‘La pandèmia ens ha ensenyat que o et reinventes o et quedes pel camí’

La Independència va néixer l’11 de setembre. Quan tenia dos mesos va agafar una infecció a la panxa. Concretament, per ironies del destí, va ser el dia 12 d’octubre. Però ara es troba completament recuperada i es baralla com la resta de vedells per poder xumar el biberó que li acosten. És una de les quaranta vaques frisones que viuen al Mas el Lladré, una granja del Ripollès.

A les Llosses, les muntanyes fa dies que s’han vestit amb estampats de colors càlids. El groc, el carabassa i el vermell dels arbres contrasten amb el verd llampant dels prats. La tardor ja fa dies que hi ha arribat, en aquesta petita població del Ripollès, de dos-cents habitants. Per bé que els habitants més nombrosos d’aquest municipi són els toros i les vaques.

La Marina i l’Imma Puigcorbé són la tercera generació que té cura del Mas el Lladré. Els seus avis van comprar les primeres vaques lleteres, de raça frisona, uns animals especialment productius. D’ençà de llavors, la família s’ha hagut d’adaptar a tota mena de canvis. El més important va ser deixar de vendre llet per tractar-la ells directament i, doncs, elaborar-ne productes i comercialitzar-los. Després de l’entrada de l’estat espanyol a la Comunitat Econòmica Europea, l’any 1986, va augmentar la competència en el sector i el preu de la llet va baixar considerablement, cosa que va afectar molt els petits productors. Van ser uns anys durs, però el 1992 van començar a produir i vendre els làctics ells mateixos, sobretot a restaurants. Aquest canvi els ha permès de subsistir fins avui.

No obstant això, aquest no ha estat l’únic moment en què la família ha vist perillar el futur de la seva granja i s’ha trobat forçada a empescar-se una solució. Com a tantíssimes altres persones, la pandèmia els va trasbalsar els plans de futur i, també, l’estabilitat que havien aconseguit. Si al març el 80% de la seva producció anava destinada a restaurants, a l’abril aquesta font d’ingressos va desaparèixer absolutament per primera vegada a la història de l’empresa. El coronavirus s’havia estès amb força pel territori i tothom estava confinat a casa. Els bars i restaurants, com la majoria de comerços, havien tancat. Però les vaques no hi entenen, en les pandèmies que afecten els humans, i continuaven produint llet com sempre.

Sense compradors, fins i tot van haver de llançar una part del producte. Els dies passaven i els Puigcorbé continuaven elaborant iogurts, mató i, sobretot, formatges, perquè és el làctic que més temps poden conservar sense que es faci malbé. Les cambres frigorífiques anaven saturades, però no sabien a qui vendre allò que produïen. Fins que es van fer un compte de Twitter.

Ens estranem al twiter! Per explicar-vos el què fem i com ho fem! #avançem #productedeproximitat pic.twitter.com/UAzyXThkNn

— Mas el Lladré (@masellladre) April 3, 2020

Allò va ser a la primeria d’abril i d’aleshores ençà ja han fet gairebé 2.500 piulades. Qui s’encarrega de tot plegat és l’Imma. És la germana més jove, tot i que tan sols quinze mesos més petita que la Marina. Tots aquests mesos s’ha esforçat a ensenyar a la xarxa com és la vida al camp i, concretament, al Mas el Lladré, on se senten orgullosos de fer les coses d’una manera diferent.

Avui les vaques pasturen al prat de baix. Són les màquines més ecològiques que hi ha per a segar els camps. Si bé no és estrany de veure-hi vaques pasturant, aquestes es diferencien perquè no les forcen a produir amb una alimentació concentrada. Ací una vaca fa cada dia de setze a divuit litres de llet. Segons les Puigcorbé, a les altres granges en poden fer més de cinquanta. Ara, aquesta sobreexplotació té un preu: que les vaques produeixen durant menys temps. Si en granges intensives poden oferir llet durant quatre anys o cinc anys, al Mas el Lladré n’hi ha que fa setze anys que hi són, i encara ajuden a omplir les cisternes amb el preuat líquid blanc. Això, per a les seves propietàries, demostra que les vaques ací són més felices.

Ara, a mi, allò que més em sorprèn és que cada animal tingui un nom. La Independència no és un cas a part. Quan parlen entre elles, escolto com diuen que la Lola és a punt de parir i que avui la Panda sembla més contenta. ‘Les nostres vaques són les nostres nenes: cadascuna té un nom i una personalitat única’, em diuen. ‘Intentem donar-los tant benestar com podem.’

Segurament per aquesta proximitat i naturalitat, el perfil de Twitter de seguida va aconseguir una bona colla de seguidors. Molts els volien comprar els productes que elaboraven. Aquesta demanda les va impulsar a renovar la botiga en línia i aviat van aconseguir de redirigir les vendes totalment. Els clients ja no eren majoritàriament els restaurants, ara eren els particulars. Tot i que tenien més xarxes socials, Twitter les va ajudar a trobar la mena de client interessat en el seu producte.

Malgrat que van arribar a obtenir fins i tot més ingressos quan les comandes a domicili es van combinar amb la reobertura dels restaurants, les Puigcorbé volen tornar a vendre als clients de tota la vida. Lamenten veure com alguns restaurants tanquen definitivament i com els altres sobreviuen com poden, ateses les circumstàncies.

Miren el futur del Mas el Lladré amb diverses possibles sortides del producte per assegurar-se una certa adaptabilitat. Volen mantenir la botiga en línia per als particulars, però també recuperar el comerç amb restaurants, les petites comandes per a botigues d’alimentació, la venda a una coneguda gran superfície comercial i el manteniment de l’agrobotiga física que tenen a la masia. ‘D’aquesta manera, si una pota falla, saps que en tens més –diuen–. Creiem que l’empresa no ha de créixer, sinó diversificar-se. La pandèmia ens ha ensenyat que o et reinventes o et quedes pel camí’.

Mentre m’ensenyen les instal·lacions de la granja, que inclouen un obrador que funciona de fa sis anys, comprovo que, efectivament, el benestar animal sembla ser una condició sine qua non. Les vaques viuen tranquil·les i el ramat de cabres pastura i neteja el sotabosc de dalt el turó. Els porcs no semblen tenir tanta llibertat, col·locats en unes fosques porqueres. M’expliquen que aquest és el canvi de prioritat més immediata i que fins ara han tingut dificultats per a habilitar-los un espai obert on puguin estar completament aïllats dels senglars. Qualsevol contacte amb els porcs senglars podria encomanar a la raça domèstica la pesta porcina africana, gairebé eradicada.

Com jo, hi ha més nouvinguts que han tingut l’oportunitat de passejar-se pel mas. Fins fa ben poc, la família oferia visites guiades i activitats a aquells que volguessin saber més coses del Mas el Lladré, però les mesures de seguretat contra la covid-19 han aturat aquestes pràctiques. Així i tot, les germanes reconeixen que els agrada explicar la vida al camp a la gent de fora. ‘S’ha perdut molt la connexió ciutat-pagès. Hi ha gent que sap que la llet ve de la vaca, però quan els expliques tot el procés se’n meravellen.’

A Les Llosses, hi impera la calma. Ni els pocs automòbils que passen no són capaços de trencar l’harmonia d’aquest indret. L’església de Santa Maria de Matamala senyoreja aquest racó aïllat de la comarca i recorda que la tradició i la història s’hi mantenen ben vives. ‘Som unes afortunades –pensen en veu alta–. Ens n’hem adonat amb el confinament. Aquesta és la feina més esclava, però també la que ens ha donat més llibertat de totes.’