La paella indigesta de María José Català

Aquest cap de setmana han tornat les emocions fortes al Partit Popular valencià. Carlos Mazón, president de la Diputació d’Alacant, fill polític d’Eduardo Zaplana i candidat a la presidència de la Generalitat, ha fet d’amfitrió al seu cap, Alberto Núñez Feijóo. La segona branca del tàndem electoral valencià és María José Català, diputada a les Corts Valencianes, regidora a l’Ajuntament de València i candidata a la batllia. Somriure de plàstic i genuflexions a Núñez Feijóo, i a la resta de la colla. El PP ha celebrat la festa intermunicipal que no ha estat sinó un entranyable retrobament amb el partit del passat. Una moviola sense complexos. Màscares fora i banderes a l’aire. Discursos contundents, evocacions d’un passat esplendorós i previsió d’un futur incert i catastròfic si ells no hi són per a evitar-ho.

María José Català té una bola màgica de veure el futur, com les bruixes dels contes. Ella, que va ser batllessa de Torrent a vint-i-sis anys, ha llegit que serà batllessa de València. Va trinxar l’anomenat cinturó roig omplint de butlletes de vot blaves les urnes, i ara vol tornar-hi a la capital. No es lleva el nom de Rita Barberà de la boca i no s’està de proclamar que en vol encarnar totes les virtuts. Català vol desbancar Joan Ribó per ser una mena de Rita Barberà 2.0, la nova batllessa d’Espanya del segle XXI. Encara que per a aconseguir-ho haja de girar el coll per a mirar cap al passat.

Convidats de luxe

En aquest context, Mazón i Català han convidat José María Aznar i Mariano Rajoy, que no es fan, però que van ser presidents a Espanya i ara han fet un gran sacrifici per acompanyar Feijóo, que vol ser-ho. També hi era el fantasma de Barberà. Lloat i redimit. Santificat i a punt per a obrar qualsevol miracle que li imploren. Ni que siga admetre que el PP no en va renegar quan va perdre el tron, que no la van abandonar quan va haver d’anar a declarar o que no es va morir tota sola en un hotel de Madrid.

Sense notícies, però, de Zaplana i de Camps, empaperats i empastifats en qüestions de corrupció relacionades amb el passat que ara el PP reivindica, i que sempre torna. Com les marees, com les males digestions. Com el caràcter agre que escup tot de dimonis quan no voldries haver conegut Francisco Correa mai de la vida i te’l trobes en un passadís de l’Audiència espanyola després d’haver dit que tu li encomanaves tot de feines perquè les seues empreses guanyassen diners.

A l’escenari del Museu de les Ciències Príncep Felip, tot van ser discursos, promeses, anhels d’una Espanya forta i unida, alliberada del comunisme. I enmig dels discursos, les amenaces somrients de Feijóo a l’audiència: “Només tenim una oportunitat, només podem guanyar; i si no ho fem, ens n’anem a casa.” Qui siga confrare, que prenga candela.

Potser per apaivagar la rotunditat d’aquestes exigències, o per a ensucrar les enquestes que no acaben de ser prou clares, Mazón i Català se’ls van endur a menjar-se una paella a la platja. A Feijóo, a Rajoy, a Aznar, i als barons del PP que ja governen autonomies espanyoles. Recurs arquetípic que tot bon valencià ha d’executar quan vénen visites de Madrid.

El full de serveis de María José Català

En els temps que ara enyoren els dirigents del PP, María José Català va ser consellera d’Educació, Cultura i Esports. El president era Alberto Fabra. Algunes cròniques diuen que en algun moment es va acostar a Escola Valenciana i que, fins i tot, va participar en una campanya de promoció de la llengua.

Amb tot, el fantasma del catalanisme rampant la martiritza d’ençà de fa anys. Té malsons i renega de la llengua. Costa d’oblidar aquella naturalitat amb què demanava perdó en un míting per si se li escapava una paraula en la llengua d’Estellés. “Tinc el defecte de parlar valencià”, va arribar a dir. Ha treballat molt per eradicar-lo, aquest defecte, i ara, pràcticament sempre, només parla castellà. Així no ha de demanar perdó. Costa d’oblidar, també, la seua manera de combregar amb els postulats secessionistes de lo Rat Penat, la croada contra el batlle Ribó per les subvencions a allò que qualifica “entitats catalanistes”. I ací hi cap tot allò que es mou de les Normes del 32 ençà: la Societat Coral el Micalet, Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià… Tot.

Uns amics inoportuns

Tot això que ara sura novament. Malgrat que la van coronar com a candidata al tron de Rita Barberà, és probable que aquest no haja estat el millor cap de setmana de María José Català. Ha mantingut el somriure, sí, però les coses li han anat una mica així així. De fet, ahir encara el païa, encara va haver de donar algunes explicacions. Algunes altres, les que li han demanat Compromís, Unides Podem, i el PSOE, no les ha donades.

Tot va començar divendres, quan ja fosquejava a l’antic riu del Túria, a pocs metres del Museu Príncep Felip, on hi ha l’Exposició del Ninot, i on s’ha fet la festassa del PP. Allà es va trobar amb uns amics inoportuns. Incòmodes, però tan amics i a qui tracta amb tanta familiaritat, amb tanta confiança, que un, fins i tot, es permet de dir-li: “Et veig més prima.”

Aquests amics, coneguts, saludats i besats, que duen un càmera que enregistra tot allò que fan perquè després ho pengen a les xarxes per a escampar odi, vénen a ser com el fantasma del Nadal passat. María José Català es va besar a la lluna quasi plena de València amb els agitadors de la ultradreta Javier Negre i Cristina Seguí, i amb l’ex-inspector en cap de la policia Ricardo Ferris, que quan era policia en actiu va participar en un acte de Vox on va fer tanta apologia de l’odi contra l’estranger que ara és fora del cos i la fiscalia demana al jutjat que l’investigue. Negre i Seguí tenen el seu nom escrit en lletres d’or al llibre dels fets execrables per haver utilitzat, fins a trencar-la, Teresa, la jove que era menor d’edat quan l’ex-marit de Mónica Oltra en va abusar en un centre de menors. El suc espremut pels dos ultres va ser la munició perfecta perquè Català, agafada de la mà de Vox, traguessen el cas a passejar en cada sessió de les Corts Valencianes.

Amb tot, en una nota urgent emesa entre divendres i dissabte, la dirigent del PP va negar que conegués Javier Negre i Cristina Segui. Que passaven per allí, va dir, i els va saludar, com saluda tothom, va rematar.

Una investigació periodística

Això no era sinó l’aperitiu d’un cap de setmana inoblidable per a María José Català. Perquè dissabte de matí, amb el cafè llet i les torrades, el passat de consellera d’Educació, Cultura i Esports se li fa present en forma d’exclusiva del Diario.es. Té proves i publica, el Diario.es, que Català va vendre una universitat virtual, la Universitat Internacional de València (VIU), creada per Francisco Camps al grup Planeta per un valor prop de sis vegades inferior al cost.

La creació l’any 2008 d’aquesta universitat virtual ja va ser polèmica. Llavors fou considerada un caprici per honor i glòria de Francisco Camps. La Generalitat hi va destinar trenta-quatre milions d’euros. El procés de privatització va començar el 2013, quan María José Català formava part del govern d’Alberto Fabra. L’operació es va fer en secret, amb una clàusula de confidencialitat molt severa i eterna. Tant, que el rector que hi havia aleshores va anar a la notaria a signar un document per a deixar constància de què passava. L’única cosa que en va transcendir en aquell moment és que la VIU ampliava capital amb l’entrada d’un soci privat. La realitat és que la va vendre a Planeta per menys de sis milions.

El diari va continuar informant sobre la qüestió i despús-ahir, amb el resum de premsa, els líders del PP espanyol van poder llegir un segon article sobre els tripijocs de la candidata.

A banda els càrrecs orgànics dins el PP i els institucionals a les Corts i a l’ajuntament, Català fa de professora en aquesta universitat. Cada volta que li han demanat que declare el sou que en percep s’hi ha negat. Tampoc no consta a les declaracions d’interessos que té l’obligació de presentar a les Corts i a l’ajuntament.

Ferides obertes i radicalitat

Català vol ser una nova Rita Barberà per al segle XXI i no perdona al batlle Ribó i a la majoria municipal la negativa de nomenar-la batllessa honorària. Ella ho va proposar quan va fer trenta anys que els valencians l’havien elegida per primera vegada. Va criticar Ribó quan es va queixar de l’actuació de la policia espanyola contra els manifestants que demanaven l’alliberament de Pablo Hasel. I, fa ben pocs mesos, María José Català va votar en contra que Joan Francesc Mira i Carme Miquel, ja traspassada, fossen proclamats fills predilectes de la ciutat.