26.02.2021 - 21:50
Avui dia el conflicte té mala fama, i hi ha pressions socials enormes perquè s’eviti a tot preu. Entrar conscientment en aquest procés, que ha estat vist durant segles com una part normal i indefugible de la vida, com més va més es presenta als mitjans de comunicació i en gran part dels àmbits “cultes” de la vida contemporània com un senyal inequívoc del fracàs moral.
Aquesta nova onada de condemnació per se dels conflictes interpersonals i polítics se centra generalment en el fet que els xocs sempre porten dins la llavor –i de vegades molt més que la mera llavor– de la violència.
El desig d’eliminar la brutícia i les impureses de la vida, categoria que per a alguns inclou altres bípedes, sembla que és un dels instints més constants de l’ésser humà. Però al llarg dels segles la seva capacitat de convertir el desig en realitat ha variat enormement.
No va ser fins a la primera modernitat que l’home europeu va tenir al seu abast les eines estatals i institucionals –potser la Inquisició en va ser una de les més emblemàtiques– per a separar i, després, perseguir sistemàticament la matèria humana i les maneres culturals de “menys valor” al seu voltant.
És molt apropiat celebrar els grans assoliments del procés, impulsat pel Renaixement, que va elevar l’esperit de l’home per sobre de moltes supersticions del passat. I ho faig i ho faré sempre amb molt de gust.
Però crec que la justícia i la responsabilitat demanen que parlem també dels danys col·laterals ocasionats per aquesta gran transformació cultural, de com, per exemple, aquell nou antropocentrisme d’aleshores, que els anys i segles subsegüents sempre ha hissat la bandera del seu respecte il·limitat per la immensitat variada del món, ha mostrat, a la pràctica, molt poques reticències a l’hora de destruir les persones i les cultures que volen preservar elements cardinals de l’anterior paradigma de vida.
Hi ha cap altra manera de descriure el projecte borbònic per a Catalunya, com tants altres projectes “progressistes” de neteja lingüística i cultural duts a terme en el món anomenat occidental dels darrers tres segles?
Parlar del respecte per l’altre en l’abstracte, quan aquest altre té poques possibilitats d’efectuar un canvi real en el balanç de poder entre les dues parts, és molt fàcil.
És solament quan la part més dèbil del binomi fa patent el seu desig insubornable d’alterar l’equilibri existent del poder que sabem l’aptitud real per al diàleg que té, o no té, l’autoproclamat centre de poder “liberal”.
És en aquest moment, i sols en aquest moment, que descobrim si aquest poder mostrarà la cara totalitària o la cara dialogant del projecte de la modernitat, si reconeixerà la humanitat essencial del dèbil, i d’aquí la legitimitat menys teòrica de les seves aspiracions, o la tractarà com una infecció sobre el cos social per a la qual l’eradicació és l’única solució.
Quan presentem els xocs i els conflictes com a intrínsecament violents i desagradables, ens diem implícitament a nosaltres mateixos i, potser més important, diem als nostres fills que ja no tenim cap fe en l’impuls dialogant del costat positiu del projecte de la modernitat i que hem acceptat com a normatives la idea de “destruir o ser destruïts” i la dinàmica mestre-esclau, derivades del seu costat totalitari.
Dins d’aquest marc desolador, la vida per als que no tenen cap poder, que cada vegada són més i més joves, es converteix en una sèrie de jornades dominades pel desig de no sofrir humiliacions afegides, i de tenir la possibilitat, de tant en tant, d’assestar un cop venjatiu en clau guerrillera als que sembla que tenen més sort o més poder que ells.
Per molt sorprenent que sembli a primera vista, crec que hi ha un vincle molt orgànic entre, per una banda, els intents dels EUA de demonitzar i de destrossar els països que resisteixen la seva hegemonia o els esforços de l’estat espanyol d’humiliar i d’ofegar l’independentisme català i, per una altra, la crueltat freda i desenfrenada amb la qual molts joves, i també alguns no tan joves, treballen assíduament en els espais digitals per arruïnar la vida dels que no comparteixen al peu de la lletra els seus ideals socials i polítics.
És cert que tot conflicte interpersonal o ideològic té la potència de fer saltar els dimonis de la violència. Però també és cert que, quan els conflictes són gestionats amb una disciplina arrelada en una consciència de la humanitat essencial del contrincant, poden convertir-se en fonts enormes de creixement emocional i intel·lectual per a tots els involucrats en el procés.
El problema és que, amb poques excepcions, aquestes qualitats empàtiques no apareixen espontàniament en la majoria de les persones, sinó que es desenvolupen durant un llarg procés d’observació i de pràctica social. I en l’actual moment de censures, anul·lacions personals, espais socials atomitzats i pànics induïts, costa molt veure d’on sortiran els nous mestres d’aquest art essencial de la democràcia.
