La nova intimitat

‘La mare s’ha mort avui. Demà operen el pare.’ No és el començament de cap novel·la, ni un fragment de cap conversa entre parents. És un post de fa uns quants mesos vist en una xarxa social, digues-li Facebook, d’algú que no conec –en el sentit noucentista de l’expressió. Em va cridar l’atenció perquè el text figurava dins d’un requadre de color xiclet, a la manera d’un mem, en lletres majúscules de titular de diari. El missatge l’he modificat un pèl, lletra amunt, lletra avall, per respecte a una persona que, malgrat que no sé qui és, sí que un dia vaig saber que sa mare s’havia mort i que l’endemà –si tot va anar com anunciava– operarien son pare. No em vaig quedar amb els ‘m’agrada’ que tenia, ni vaig gosar fer cap ullada als comentaris.

Poso un exemple d’abans-de-tot-això^TM perquè, a les xarxes de la vella normalitat, ja no era estrany de veure compartits l’estat de salut i/o la defunció d’éssers estimats. Simplement la pandèmia m’hi ha fet tornar a pensar, amb l’increment d’usuaris que decideixen llançar al mar digital el seu desconsol sense consol, moltes vegades lligat a una denúncia o a una injustícia noticiable; o pels llibres virtuals de condol que s’omplen a la manera d’un formulari, amb els asteriscs dels camps obligatoris i la verificació final de ‘no sóc un robot’. Però no hi voldria entrar, en aquests casos tan sensibles i tan recents. Una situació excepcional pot donar lloc a reaccions excepcionals que, pel que fa a aquesta peça, no penso tenir en compte.

Abans-de-tot-això^TM, doncs, a molts de naltros ja ens havien fet partícips virtualment d’esdeveniments que moltíssim-abans-de-tot-això estaven reservats a l’esfera tangible de la família i les amistats. Fa vint i trenta anys, que són un sospir, a ningú que passés pel carrer no li hauríem ensenyat –regalat– l’àlbum del nostre casament, l’ecografia del nostre cigró o les fotos de les moneries de la nostra canalla. O potser sí. Potser ens en moríem de ganes, però ens faltava l’invent, o potser no volíem ser els primers d’obrir les portes de casa nostra al món. En tot cas, compartir les alegries té un component de celebració, d’exhibició, de contagi, que també ens empeny a no quedar enrere a la competició. Vam començar per aquí, acceptant-nos mútuament la comèdia, ens vam inventar el terme ‘postureig’, l’adjectiu ‘instagràmic’, i tots sabíem de què anava el joc: d’ensenyar-nos la vida passada pel Photoshop.

L’altra cosa, més recent, és la contrària. La compartició dels moments més tristos, de més vulnerabilitat, i per tant més íntims, dels éssers estimats. A les xarxes he vist penjades fotos de mans de moribunds, braços d’usuaris rebent quimioteràpia, peus de néts vetllant l’última nit dels avis; hi he vist escanejos de diagnòstics mèdics i anuncis de càncers detectats a les parelles; hi he llegit pares desesperats per l’intent de suïcidi d’un fill la nit abans, o xocats per la mort d’una filla en un accident de no feia ni una hora. Dolors íntims vessats instantàniament a les xarxes instantànies, que t’arriben a través d’un o dos graus de separació, circulant entre un festival de noms, nics, símbols, vídeos i emoticones de colors. Potser perquè vas créixer a l’era remota del ‘ningú no n’ha de fer res’, d’això o d’allò altre de casa, encara tens un mecanisme que te’ls fa diferenciar del testimoni d’un reportatge periodístic, o de les imatges llunyanes del World Press Photo. Sí més no, de moment.

A mesura que les xarxes han esdevingut una extensió de la pròpia vida, hem après a traslladar-hi l’aflicció com abans ho vam fer amb l’alegria. Una cosa tan bèstia com la malaltia o la mort d’algú que t’estimes, publicada a Facebook o a Twitter, pot obtenir rècords de m’agrades, cors de caramel, carones grogues i tristoies; pot circular entre un gif de Friends i un titular d’El Mundo Today; pot rebre un mem de gatets que s’abracen sobre un núvol i mostres de suport teclejades per compromís des de la tassa del vàter. Ho acceptem, perquè un cop hem posat a circular un dolor, com passava amb la joia de viure, no podem preveure en quina pantalla acabarà i quins ulls hi passaran pel damunt. Acceptem que per cada persona que hi respon de cor i en tenim el telèfon a l’agenda, n’hi haurà tantes altres que hi faran un scroll tan indiferent com li farien a un anunci patrocinat. És la nova normalitat d’abans de la que diuen que vindrà ara, amb una nova intimitat que cadascú ja entén com vol.

Diuen que fer-se gran és perdre la capacitat de sorprendre’s, però, pel que fa als costums digitals, per a alguns és més aviat a l’inrevés. De la generació X en amunt, molts ens hem vist obligats gairebé en temps real a revisar el sistema de valors amb què vam créixer. Un d’aquests valors, que ja cotitza menys que el barril de Brent, és justament el de la intimitat. El món no és que canviï, és que ja ha canviat, i amb l’esperança de vida que ens espera, a molts devots de la privacitat clàssica ens agafa amb mitja vida pendent de viure en aquest futur que també ens pertany. De viure i de conviure amb familiars, amics, coneguts que potser no tindran el mateix concepte que tenim naltros d’allò que és íntim.

Per conciliar uns i altres en aquest futur compartit, em ve al cap aquell registre de voluntats digitals que va anul·lar el TC espanyol, per variar. M’imagino un paperet semblant que, davant del dubte, aclarís si hom vol ser objecte dels posts dels seus íntims en cas de trobar-se en una situació de vulnerabilitat. Per sobre de la necessitat d’aquests de ser virtualment confortats, de rebre un ‘ànim’, un ‘em sap greu’, ‘una abraçada’ de propis i estranys vibrant a la butxaca. Si ens erigim en corresponsals de les vides que ens importen, és un mínim: perquè la seua intimitat no és la nostra, ni és nostra, i perquè ningú no voldria navegar en una nau que no sap on va.