La nostra rumba

Ara resulta que les tendències gastronòmiques més noves i més cool són els restaurants de cuina africana amb tieboudiennes i arròs jollof ancestrals, els de pollastres a l’ast d’alt nivell (iniciativa barcelonina d’Eugeni de Diego, ex-cuiner del Bulli), els sucs de fruita amb carbó actiu i les cafeteries que serveixen massa crua de galeta a cullerades (últim crit a Nova York). Ep, res en contra. Però continuem: també resulta que, ho sabreu si heu aprofitat l’estiu per llegir premsa (diaris d’aquí i de fora), es veu que el model turístic s’exhaureix (quina sorpresa) i, a marxes forçades, canvia: els viatges organitzats de bandereta i auricular perden força i les grans ciutats es converteixen en parcs temàtics com més va més homogenis i estèrils; i diuen que ara la clau de volta i el new touristic business són les experiències úniques, ben autèntiques i instagramables, lluny de les aglomeracions. Quines? Visitar ciutats emergents i petites que conservin una certa genuïnitat, escalar muntanyes (forçosament genuïnes, encara, per sort), cercar platges com més buides millor i tota mena d’experiències amb prefixos vinculats a la natura i als productes de la terra, com ara eno-, agro-, oleo-, geo-… seguits de -turisme.

Back to basics, en diuen els americans. És a dir, tornar a l’origen, a l’arrel. Good news, no? Segons com ens ho mirem. D’entrada, dues qüestions. La primera: a Barcelona, hi som a temps? I la segona: compte amb les platges desertes i les muntanyes, que, avís per a hipsters i per a navegants diversos, aquests llocs no solen tenir aparcament, ni còctels, ni papereres. De fet, aquest estiu s’han col·lapsat literalment alguns cims emblemàtics del país, especialment el Pedraforca, cosa que ha causat més d’un ensurt i ha obligat el parc natural a arranjar el camí de baixada paral·lel a la tartera, ideat precisament per preservar la muntanya. Tot això a més de la quantitat d’ampolles de plàstic abandonades que ha calgut recollir al coll del Verdet i d’alguns salvaments tan ridículs com cars de persones sense cap equipament ni preparació que, al moment de ser atesos, encara suaven clenbuterol i gintònic.

I pel que fa a Barcelona, a més del retard de tot plegat, fins i tot The Guardian alertava, en aquest editorial, dels perills del model turístic imperant aquests últims anys, que ha dut algunes ciutats a ser insostenibles –i esmenta la capital catalana. És una constatació que arriba tard, molt tard, però alhora és un enèsim i potser important granet de sorra que combat el paternalisme insultant i pretesament progre que ha governat la ciutat durant anys, esgotant-la i deixant pas a una nova (o no tant) burgesia que ara desfà els barris expulsant veïns i fent-hi pasturar ramats de turistes, amb estables i abeuradores en forma d’hotels, de restaurants amb paelles pre-fabricades i de narcopisos…

Però, malgrat tot, potser aquest back to basics és una bona oportunitat. Un bon amic músic em deia aquests dies que el nostre pop és la música tradicional de sempre passada pel sedàs de la rumba, per la cosa de la necessitat de l’estrofa i de la tornada, i que per una por injustificada de no mirar-nos el melic resulta que els provincians som nosaltres, que no cal anar a cercar segons què a fora, que les cançons dels Beatles tenen exactament la mateixa estructura que la rumba catalana i, en el fons, les d’ells potser són més mediàtiques, però no són ni de bon tros tan divertides.

És a dir, el brunch (com els Beatles…) és collonut, però nosaltres fem esmorzars de forquilla i vermuts de molt abans i, aquests sí, són autèntics, nostres, i a més ens fan diferents i únics, com els peus de ministre guisats a foc lent i moltes coses més. Són, de fet, la nostra esperança contra aquesta homogeneïtzació brutal de les grans ciutats, tan brutal que fa caure d’esquena. Per no parlar dels calçots i els bolets, que d’aquí a quatre dies seran tan moderns com les kombutxes i la sriracha, si és que no ho són ja; o, si estirem el fil, de postres magnífiques com el menjar blanc de Reus (i de l’Alguer) o l’arnadí de Xàtiva, entre molts altres.

Per tant, muntanya amunt i sempre, corrent si cal, que de fer cims en sabem un munt i ens sobren els arguments, però hidratats i preparats. I, a Barcelona, esmorzars de forquilla i vermuts, amb sifó i banderilla, que ells també, si no fem el préssec, seran sempre nostres, igual que l’orxata. I si per a fer-ho no ens podem estar d’anar al barri de Sant Antoni, per la cosa del flow, anem als llocs històrics, als autèntics supervivents, als de veritat, com a Can Vilaró (amb uns cervellets i uns lletons per a esmorzar que hi canten els àngels), al Pa i Trago (demaneu la truita de xanguet…), al Mañé o a la Bodega d’en Rafel, entre alguns (pocs) més.

I si pareu bé l’orella, a vegades, fins i tot, encara hi sona una mica de rumba…