La pantalla d’en Paco

Mentre encara ressonen les darreres atzagaiades del flamant candidat del PSOE a les eleccions europees, Josep Borrell, que dimarts va dir que, amb el franquisme, els presos polítics ‘no es passejarien davant el Suprem saludant com estrelles de rock’, resulta que continuem llevant-nos cada matí d’aquest 2019 (sí, 2019), des de fa més de dues setmanes, veient un judici contra un govern legítim elegit a les urnes i dos activistes socials. I si ens ha quedat clar res en aquestes primeres jornades és que de bestieses de l’alçada d’un campanar se’n diuen tant dins la sala del Suprem com fora. El rigor institucional i senyorial que exigeix tota sala plena de togues no ha impedit a la fiscalia (tampoc a l’advocacia de l’estat i tampoc a l’acusació d’extrema dreta) de demostrar que, de rigor (allò que entenem per rigor els qui hem estudiat en aquesta escola malèvola i adoctrinadora), ben poc. El viatge al passat que permet el fet de veure el judici per televisió és també (si fem la volta sencera de l’hàmster) endinsar-se en els films del Torrente més boterut. Si aquest és el nivell, aquesta Espanya està força més fotuda que no ens pensàvem.

D’una banda, les pífies dels fiscals són ben conegudes (vet-ne aquí un petit recull, no pas totes, i només d’un fiscal, en Cadena…). I d’una altra, els interrogatoris de la fiscalia i l’acusació han esdevingut giragonses surrealistes per a mirar de demostrar el que és indemostrable i fent més evident que mai que aquí no s’hi jutja cap delicte, sinó que això és un judici polític. Fins i tot el jutge Marchena va demostrar moments de pànic en l’interrogatori del fiscal Moreno a Jordi Cuixart, demanant que les preguntes no permetessin a l’acusat de convertir el judici en allò que realment és. Tot plegat, amb Twitter, una xarxa social de la qual els fiscals han demostrat ser uns experts extravagants, com a principal arma de rebel·lió massiva. Si a tot això hi afegim les llonganisses, els cotxes trinxats de la Guàrdia Civil que sorprenentment es multipliquen cada dia i un president i una vice-presidenta espanyols que diuen no saber ni tan sols qui dirigia els piolins del Primer d’Octubre, costa d’imaginar, si és que algú hi aspirava, que puguem treure l’entrellat de res seriós.

El panorama, tot i que ens ha regalat imatges per a la història com les de Rajoy i Sáenz de Santamaría asseguts a la mateixa cadira dels acusats i obligats a respondre les preguntes d’un Quico Homs amb toga, és desconcertant. És per això que pren relleu el paper d’un personatge inesperat que, potser sense saber-ho, essent estructura de l’estat, ha contribuït a aportar grans dosis de dignitat al judici: en Paco, l’oficial del jutjat encarregat de projectar les proves documentals en una pantalla que hi ha a la sala. Malgrat la resistència de Marchena a projectar vídeos i fotografies (deu ser per això de la dignitat, no fos cas que s’empatxés), a la pantalla d’en Paco hi hem vist vídeos de les hòsties (i de la sang) de l’1-O, dels passadissos de la gent per deixar passar els policies el 20 de setembre, de Jordi Cuixart desconvocant la concentració i demanant actituds pacífiques i de manifestants cantant ‘El Virolai’ i ‘Volem, volem, volem, volem la independència’ amb les mans alçades, algunes brandant clavells…

Marchena diu que els vídeos no calen perquè ens fan perdre temps. Però més aviat passa que tota aquesta veritat que fiscal i acusacions volen manipular la veiem en alta definició a la pantalla d’en Paco. Sí, a la sala del Tribunal Suprem espanyol i en streaming a tot el món. I això, lògicament, incomoda i trenca el relat. Si Marchena no s’ha oposat més inquisitòriament a projectar aquests vídeos (ja ho ha fet prou, però amb prudència), ves que no sigui perquè sap perfectament (ho ha demostrat d’ençà del primer dia) que hi ha quatre càmeres en directe que l’enregistren i que se’l miren des d’Estrasburg. Faria això mateix sense càmeres?

Tots som Jordi Cuixart i tots els altres. Però també tots som la pantalla d’en Paco, en aquest judici de vergonya. I, vist tot això que hem vist, ara que ben aviat hi ha previstes les declaracions d’una col·lecció de piolins, una humil proposta: mentre alguns aprenen què vol dir ‘repiular’, i com que diuen que anem tard i que tenim pressa, que posin, si us plau, a la pantalla d’en Paco, uns quants vídeos del 20-S i de l’1-O (i fins i tot els documentaris de Mediapro). Anirem més de pressa que no interrogant tants guàrdies civils. Guanyarem temps i ho aclarirem tot ben aviat. I així ni eleccions que condicionen el calendari ni res de res. I si cal, que ens ensenyi, la pantalla d’en Paco, els set (sí, set, diuen) vehicles de la Guàrdia Civil devastats i el vídeo de la secretària judicial que escorcollava la seu d’Economia sortint ‘per les teulades’ (i no per la porta del Coliseum), per posar dos exemples.

Mentre s’escriuen aquestes línies, Antonio Baños i Eulàlia Reguant s’han negat a respondre les preguntes de l’extrema dreta. Qui sap si els magistrats, per allò de la pressa, ho han agraït. De fet, ironies del destí, arran d’aquest nou exercici de dignitat, ells, jutges i fiscals, igual que Borrell i Florentino, hauran arribat a temps de veure el Madrid-Barça. Compte, és la tornada d’una semifinal vibrant de la copa d’aquell.