06.04.2018 - 22:00
Des del començament del procés fins ara, el cas català ha passat de ser una reivindicació gairebé desconeguda a ocupar les portades dels mitjans internacionals. Ha estat objecte de debats parlamentaris i a universitat de tot el món, cosa que ha obligat el govern espanyol a mobilitzar totes les ambaixades i a deure favors a altres països; fins i tot ha comprat el silenci d’estats com Letònia.
A tot això, cal afegir-hi l’esforç per a explicar el caràcter pacífic, democràtic i obert del moviment, que ha tingut un gran suport social. S’ha vist, per exemple, en el manifest ‘Let catalans vote’, en què sis premis Nobel, a més d’altres personalitats, feien una crida a favor d’un referèndum i alertaven que impedir el vot contradeia els principis que inspiraven les societats democràtiques.
Tanmateix, la Unió Europea i la majoria d’estats se n’han mantingut al marge, en gran part, per prevenir la ingerència en els afers propis, i també per evitar un precedent incòmode. El problema és que ara l’actitud espanyola es va convertint en un mal precedent per als drets fonamentals a Europa.
Un problema que es fa europeu
La judicialització del conflicte, a més de la repressió contra votants pacífics l’1 i la persecució i l’empresonament del govern sortit de les urnes, han fet que el cas català hagi esdevingut un problema de drets fonamentals, i que s’hi hagin implicat altres estats, com Alemanya, Bèlgica, Gran Bretanya i Suïssa, que han de decidir sobre les euroordres contra els dirigents catalans.
L’anàlisi internacional ja situa el cas català com un problema que serà, irremeiablement, europeu, sigui per la imatge de dirigents d’un país de l’Europa Occidental a la presó, que pot allargar durant anys el conflicte als tribunals europeus, sigui per la situació en què un estat membre persegueix l’oposició mentre els sistemes judicials veïns es neguen a tramitar els delictes perquè consideren que no existeixen.
La Unió Europea, que s’havia reivindicat en l’àmbit internacional com a defensora de la democràcia, la pau i la promoció dels drets humans, s’ha vist francament debilitada davant la resta del món per la seva permissivitat.
S’ha posat en dubte la capacitat per a alliçonar Turquia en els drets fonamentals; Sèrbia s’ha queixat de criteris diferents amb Catalunya i Kossove; i com esmentava el diari Financial Times, la resposta més senzilla per als polonesos davant qualsevol queixa europea és dir que ells no són els qui empresonen l’oposició política. Fins i tot, després del referèndum, una delegació xinesa al Parlament Europeu va demanar que la UE actués igual en els casos del Tibet, Taiwan i que permetés de vulnerar drets humans igual com ho feia amb Espanya en el cas català.
Catalunya, problema directe per a Alemanya
El govern alemany ja s’havia mostrat incòmode amb l’estratègia de Mariano Rajoy, i havia demanat unes quantes vegades que s’exploressin totes les possibilitats de diàleg.
Els partits que ja havien donat suport a l’autodeterminació catalana, com Die Linke (l’Esquerra), o partits regionalistes com el Bayernpartei (Partit de Baviera) són els que s’han oposat de manera més clara a l’extradició. Però els últims esdeveniments han portat les declaracions un pas més enllà: ja no és un afer intern espanyol sobre l’encaix d’un territori o el dret de decidir, sinó una qüestió de drets fonamentals. I la justícia alemanya mateixa ha negat que existeixi el delicte de rebel·lió.
Rolf Mützenich, portaveu de l’SPD, el segon partit alemany i ara al govern, opina que ‘els jutges espanyols sembla que segueixin pautes polítiques’, i ha demanat que la Unió Europea ‘aprofiti l’oportunitat perquè els jutges coneguin les conseqüències de les seves accions’. Per la seva banda, el vice-president liberal del Bundestag havia refusat l’extradició per rebel·lió.
El president de Bavera, Markus Söder, de la Unió Social Cristiana de Baviera (CSU), aliat del partit de Merkel, apel·lava directament a la repressió catalana, i deia que si aquell acte que feia fos a Catalunya, la primera fila hauria d’entrar-hi per videoconferència, en el millor dels casos.
L’enquesta del Welt –amb un 51% d’alemanys en contra d’extradir Puigdemont i un 35% a favor– mostra un alt coneixement sobre la causa catalana, en un país que no havia destacat ni per les simpaties ni el suport al procés català, ans al contrari, havia estat un aliat d’Espanya.
És encara més remarcable que la majoria estigui en contra de l’extradició, un fet que hauria de ser automàtic entre dues democràcies consolidades. Això mostra que ha calat en la societat la idea que els drets perillen i que Puigdemont no podria tenir un judici just a l’estat espanyol.
En aquesta línia, Die Linke demanava que es convoqués la comissió d’Afers Jurídics i la d’Afers Exteriors del Budestag, per forçar pronunciaments polítics, ja que considera que el cas s’ha d’abordar des de l’àmbit polític. Pensen igual els Verds, que creuen que el govern federal té una responsabilitat i que ha de flanquejar el procés legal fent de mediador.
El cas català entra a França pels drets fonamentals
L’estat francès, contrari a qualsevol reivindicació nacionalista, també ha vist com d’ençà de l’1 d’octubre, per una qüestió de drets fonamentals, s’ha començat a qüestionar l’estratègia de judicialitzar i no negociar.
El dirigent de la França Insubmisa, Jean-Luc Mélenchon, criticava que Euros fos ‘la policia política contra l’expressió dels pobles’, i el candidat socialista a les presidencials del 2017, Benoit Hamon, acusava Rajoy de ‘no respectar els fonaments de la democràcia’. La suma de vots de tots dos candidats supera el 25% en les darreres eleccions.
Més enllà dels partits nacionalistes corsos, bretons i bascs, el Partit Comunista Francès ha denunciat que les llibertats polítiques a Catalunya havien reculat a tota velocitat. El partit Ecologia-Els Verds ha fet una crida a alliberar els presos polítics. El dirigent i eurodiputat José Bové ha atacat Mariano Rajoy per ‘continuar blocat en les seves posicions’, i considera que la Unió Europea s’ha de ‘mullar’. Fins i tot, la batllessa de París, Anne Hidalgo, considerava necessària la mediació per a sortir ‘d’aquest carreró sense sortida’.
La Lliga dels Drets de l’Home, ha manifestat que ‘l’estratègia del govern de Madrid, que consisteix a voler resoldre un problema polític per la via judicial, no pot donar res de bo, i demostra l’absència d’independència de la justícia espanyola’.
Les extradicions internacionalitzen
Si als dos grans estats europeus trontolla l’estratègia de no dialogar, a la majoria d’estats on hi ha dirigents catalans els atacs als drets fonamentals han fet virar les simpaties cap a la causa catalana.
Suïssa ja s’ha negat a extradir ningú per motius polítics. Al Regne Unit, hi ha hagut les mostres de suport dels partits nacionalistes d’Escòcia, Gal·les i Irlanda de Nord, però també de l’unionisme anglès, que ha reivindicat diverses vegades l’autodeterminació, com ja va fer l’ex-primer ministre David Cameron, quan va dir que podria haver prohibit el referèndum però que era demòcrata.
El cas de Bèlgica és especial, amb una majoria flamenca que dóna suport a Catalunya. Però, més enllà dels flamencs, el primer ministre ja va trencar amb la línia europea demanant una medicació si fallava el diàleg, i la ministra francòfona, Marie-Christine Marghem, va considerar que la crisi catalana s’havia ‘de resoldre per la via política, i no judicial’. L’ex-primer ministre i dirigent del Partit Socialista francòfon, Elio de Rupo, també assenyalava que Rajoy es comportava ‘com un franquista autoritari’.
Les reivindicacions també s’han estès pels països que Carles Puigdemont ha anat visitant. A Finlàndia, una quinzena de diputats de sis partits diferents han demanat que no s’extradeixi Puigdemont perquè consideraven que l’euroordre era política, i han demanat a la Unió Europea que garanteixi el diàleg per a resoldre la crisi actual. També n’hi ha hagut a Dinamarca, on el president català es va reunir amb diversos diputats: es té constància que la policia danesa sabia que el president català era al país en el seu viatge cap a Bèlgica i no el va detenir.
Solidaritat arreu d’Europa
Un dels estats que ha mostrat més simpatia per Catalunya ha estat Eslovènia, amb el suport de diversos dirigents, com l’ex-primer ministre Milan Kučan, que va portar Eslovènia a la independència, a més de ministres d’Exteriors. Fins i tot, de polítics en actiu, com el president d’Eslovènia, Borut Pahor, que va assegurar que ‘el cor de molts eslovens bategava per la nació catalana’. El parlament eslovè va aprovar una moció a favor de l’autodeterminació i d’una solució política i en contra la repressió.
A Portugal, el parlament ha aprovat una moció per una ‘solució política’ i pel ‘respecte a la voluntat del poble català’. La moció s’afegeix a un manifest signat per representants de tots els partits –tretdels democristians del CDS-PP, el partit més conservador– en què es denuncia que la justícia espanyola ‘mostra una evident politització i motivació ideològica’.
A Irlanda també hi ha hagut mostres de suport, principalment del Sinn Féin, i s’han dut a termes diverses iniciatives. L’Ajuntament de Dublín, per exemple, va aprovar una moció de condemna contra ‘la repressió i la violència perpetuades pel govern espanyol’ i va penjar la senyera a la façana.
A Itàlia, el coneixement del cas català és molt elevat, i ja s’hi han pronunciat personalitats com l’ex-primer ministre i ex-president de la Comissió Europea, Romano Prodi; l’actual president de Sardenya, Francesco Pigliaru, del partit Democràtic; i el del Vènet, Luca Zaia, de la Lliga Nord, que han denunciat l’actitud espanyola com ‘una violació greu dels valors i principis que sustenten les democràcies modernes’.
Fins i tot, el dirigent de la Lliga Nord, Matteo Salvini –que es preveu que tingui un paper central en qualsevol futur govern italià– ha declarat que ‘arrestar per raons polítiques un representant de la gent, com ha passat amb l’ex-president català Puigdemont, és inacceptable’.
Altres casos són el del primer ministre de Luxemburg, que ha insistit que Europa no podia ‘ignorar la realitat’ a Catalunya, a l’espera d’una ‘solució política i diplomàtica’; la ministra d’Exteriors austríaca, Karin Kneissl, que considera que ‘els mapes canvien constantment’ i ha emplaçat Madrid a ‘pensar en tots els escenaris’; el portaveu hongarès, qui abans del referèndum deia que Hongria respectaria la voluntat del poble, que ‘sempre és la cosa que importa’; o els primers ministres txecs i eslovacs, qui es referien a la seva separació com un model per a Catalunya i Espanya.
L’actual situació catalana és un conflicte incòmode, en què una majoria dels dirigents europeus voldrien un canvi d’estratègia que no arriba.
La intervenció de l’ONU pels Drets Humans
Les associacions pels drets humans també hi han dit la seva. Per exemple, Amnistia Internacional ha demanat que s’alliberi de manera immediata Jordi Sànchez, i Human Rights Watch ha situat la violència excessiva de l’1-O com una de les qüestions més importants del 2017. Fins i tot, més de quaranta eurodiputats han valorat de demanar el Premi Sàkharov per la llibertat de consciència per als presos catalans.
El cas català és al centre dels tractaments dels mitjans, juntament amb casos com el de la incomunicació de Julian Assange arran de les pressions espanyoles, fet que ha mobilitzat Ianis Varoufakis i Briano Eno, entre més.
El 23 de març, el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides va instar l’estat espanyol a prendre totes les mesures necessàries per a garantir els drets polítics de Jordi Sànchez, mentre analitza la vulneració dels seus drets polítics, demanda que també ha estat acceptada per a Carles Puigdemont. Les mesures excepcionals per a garantir els drets de Jordi Sànchez, empresonat des del 16 d’octubre, són una mostra de com perillen els drets fonamentals a Catalunya.
Sembla que a hores d’ara la qüestió és quant de temps podrà mantenir l’estat espanyol el mateix relat i quant de temps està disposada la Unió Europea a no moure’s mentre veu com s’erosiona la seva credibilitat en matèria de drets humans. La capacitat dels partits independentistes d’anar a una i de resistir serà clau, en una partida que ara ja es juga en l’àmbit europeu.
