08.06.2021 - 21:50
Fa quinze dies, mentre una part del país es posava a discutir sobre la interpretació de “Els segadors” per part de Magalí Sare i Manel Fortià en la proclamació de Pere Aragonès com a president, van passar coses més importants que a penes han merescut comentaris. Per a la majoria va passar desapercebut, per exemple, quina conselleria del nou govern havia estat l’última o, almenys una de les últimes, a anunciar-se: sí, ho heu endevinat, la de Cultura. I mentre la respectuosa versió –a parer meu, ho era– que els músics van fer de l’himne català s’emportava tot un repertori d’improperis i gemecs, la manera d’escollir la nova consellera de Cultura i el seu perfil professional no han rebut cap mena d’anàlisi. Ai, caram!
Em permeteu que faci una mica de memòria i que parli d’alguns símptomes? El primer símptoma és l’expectació que va suscitar que el nom de qui havia d’ocupar la conselleria de Cultura de la Generalitat trigués tant a saber-se. Expectació si més no entre aquells éssers estranys que pensem que la cultura radical, no la d’entreteniment estricte, és un far indispensable per a l’alliberament individual i col·lectiu. En vista de la tardança a saber qui havia de redreçar aquesta conselleria, alguns ingenus vam pensar que Pere Aragonès negociava amb alguna personalitat cultural incontestable, fora dels partits; algú que conegués bé les necessitats del país, que fos capaç de teixir una xarxa per a contrarestar les precarietats que arrossega la cultura catalana i rescatar la conselleria de l’abisme on viu des dels temps de Santi Vila, si no abans. L’expectació va durar poc, però. TV3 va anunciar dies o hores abans de la investidura que Roger Torrent podria ocupar la conselleria de Cultura o la d’Empresa i Treball. És a dir, que Torrent sap llegir i sap sumar i, amb això i el carnet de militant, ja n’hi havia prou per a ser conseller de matèries tan oposades. Les coses anaven mal dades: ja sabíem que ERC faria igual que tota la resta de partits, això és, no col·locar-hi els més preparats, sinó entaforar-hi els seus.
El segon símptoma és a qui trien per a ocupar la conselleria: Natàlia Garriga. Sorpresa majúscula: ben pocs creadors i pensadors que treballen en la cultura a peu d’obra sabien qui era. Una persona del partit, això ja quedava ben clar. Però, i què més? Si feu un cop d’ull al seu perfil professional, veureu que la senyora Garriga és llicenciada en dret i ha fet estudis d’administració lligats a l’economia; la seva relació amb la política ha anat encadenada sempre a la gestió administrativa. I amb la cultura? Gairebé res fora del partit. Els seus valedors han subratllat que, entre el 2007 i el 2016, va ser gerent de l’Institut Català d’Empreses Culturals. Ara bé, diguem-ho clar, va ocupar un càrrec gerencial en una institució pública que vetlla per la cultura com a fet econòmic, no com a fet exclusivament cultural. La cosa lliga amb el tercer símptoma, però abans de referir-m’hi voldria fer una mica més de memòria: la darrera vegada que ERC va ocupar el Departament de Cultura, durant el segon tripartit presidit per José Montilla, van elegir Joan Manuel Tresserras per encapçalar-la. És clar que es poden discutir algunes de les coses que va fer Tresserras en el seu mandat, però, al contrari que la nova consellera, ell, almenys, tenia una trajectòria intel·lectual de primera magnitud. Ara ens hi posen una gestora amb carnet (si no recordo malament, quan van nomenar Tresserras no era ni militant d’ERC), per la qual cosa podem dir que Esquerra ha anat enrere.
El tercer i últim símptoma és el més preocupant de tots. Perquè, més enllà de les persones, hi ha els objectius programàtics. I aquí és on l’abisme és més palès. En la pàgina oficial d’ERC s’explica que els grans objectius de la nova consellera són que “disposi del 2% del total del pressupost de la Generalitat i impulsar la normalització lingüística en els formats audiovisuals”. I ja està, de debò. Què s’ha de fer amb aquest suposat 2% del pressupost i com l’assolirà la conselleria no ho diuen enlloc. Només insisteixen en un objectiu: que el català sigui present en el món virtual i en les indústries culturals, la qual cosa, com mirava d’explicar fa unes quantes setmanes, és gairebé impossible. Cap referència directa a museus, teatres, literatura (que no és igual que la llengua, oi?), música…
Al discurs d’investidura de Pere Aragonès del 26 de març, les seves referències a la cultura eren tan plenes de llocs comuns que faria riure si no fos tan greu. Hi va haver un moment en què va esmentar la poeta Juana Dolores Romero, però –vet aquí un altre símptoma– no deia cap poema del llibre amb què ella va guanyar el premi Amadeu Oller, ni cap referència a la seva faceta teatral: no, el president citava una frase d’una entrevista que Joana Romero va concedir a Núvol i que va aixecar una certa polèmica. Aquest és el registre d’excel·lència que se suposa a un president de la Generalitat en matèria cultural. Els seus antecessors almenys citaven poetes i artistes, generalment morts, però ara ja n’hi havia prou amb una frase extreta d’una entrevista. Sí, anem enrere.
No se m’escapa que tota aquesta obsessió amb la cultura industrial (i el proporcional abandó de la diguem-ne cultura menestral) té a veure amb aquest entusiasme desraonat amb què molts empresaris i economistes del país saluden la possibilitat d’una delegació de l’Hermitage a Barcelona, l’ampliació de l’aeroport del Prat, la vinguda de més creuers…. Tant se val que els museus autòctons naveguin enmig d’una crisi sistèmica, que avions i vaixells portin més contaminació, que els fonaments de la cultura catalana siguin desatesos des de fa molts anys. Aquí només es tracta de fer diners. Però no siguem incauts: es tracta que facin diners els qui sempre s’han enriquit. La cultura igualitària i equitativa, una cultura d’estat i d’horitzons llunyans, és absent dels programes del partit que presideix la Generalitat.
Ja fa un temps que vaig llegir una frase profètica a Josep Maria Bricall: “Aquest país no deixa d’aprofitar les ocasions que se li presenten per recular.” Més clar que la llum del dia.
