La pandèmia fa créixer les desigualtats socials

Hem dit i repetit moltes vegades que el creixement de les desigualtats socials és el problema més important que hem d’encarar mirant al futur si volem mantenir la cohesió a la societat. No sembla que la trajectòria de la política econòmica que van emprendre ja fa molts anys Thatcher i Reagan hagi anat per aquest camí, ans al contrari. Tampoc no hi ha ajudat la globalització, que ha permès de disminuir les diferències entre països rics i pobres però ha augmentat les desigualtats internes. Ara fem front a la pandèmia de la covid-19 i les conseqüències que tindrà tampoc no serviran per a frenar les desigualtats. Ho podem intuir, veient l’impacte asimètric d’aquestes conseqüències, és a dir, veient com afecten molt més determinats sectors de l’activitat que uns altres, malgrat l’efecte mitigador de les polítiques aplicades.

Per analitzar aquest fenomen, la setmana passada els analistes de Funcas van presentar un estudi interessant, “Impacte social de la pandèmia a Espanya. Una avaluació preliminar”, que arriba a la conclusió que la pèrdua d’ingressos es concentra en els estrats de renda més baixa, més associats a les activitats que no s’han pogut exercir durant el confinament, i als sectors –com el turístic– amb més dificultats per a reprendre l’activitat. És a dir, que els més castigats treballaven principalment en els sectors on ja es concentraven els salaris mitjans més baixos del mercat laboral.

Així mateix, si observem la naturalesa de la relació laboral, veurem un augment de la desocupació desproporcionadament més gran entre els treballadors temporals, els joves, els autònoms i els assalariats de petites empreses. Això vol dir que la crisi s’ha acarnissat especialment amb els col·lectius que, abans de la crisi, ja tenien la condició de col·lectius vulnerables –o s’hi acostaven.

El report calcula que unes 280.000 persones formen part de famílies que han perdut tots els ingressos durant els mesos inicials de la pandèmia i entorn d’1.250.000 han vist caure els ingressos almenys d’un 30%. Aquests col·lectius, particularment el que no té ingressos, es troba en una situació d’emergència social que cal atendre urgentment.

Malgrat tot, l’estudi matisa la situació, dient que les coses haurien pogut anar molt pitjor. L’augment de la desigualtat –diu– s’ha atenuat pels ERTO i pels ajuts per cessament d’activitat als autònoms, entre més mesures efectuades per compensar la caiguda de l’activitat, de manera que, de moment, l’impacte no és tan significatiu com es podia témer en comparació amb crisis anteriors i tenint en compte la magnitud sense precedents del xoc. No obstant això, la cobertura de les mesures de prevenció i contenció de la crisi resta subjecta a condicions que en limiten la universalitat i no han pogut evitar que augmenti la pobresa efectiva en alguns col·lectius.

Aquest potser és un dels aspectes que podem copsar amb més facilitat, perquè és el més visible per les prestacions que ofereixen les ONG. Atès que el deteriorament de les rendes de les famílies s’ha concentrat en els estrats socials que ja les tenien més baixes, les situacions de necessitat greu han augmentat considerablement. Les xifres parlen soles i no han de menester pas gaires paraules. L’anàlisi de Funcas calcula que la demanda d’acció social de les grans ONG (Càritas, Creu Roja, FESBAL, per exemple) ha augmentat d’un 40% a un 60% els sis primers mesos de la pandèmia.

L’aspecte més nou de les conseqüències socials està en el fet que entre una quarta part i un terç d’aquesta demanda és format per gent que ha recorregut per primera vegada als serveis que ofereixen aquestes organitzacions (entre 150.000 persones i 200.000) i, per tant, cal atribuir-ne la situació a l’impacte directe o indirecte de la crisi. És a dir, que un dia ens pot tocar a qualsevol de nosaltres, sense saber gaire bé d’on ha baixat la cleca.

Els perfils predominants dels nous sol·licitants d’ajuda s’assemblen als dels usuaris previs (gent sense ingressos o amb ingressos molt baixos i irregulars, immigrants i membres de famílies monoparentals), si bé alguns indicis fan pensar que els nous sol·licitants són més joves. Ve’t aquí un segon aspecte també nou i molt preocupant.

Tot i que la crisi encara es va desenvolupant i les dades disponibles són incompletes, l’anàlisi que ha fet Funcas de l’impacte social de la pandèmia a tot l’estat espanyol, ara com ara, és útil per a identificar els problemes i les necessitats que sorgiran en el futur. I li permet de fer una predicció amenaçadora. “Si la crisi s’allarga, la societat pot enfrontar-se a seriosos riscos de cohesió social.” A Catalunya potser la situació és una mica diferent, però, veient l’evolució comparativa d’algunes xifres, crec que les principals conclusions a què arriba l’estudi ens les podem aplicar, si bé, hi insisteixo, amb alguns matisos.