La novel·la ‘oculta’ d’Eva Baltasar

Eva Baltasar (1978), la flamant guanyadora del premi Llibreter d’enguany amb Permagel, té una història oculta. El 2012, va publicar amb Pagès Editors la novel·la El camí de les flors, però en canvi aquest llibre no forma part habitualment de la seva bibliografia ‘oficial’, que es destaca sobretot per la dedicació a la poesia, en què és reconeguda com una de les veus més sòlides de la seva promoció. El llibre no apareix a la seva pàgina de la Viquipèdia, ni tampoc a la documentació que es va donar als periodistes el dia de la compareixença de premsa del premi Llibreter ni tampoc a Permagel.

Tanmateix, la novel·la publicada per Pagès Editors continua viva en el fons de l’editorial i, sense haver-se’n fet encara cap gran reposició a les llibreries, n’hi ha disponibilitat immediata en algunes de les principals botigues, especialment a Barcelona. I què és El camí de les flors? Doncs, pel que s’explica a la contraportada, sembla que és una obra que voreja la novel·la anomenada chick-lit que es va posar tan de moda amb el canvi de dècada.

Si més no, això es desprèn de la lectura de la contraportada: ‘Segons una antiga tradició japonesa, el kado, o ‘camí de les flors’, és una disciplina artística que es basa en l’elaboració d’arranjaments florals com a mètode d’autoconeixement. De manera semblant, la protagonista de la novel·la, una psicòloga d’èxit de mitjana edat, ha arribat a un punt en què reconsidera la banalitat d’alguns aspectes de la seva vida i decideix de treballar sobre si mateixa per fer que cada nou aprenentatge, cada projecte, cada nova coneixença, es converteixin en les flors de la seva nova vida entesa com una obra d’art… La novel·la es va publicar sense haver guanyat cap premi literari en els temps en què en Ramon Badia exercia com a director literari de Pagès. És cert que l’autora no era pas una desconeguda aleshores per a l’editorial, perquè ja havia publicat amb ells alguns poemaris.

Què fa, doncs, que ara l’autora no inclogui la novel·la entre els seus mèrits literaris, tot causant la confusió respecte de Permagel, que es presenta com la seva estrena en la narrativa? Baltasar ens ha explicat què va passar en un correu, quan li hem demanat  per què no citava aquesta novel·la : ‘Sí, és cert que hi ha aquesta novel·la publicada, però no l’he citada mai, ni tan sols de bon principi, perquè no la considero meva. És basada en una història que vaig escriure a setze o disset anys i que va quedar en no res, com passa amb tants escrits. Més endavant vaig conèixer una persona que volia ser escriptora i li vaig donar coses antigues meves (textos, poemaris) perquè els aprofités com volgués. El cas és que va agafar aquesta història, la va treballar força temps i va intentar publicar-la sense èxit. Com que em sabia greu que no n’hagués tret res, vaig proposar-li de presentar-la en nom meu a alguna editorial que em conegués. Pagès la va acceptar i la va publicar, a nom meu, és clar. Aquesta persona va cobrar-ne els drets, que van ser ben minsos perquè és un text amb poc valor literari i no hi va haver cap mena de promoció de l’editorial, i ens en vam oblidar. Al cap de vuit anys, i després de deu anys d’escriure i publicar poesia, he fet el pas a la narrativa per primera vegada i ha sorgit Permagel, que és evident que per a mi és la primera novel·la. És tan fàcil com llegir els meus poemaris i Permagel per adonar-te que en aquell text hi falla alguna cosa, no s’hi troba la meva veu ni tan sols en el títol, per no parlar de l’argument, que ha acabat essent una història fàcil amb aires chick, ben allunyat tant de l’original com del que jo he escrit sempre. És evident que he d’assumir haver-li donat el nom i, per tant, ara assumeixo també donar les explicacions.’

Així doncs, en aquest debut literari en la narrativa, les coses són molt més complicades que no semblen. En primer lloc, hi ha una història de joventut d’Eva Baltasar que una altra persona aprofita per crear una altra obra. Prova de moure-la i publicar-la amb el seu nom i, com que no se’n surt, torna a l’escriptora original, però amb un text molt modificat, segons Baltasar, per tal de poder-lo publicar amb el nom de l’escriptora, ara que ja té la trajectòria poètica consolidada. I s’acaba publicant.

Pagès Editors no ha decidit què en farà, de la novel·la, més enllà de redistribuir-la. Si es va publicar el 2012, és molt probable que encara quedin uns quants anys d’explotació comercial del llibre abans que Eva Baltasar no en recuperi els drets. Sigui com sigui, és clar és que aquesta ‘novel·la oculta’ es revalora enormement després del premi Llibreter. És molt possible que els fans de l’escriptora vulguin descobrir aquesta obra de joventut, trobable en unes quantes llibreries, i és molt possible que els exemplars no venuts surtin novament del magatzem per arribar al lector final a mesura que s’acceleri la demanda, ara que se sap aquesta història. També els periodistes i els llibreters haurem de modificar les nostres informacions: el premi Llibreter d’enguany no ha estat per a una primera novel·la. Arribarem a saber amb qui va fer Eva Baltasar aquest llibre? Això ja són figues d’un altre paner. De moment, continua gaudint de l’èxit de Permagel i qui sap si aviat afegirà a la llista de més venuts aquesta obra repudiada.