La pandèmia, afectarà les pensions?


La covid-19 ha provocat una forta commoció en els mercats laborals, amb efectes directes en els estalvis per a la jubilació i en les pensions, explica l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) en un informe publicat ahir. El document alerta que la crisi sanitària i econòmica actual augmenta la probabilitat de què es perllonguin i s’aguditzin problemes com el desequilibri ja existent entre un nombre de jubilats creixent i unes generacions joves menys nombroses, que hauran de finançar les seves pensions. A més, afegeix, que cal tenir en compte que, davant les dificultats per trobar feina o per la baixa remuneració en alguns llocs de treball, molta gent serà incapaç d’estalviar per a la seva jubilació.

En un sistema com l’espanyol, en què domina aquest sistema de repartiment, de moment la pèrdua de llocs de treball i de salaris comporten una reducció de les cotitzacions de la Seguretat Social que l’Estat amorteix finançant-les, a canvi d’un increment del deute públic. De moment, salva la situació, però ningú no sap com s’afrontarà aquesta qüestió a mitjà i llarg termini. I aquí l’OCDE deixa obert l’interrogant. El secretari general de l’organització, Angel Gurria, va comentar que un dels efectes de la Covid-19 ha estat el de fer palesa la importància de comptar amb estalvis a llarg termini per a afrontar les emergències. Per això va insistir que en el context actual, ‘els líders polítics han d’aconseguir un equilibri entre protegir les persones dels impactes a curt termini de la pandèmia i assegurar-se que continuïn apostant a llarg termini per estalviar per a la jubilació’.

El que queda clar, encara que cap polític ho digui obertament, és que en uns quants anys les pensions com les tenim avui no es podran mantenir i es necessitarà un complement privat que cada persona s’haurà de crear. Ho podran fer?

Vet aquí la qüestió. Qui desitja apostar avui per estalviar a llarg termini? Primer, cal poder estalviar, és clar. Però pels qui poden fer-ho, quin incentiu té estalviar avui? Amb tipus d’interès zero, amb comissions creixents als comptes… resulta que estalviar costa diners! Si els tipus d’interès han de seguir a aquest nivell tan baix durant molt de temps, com afirma la senyora Lagarde, presidenta del BCE, que caldria fer? L’únic incentiu per l’estalvi a llarg termini ha de ser fiscal. Però aquí, anem a l’inrevés. Ens hem carregat de mica en mica fins a l’estocada final d’ara, l’únic instrument que hi havia, els plans de pensions privats. A canvi, es parla de crear un macrofons de pensions dels treballadors, del que es coneixen poques coses, més enllà que neixen en el si de les empreses per als seus empleats. Dos dels interrogants que encara s’han de dissenyar -ningú no ha dit res- és com es finançarà aquest fons, és a dir, quina part aportarà l’empresa i quina el treballador i, sobretot, quin grau d’obligatorietat tindrà el desenvolupament d’aquests plans de pensions d’ocupació o plans col·lectius.

Pa pocs dies el ministre José Luis Escrivà va donar alguns detalls sobre el seu compromís de crear aquest macrofons de pensions de promoció pública. ‘Volem estendre els plans de pensions d’ocupació a més la meitat de la població treballadora. Això suposaria multiplicar la cobertura actual per tres o quatre vegades’… veurem. El que sí que va quedar clar és que la reforma de la fiscalitat de les pensions privades, inclosa en l’avantprojecte de llei de Pressupostos Generals d’Estat per a 2021, es basa ‘tant en l’escàs desenvolupament dels plans de pensions d’empresa, com en la regressivitat i en el cost del sistema actual d’incentiu als plans individuals’. Té raó en què els plans d’empresa no han tingut el desenvolupament esperat, però en els individuals, la veritat és que no sé de quina regressivitat està parlant. No són cosa de milionaris, com s’ha dit. Els que ho són tenen altres vies d’estalviar… impostos. Però, de moment, l’instrument ha mort.

Mentrestant, fonts del sector financer diurn que comparteixen amb el ministeri de Seguretat Social la importància d’impulsar l’estalvi per a la jubilació en l’àmbit de l’empresa, a través de plans col·lectius. No obstant això, es mostren molt crítiques amb els plans del Govern de reduir dràsticament els topalls màxims de desgravació fiscal per als plans privats. Consideren que el projecte per baixar el límit d’aportació de 8.000 euros anuals a només 2.000 euros, és molt mala notícia. I es plantegen una pregunta que em sembla lògica. Creuen que el projecte per impulsar els plans d’ocupació dels que parla el ministre, és de maduració molt lenta i, fins que no s’implanti, es pot deixar a milions de treballadors sense un instrument efectiu per estalviar de cara a la jubilació?

I, de quants diners estem parlant avui en els plans de pensions existents? Cal recordar que els plans de pensions individuals s’han desenvolupat a l’estat espanyol molt més que els plans col·lectius d’empreses. En el primer tipus de producte, hi ha estalviats al voltant dels 75.000 milions d’euros, mentre que en plans d’ocupació hi ha només 34.000 milions d’euros i porten ja uns quants anys minvant. En total, l’estalvi per a la jubilació suposa al voltant del 15% del PIB (incloent-hi algunes assegurances per a la jubilació), una xifra que és molt inferior a la d’altres països del nostre entorn. I que no està pas en línia amb els consells que dóna el secretari general de l’OCDE. Ens ho hauríem de fer mirar…