La novel·la negra a la península Ibèrica, un invent català

La història de la novel·la negra a la península Ibèrica és catalana. Malgrat que l’afirmació no fa gens de gràcia als escriptors i estudiosos del gènere en espanyol, les dates de creació –i fins i tot les de publicació– d’un bon grapat de novel·les en català demostren que els anys quaranta ja teníem creació d’autor en la nostra llengua i que els anys cinquanta el gènere anava pel camí de consolidar-se a casa nostra, mentre que a Espanya tot just es trobava a les beceroles.

Què vol dir això de creació d’autor? Doncs: novel·les signades amb el nom real dels seus autors. I per què fem aquesta distinció? Perquè a final dels anys quaranta arreu de l’estat varen aparèixer nombroses col·leccions de novel·la popular –sobretot westerns i novel·les policíaques– que es venien al quiosc. Molts dels autors eren escriptors perseguits pel règim franquista que havien d’ocultar el nom amb pseudònims estrangers. També es donava el cas que el mateix règim franquista no volia que les obres que es publicaven estiguessin ambientades a Espanya, un país on no hi havia lloc per al crim, segons el franquisme. Per tant, a principi dels anys quaranta i cinquanta, la novel·la popular es feia majoritàriament en castellà, amb pseudònim i ambientada fora de l’estat. Va ser l’època daurada de les novel·les produïdes a can Bruguera per autors com Silver Kane (Francisco González Ledesma, que també emprarà altres noms per a escriure novel·la rosa, per exemple), que arribarà a publicar més de mil novel·les per a l’editorial, o altres, com Marcial Lafuente Estefanía i, en un altre ordre de coses, Corín Tellado.

Així doncs, en un estat governat per una dictadura que deia que el crim no existia –cosa que després desmuntà la popularitat del setmanari El Caso–, fer novel·la negra i fer-la creïble era molt complicat. El 1955 es va publicar La bíblia valenciana, de Rafael Tasis, que unànimement s’ha considerat com la primera novel·la negra publicada en català. No hi ha dubte que molt possiblement és la primera escrita en català, ja que una investigació recent del professor Àlex Martín, Rafael Tasis, novel·lista policíac, testimonia que el procés d’escriptura va ser al París encara ocupat pels nazis però a punt de l’alliberament, per tant, el 1944.

El cas és que, primer, la guerra del 1936-1939 i, posteriorment, l’exili i la Segona Guerra Mundial havien estroncat els inicis d’una tradició de novel·la negra policíaca dels anys vint i trenta que havien conrat escriptors com Domènec Guansé i Cèsar August Jordana i, fins i tot, una joveníssima Mercè Rodoreda. És clar que eren novel·les encara de tipus anglosaxó, molt policíaques i molt preocupades per resoldre qui era el culpable d’un crim més que no pas novel·les negres. En el cas de Tasis, ja no. Ens trobem una novel·la negra que deu més a les seves lectures de clàssics americans i de les novel·les protagonitzades per Maigret, el personatge de Simenon que tan bon predicament tenia a casa nostra i que tenia fans absoluts com el poeta Carner, segons que explica Xavier Pla a Simenon i la connexió catalana.

Passa que tenim una altra figura, la de Manuel de Pedrolo, que va publicar la novel·la Es vessa una sang fàcil el 1954 a la col·lecció Albertí. Aquesta obra va ser reeditada per Jaume Fuster a la Negra de la Magrana els anys vuitanta i ara ha estat el número 1 de la col·lecció Lo Marraco Negre de Pagès Editors. Incomprensiblement, la crítica havia decidit de no col·locar aquest títol entre les obres canòniques de Manuel de Pedrolo i per això, erròniament, es creia que el llibre de Tasis havia estat el primer publicat en la nostra llengua. Novament, el professor Martin Escribà és qui situa el llibre en el context que li pertoca en el seu estudi Catalana i criminal del 2006. A més a més, posteriorment va fixar el cànon d’obres negres de Manuel de Pedrolo en aquestes: Doble o res (1950); Es vessa una sang fàcil (1952); L’inspector fa tard (1953); Joc brut (1965); Mossegar-se la cua (1968); Milions d’ampolles buides (1968) i Algú que no hi havia de ser (1972). També ha detectat traces d’utilització d’estructures pròpies del gènere negre en tres obres, com a mínim, del cicle Temps obert (amb un total d’onze llibres publicats) i a la novel·la M’enterro en els fonaments (tot i que preval tant el vessant polític de la novel·la que el negre queda desdibuixat).

Especialment interessant és el cas de Doble o res, novel·la que Manuel de Pedrolo va escriure el 1950 i que va enviar a censura. Va romandre quaranta-set anys als arxius d’Alcalà d’Henares, fins que el manuscrit va aparèixer en el decurs d’una altra investigació i es va publicar set anys després de la mort de l’autor. Curiosament, aquesta és la primera incursió de Pedrolo en el gènere i l’obra comença amb el segrest d’un empresari per part d’uns afeccionats, entre els quals hi ha un aspirant a escriptor –és significativa la gran quantitat de vegades que Pedrolo opta per la figura de l’escriptor en la seva obra com a personatge metaliterari. La novel·la encara és molt deutora de les estructures del teatre existencialista que preocupava l’autor i d’aquelles novel·les primerenques en què intentava escatir el sentit de l’existència humana enfrontant-lo a situacions límit.

Cal recordar que la censura va ser especialment dolorosa en el cas de Manuel de Pedrolo, amb alguns títols que no es van publicar fins vint anys més tard d’haver-se escrit, i que no sempre serà per motius polítics: les escenes sexuals explícites també van escandalitzar els guardians de la moral del règim.

Així doncs, la producció negra en català arrenca a mitjan anys quaranta amb Rafael Tasis (1906-1966), que abans de 1960 també va publicar Un crim al Paralelo i És hora de plegar. Continua amb les tres novel·les primerenques de Pedrolo escrites entre 1950 i 1953 (encara que publicades, respectivament, el 1997, 1954 i 1960). I encara ens permetrà d’incorporar dos noms més a aquesta nòmina: el 1955, Maurici Serrahima va publicar Estimat senyor fiscal, i Maria Aurèlia Capmany va publicar la primera de les seves aportacions al gènere, Traduït de l’americà, el 1959. Així doncs, vuit obres d’autoria pròpia abans de 1960.

I en el cas espanyol, què passava? Doncs que els anys cinquanta també varen aparèixer les primeres obres d’autoria pròpia. Així, el 1953 va aparèixer per primera vegada en un relat el personatge de Plinio, de Francisco García Pavón, tot i que no es va consolidar fins als anys seixanta. El mateix any, Mario Lacruz va publicar El inocente, aquesta sí, una obra seminal del gènere negre a l’estat espanyol, i van aparèixer les dues novel·les primerenques de Tomás Salvador, El charco (1953) i Los atracadores (1955). Així doncs, només tres novel·les i el primer conte de la sèrie de Plinio.

Aquesta tendència catalana de marcar la línia de la producció de la novel·la negra a la península Ibèrica es va mantenir fins als anys setanta. La dècada dels seixanta vam tenir tres obres de Pedrolo i aparicions puntuals com la de Llorenç Sant Marc, a més de la publicació, entre 1963 i 1970, de la col·lecció La Cua de Palla a Edicions 62. A principis dels setanta, concretament el 1972, Jaume Fuster va publicar De mica en mica s’omple la pica, obra tan referencial com el Joc brut pedrolià de 1965. Això passava dos anys abans que Manuel Vázquez Montalbán inaugurés amb Tatuaje la sèrie dedicada a Pepe Carvalho, que des de 1974 ha esdevingut no tan sols la gran referència de la novel·la negra espanyola sinó el paradigma i el model de tots aquells que han volgut fer novel·la negra del desencant: des de Jean Claude Izzo, Andrea Camilleri i Petros Markaris, en els casos més evidents d’escriptor de la Mediterrània, fins al cubà Leonardo Padura i els xilens Roberto Ampuero i Ramon Díaz Ekterovic, per exemple. Sigui com sigui, l’invent era nostre.