en qüestió llegeix literatura en català, però, veient els hàbits de la seva colla, m’hi jugaria un sac de pèsols que no. Perquè ell aquest amor no l’ha sentit mai. Va arribar aquí amb una idea d’Espanya al cap i, com tants i tants europeus aterrats del 92 ençà, hi va trobar una cosa que el molestava enormement; els prejudicis el van dur, en comptes d’interessar-se per aquella anomalia inesperada, a mirar de combatre-la. Per això s’ha negat a acostar-se al català, a fer-lo seu (i nosaltres hi hem contribuït activament, tot s’ha de dir, tractant-lo com ell volia ser tractat: com un etern foraster). S’ha resignat a entendre’l, però si fos per ell l’eliminaria. Perquè hi veu l’expressió de l’enemic.
Així, tu pots tenir una vida social i professional activa i plena; et pots fer amb tota mena de gent de mil i un colors i amb grups d’interessos ben diferents; però vet aquí que arriba una persona que no sap res de tu, que no comparteix cap activitat amb tu, que ni tan sols parla la teva llengua perquè es nega a aprendre-la, i et penja la llufa: ets un feixista perquè pretens que jo aprengui el teu idioma.
La veritable paradoxa és que els qui raonen així no em diran mai ‘feixista xenòfob’. Si de cas, ‘fascista xenófobo’. Perquè si arribessin a apropiar-se prou la meva llengua per dir-m’ho, estic més que convençut que pel camí, amb l’adquisició del codi i de moltes de les concepcions que transmet, també s’adonarien que no sóc un feixista xenòfob. O com a mínim no pas més que ells.
Alerta que no dic que aprendre català et converteixi automàticament en sobiranista. La prova és que a tu i a mi ens han inculcat el castellà i no dallonses. O que en Boadella i en Rivera i l’Espada etcètera. El que dic és que la cultura ajuda a esbandir els prejudicis, i que no es pot accedir a la cultura sense l’instrument que la vehicula, que és la llengua. Pots anar-te a entrompar cada estiu a la festa major de Gràcia (creada i mantinguda per una colla de feixistes, suposo), però no podràs entrar a formar part de la comissió de festes d’un carrer si no estàs disposat a designar cada garlanda i cada part del procés decoratiu pel seu nom. Seràs un etern turista, un passavolant, i com a tal no entendràs res. No aprendràs res, ni tan sols una cosa tan bàsica com saber quants titius pots comptar sense ofegar-te. Per més que, en tornant a casa, facis allò tan penós de ficar-ho tot al mateix sac després de xerrar una mica amb el taxista i el mosso de l’hotel.
