18.05.2017 - 02:00
|
Actualització: 18.05.2017 - 15:52
Enginyers xinesos treballen ja en un tren que enllaçarà Budapest amb Atenes. A les muntanyes de Laos perforen túnels i construeixen ponts per a una autopista de tres-cents quilòmetres que connectarà vuit estats diferents. La Xina finança una nova central nuclear a Anglaterra, a la costa de Somerset i seran els dirigents xinesos els qui inauguraran en poques setmanes el ferrocarril entre Djibouti i Addis Abeba, a Etiòpia, perquè en definitiva són ells els qui l’han finançat.
Què passa, que en indrets tan diferents enginyers, treballadors, bancs i polítics xinesos treballin intensament en infrastructures tan diverses? Té cap disseny, això, o és una simple expansió econòmica sense nord? La formalització com més va més clara de la ‘Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda del segle XXI‘ (一带一路 en xinès) ha deixat clar al món que tot això respon a una gran estratègia encaminada a canviar l’economia i la política mundials, per convertir la Xina en el país més important del planeta.
I per a aconseguir-ho es llança a una inversió monumental, aproximadament d’un milió de milions d’euros, que serviran per a construir infrastructures en més de seixanta països de tres continents, Àsia, Àfrica i Europa. Infrastructures necessàries per a fer créixer l’economia i per a fer possible que els productes xinesos entrin en grans àrees del món.
Grans corredors de transport per a unir tres continents
Bàsicament, la Xina finança –i en la majoria de casos construeix– grans corredors de transport, dos dels quals estratègics. Per terra, l’anomenat pont euroasiàtic, que connectarà Europa amb Àsia a través de Moscou pel nord i a través de Grècia i Turquia pel sud –el Pireu, el port d’Atenes, ja és de propietat xinesa i una de les peces clau del dibuix. Per mar, allò que s’anomena ‘la ruta de la seda del segle XXI’, una gran ruta que travessa tot el sud-est asiàtic, l’àrea més poblada del món, i en transporta els productes cap a l’Àfrica i, a través de la Mediterrània, cap a Europa. Atenes en serà un dels ports principals, però els ports dels Països Catalans podrien tenir-hi un paper central. De fet, ja hi ha una gran inversió xinesa al port de Barcelona. Venècia, simbòlicament, tanca la ruta de la seda però ni el port ni les connexions de la ciutat no podrien abastar l’extraordinari volum de trànsit que generarà aquest corredor de transport.
Gràcies a aquest esforç extraordinari, la Xina es proposa d’ajudar a desenvolupar grans àrees econòmiques a l’Àfrica, als Balcans, a Rússia i per tot el sud-est asiàtic. Per això dirigeix l’AIIB, el Banc d’Inversions i Infrastructures Asiàtiques, del qual ja formen part 52 estats, i n’hi ha 25 més que ja han demanat d’entrar-hi. El banc té la seu a Pequín, però opera completament en anglès i té un capital que equival a la meitat del Banc Mundial. La Xina ha creat, a més, el Fons de Desenvolupament Ruta de la Seda, que l’any passat va començar a funcionar finançant dos projectes al Paquistan.
Les dimensions del projecte són, doncs, colossals. Al voltant de la Ruta de la Seda hi haurà el 63% de la població mundial, que mourà un 40% del tràfic mundial de mercaderies i crearà el 30% del producte interior brut global. La meitat d’aquesta població, però, serà a un màxim de cinc hores de distància de la Xina, cosa que evidencia que la ruta vol ser sobretot un canal d’exportació.
Els xinesos no ho neguen, això, ans al contrari. Han arribat a la conclusió que per a poder expandir encara més la seva economia han de resoldre colls d’ampolla que ara els limiten l’accés a grans mercats. Necessiten autopistes, trens, ports i aeroports. D’ací a poques setmanes, per exemple, començarà a funcionar el tren entra Mombasa i Nairobi, que farà que els productes xinesos tinguin un accés ràpid a l’interior de Kenya. Durant anys, el govern de Kenya havia intentat trobar algú que el volgués finançar. Ho ha fet ara la Xina, però amb tecnologia xinesa i maquinària xinesa, i assegurant-se de passada molts anys de manteniment de la ruta.
La Xina serà el nou poder imperial?
L’enorme paradoxa del moment és que un país encara formalment comunista, la Xina, capitanegi la lluita pel lliure comerç mentre que el gegant capitalista, els Estats Units, defensa el proteccionisme. L’arribada al poder de Donald Trump amb la seva retòrica de ‘Amèrica primer’ ha donat un gran impuls a l’atractiu xinès en àmplies zones del món. A l’Àfrica, la Xina inverteix en gairebé tots els estats del continent. I en un ha fet un pas insòlit: instal·lar la seva primera base militar a l’estranger.
Ara fa just un any la Xina va anunciar la construcció a Djibouti de la seva primera base militar al món. Un contingent de deu mil soldats s’hi podrà estar, d’entrada, fins al 2026. La raó explicada ha estat que precisament la Xina vol controlar la pirateria marítima a la Banya d’Àfrica, un dels punts més delicats de la Ruta de la Seda.
Djibouti té la mida de la regió de Pequín i menys d’un milió d’habitants, però és un dels països més protegits per la Xina. Al costat de la base militar, la Xina hi construeix dos aeroports civils, un port nou, el ferrocarril que l’unirà amb Etiòpia i una renovació completa de la infrastructura bàsica de la capital. També hi explota mines de potassa i sal.
La imatge de Djibouti és, en aquest sentit, gairebé colonial. Però la gran diferència fins ara és que la Xina simplement no té interès a controlar políticament el país ni estendre cap ideologia –probablement perquè avui ni ells mateixos ja no saben què són. Això no obstant, les suspicàcies, sobretot dels Estats Units, són enormes. Tot aquest immens desplegament d’esforços només per a millorar l’economia mundial i treure’n profit? A Washington simplement no ho veuen clar, però ara mateix no estan en condicions de contraatacar. El president ha ordenat el replegament en el conegut ‘America First’ i els qui pateixen per les possibles conseqüències d’una acció com aquesta simplement no el poden canviar.
I a Europa, en un símptoma més de decaïment, els països de l’est se senten cada vegada més atrets per les inversions xineses, el conjunt de la Unió s’ho mira amb una estranya barreja de por i esperança i els països dels Balcans, que han vist com la Unió Europea els menysté, clamen pel mannà que ve de Pequín. O, més exactament de X’ian i Fuzhou, les dues ciutats que són el punt de sortida, respectivament, de la ruta per terra i la ruta per mar.
