17.01.2021 - 21:50
|
Actualització: 18.01.2021 - 00:32
Per bé o per mal Itàlia és el laboratori d’Europa, gairebé sempre. Per això, o a partir de la consciència que això és així, ahir em vaig espantar enormement llegint aquesta anàlisi que Roberto Saviano fa des de les pàgines del Corriere: “La usura en el temps de la covid“.
Saviano hi explica una realitat terrible. Conta de quina manera la màfia ha ocupat el lloc que han deixat abandonat l’estat i la banca, posant capital a disposició dels centenars de milers d’empreses que la normativa anticovid, però sobretot la manca d’ajut real, ha portat a la fallida o quasi. La “pandèmia de la usura”, com la defineix el periodista perseguit, porta Itàlia a un “welfare de la criminalitat” que no pot sinó tenir conseqüències terribles passat el mig any, nou mesos de la primera etapa de la usura –quan el prestador encara no escanya al deutor. Les xifres oficials parlen de cent mil empreses italianes a punt del tancament i cinquanta mil més que ho passen molt malament. Empreses que en la desesperació han caigut a les urpes de les trames mafioses reconvertides en pseudo-bancs informals. Saviano explica encertadament, i aquesta és una cosa que passa també al nostre país, que aquestes empreses, petites i mitjanes, són la columna vertebral de l’economia italiana i podem sospitar, o més aviat témer, que si Itàlia és el laboratori d’Europa, això també ens passarà a nosaltres, algun dia.
Perquè no es tracta tan sols de l’habilitat demostrada dels grups criminals per a ensumar nous negocis i el seu instint per a aprofitar-se’n, canviant si cal les tradicions –la màfia clàssica no feia mai préstecs, sinó “regals”. Es tracta, sobretot, que l’estat i el sistema han deixat tan desvalguda la classe mitjana que aquesta no té, en realitat, moltes més opcions que afonar-se cada dia més al pou.
El periodista del Corriere posa un exemple elemental de les conseqüències d’aquesta renúncia del sistema, que tots sabem que passa ací també. Explica fins a quin punt és negativa la concentració bancària en el coneixement de la societat per part dels bancs. Diu, i això ho deveu haver experimentat molts de vosaltres, que la presència d’una xarxa consistent de sucursals arreu permetia als bancs una intel·ligència fina que ara, amb la concentració i la reducció de la presència al territori, han perdut. El director de qualsevol sucursal de barri, de poble o de ciutat petita era capaç de calcular si es podia fer un préstec a una persona o a una empresa no tan sols per les xifres fredes que li escopia l’ordinador, sinó pel coneixement personal, pel contacte. I això donava seguretat al negoci bancari. Ara, en canvi, la supressió de les sucursals i la despersonalització de la banca la torna inútil i cruel envers les necessitats de la gent. Per què? Doncs perquè han canviat de negoci. I de client. Amb les fusions no cerquen servir més bé els ciutadans sinó esdevenir entitats sistèmiques per a desentendre’s finalment del mercat menor i viure de la pressió extractiva sobre aquest mercat menor que fa l’estat, un estat que, per la seua capacitat reguladora, s’ha convertit en el centre total de l’economia, gairebé a l’estil soviètic. És la creença tremenda i terrible que un decret del BOE fa més negoci que el treball de milions de persones.
D’aquest punt de vista la pandèmia i la manera com es gestiona ho han accelerat tot d’una manera enorme i podem dir que constitueix un assalt organitzat i en tota regla a la classe mitjana, a aquest segment equilibrador de la societat que tant havia costat de crear en la postguerra mundial. Amb el creixement de les desigualtats disparat com mai abans, als de dalt de tot no és que els moleste el proletariat completament desvalgut, si és que l’identifiquem encara com l’enteníem abans, sinó també la classe mitjana. El patró de l’època de Marx lluitava contra els seus obrers, però Amazon lluita contra tots els botiguers del planeta, per dir-ho d’alguna manera…
El paper de la política
I en tot plegat el problema més greu és la política, la gestió del poder. Perquè tan sols amb la política es podrien frenar i equilibrar les conseqüències de totes les revolucions tecnològiques que vivim. Però, per desgràcia, les ideologies, tots els catecismes, costen d’adaptar a aquest món tan mogut i transformat, i els predicadors, per tant, s’estimen més refugiar-se als eslògans i a les comoditats immediates. La dreta, fins i tot la franquista, s’ha tornat soviètica i vol, i exigeix, un estat que treballe per a ella, privatitzat, un estat que li garantesca els negocis, si pot ser sense haver de treballar ni esforçar-se a inventar res –aquest capitalisme de BOE en el qual Espanya excel·leix i del qual el PSOE és líder mundial. I l’esquerra, l’esquerreta que deia Montanelli, es refugia en reivindicacions postmodernes cada dia més difícils de seguir i entendre, fruit en molts casos de l’ociositat extremista de qui ho té tot resolt a casa i crida per fer oblidar què és. Ho aclaria bé l’altre dia en aquesta entrevista Ferran Lupescu, un dels pocs pensadors radicals que tenim: “Enmig de la descomposició social, la mentalitat postmoderna inventa identitats microgrupals, més o menys adamistes, que no emprenyen gaire el sistema perquè contribueixen a atomitzar les lluites.”
Finalment, a dreta i a esquerra, i aquest és el fenomen sense el qual no funcionaria aquesta transformació per a empitjorar, la conversió dels vells partits polítics en societats limitades és la clau que permet de justificar qualsevol cosa, la que siga, per persistir en la gestió del poder. Això i la pèrdua de la moralitat més elemental, la fi brutal que vivim de l’exemplaritat pública i fins i tot del sentit de la discreció. Veure bracejar Ada Colau per justificar que se’n va anar de Barcelona el dia de Reis mentre els seus pistolers digitals, en la millor tradició de la dreta, amenacen a tort i a dret a les xarxes és un espectacle tan denigrant com enormement aclaridor. I és cap ací, no ens enganyem pas, que ens volen portar els uns i els altres, davant l’estupefacció d’una majoria social atònita que ja no sap de què fer cas i que hauria d’anar pensant a desfer-se de manera urgent de l’assetjament ideològic i no fer cabal de les etiquetes tronades, si és que vol arribar a fer res.
La revolta democràtica catalana, una revolta de la classe mitjana
La revolta democràtica catalana, en aquest sentit, ha estat i és una de les reaccions més sòlides del món, de les protagonitzades per la classe mitjana, per aquesta classe mitjana que a Occident ha estat convertida durant els anys socialdemòcrates en la majoria de la població, no amb la voluntat de conservar allò que hi ha, sinó amb la voluntat de canviar les coses.
I és per això, i no tan sols ni principalment pels debats sobre la frontera o la bandera, que l’independentisme català enutja tant i concilia tants interessos en contra aliats als extrems. Des de la dreta ‘sovietoide’ a l’esquerra immoral, el capitalisme de partit i d’estat treballa cada dia, i ara per desgràcia hi ha qui ho fa també des de dins de l’independentisme mateix, per apagar la flama del carrer i per evitar que les contradiccions afloren i la gent torne a prendre partit. Perquè el sistema pot conviure còmodament o no amb extremismes extravagants, però no pot consentir exemples de mobilitzacions multitudinàries ni d’accions profundes i radicals pensades per canviar de colp la vida diària de la gent. En definitiva, allò que, per exemple, el carrer exigia unit i que Junts pel Sí proposava en la legislatura cada dia més reivindicable en la qual aquest grup va existir. Per explicar-ho, torne a l’anàlisi de Lupescu: “La identitat nacional, en canvi, és una qüestió real, seriosa i de masses, i emprenya molt.” Raó per la qual sembla mentida –això ja ho afegesc jo– que aquesta enorme capacitat transformadora, única, que els catalans continuem tenint a l’abast, la vulguen liquidar precisament els qui invoquen per a ells, des de l’esquerra i tot, l’etiqueta de transformadors mentre a Itàlia ja es veuen clarament les orelles al llop…
PS. El professor Joan Ramon Resina que ens té acostumats cada dilluns a les seues mirades tan agudes sobre el nostre país avui ens parla dels Estats Units, en definitiva el país on viu i ensenya. Els recomane que facen una mirada profunda al seu text: Anar a pams amb la veritat. I ja posat els recomane també el Joc de Miralls que ens dibuixa aquesta setmana Xavier Montanyà, un text tant dur com imprescindible sobre la campanya d’ETA contra les drogues al País Basc i els quaranta-tres morts que va provocar.
Aquests textos, així com la resta dels continguts originals que els oferim cada dia des de VilaWeb –avui per exemple les opinions de Bel Zaballa o de Biel Mesquida, l’anàlisi en profunditat de com serà la presidència de Biden o les cròniques sobre el primer hospital de campanya que s’ha posat en marxa a Alacant o la creació a can Ruti de la primera unitat de covid infantil– formen part d’aquest “Només a VilaWeb” que és la marca del nostre diari, junt amb el seguiment constant i detallat de l’actualitat.
I tot aquest contingut el podem fer i el podem oferir en obert per a tothom gràcies al fet que vint mil lectors, d’entre els més d’un milió i mig de seguidors habituals d’aquest diari, han volgut voluntàriament fer-se subscriptors i fer sostenible el nostre diari. Amb això aquest curs hem pogut posar en marxa la seu de la redacció a València i durant la pròxima primavera arribaran reformes importants que ens faran créixer molt com a diari i com a referència social. No cal que els diga que com més subscriptors més forts serem i per això els demane que si no ho són encara i s’ho poden permetre ens ajuden. Fent-se subscriptors o fent una donació única i sense cap més compromís.
