La nostra o la crosta? Què hi passa, a TV3?

La televisió és un mitjà de comunicació del qual molts parlen despectivament, però que quasi tothom veu o sap què hi passa. Els poders ho saben molt bé, això. Els mapes del temps han servit molt més per a conformar identitats territorials que aquells vells mapes que es desplegaven per damunt de les pissarres de les escoles. La informació política i econòmica, manipulada molt o poc, ha atorgat i atorga escons o, en el pitjor dels casos, dictadors.

Una de les coses que Jordi Pujol va fer immediatament d’arribar a la Generalitat va ser dotar-se d’aquest dispositiu. El van assessorar bé. Primer, perquè quan un país té una llengua d’ús precari, com Catalunya després de la dictadura, a banda de les escoles necessita un mitjà que la socialitzi si no es vol que desaparegui. I en això TV3 va tenir una incidència majúscula, encara que, del Baix Llobregat estant, puc donar fe que aquí el català com a llengua d’ús hagi acabat essent una mena de broma: se sap, però es fa servir poquíssim.

Més enllà d’això, Pujol va crear TV3 per ‘fer país’, repetia inesgotable. I durant vint-i-tres anys la televisió pública catalana va servir efectivament per a construir l’imaginari d’un país, inventat com tots els televisius, un país postnoucentista, adreçat a la classe mitjana, amb un contrincant exterior i una tendència a l’autobombo, però amb programes d’alta qualitat i amb una graella de programació variada i uns professionals competents. TV3 podia ser discutida, però tenia un to notable en comparació amb altres televisions. Sorprenentment, els períodes del tripartit no van variar gaire aquest imaginari global, hi van posar alguns ‘dels seus’, però la màquina ja funcionava i, a grans trets, no crec que la substància s’alterés. Un exemple: en un país sense confessió religiosa, arrosseguem des dels inicis un programa cristià el diumenge al matí, ai las!, malgrat les presidències de Maragall o de Montilla.

Aquests darrers anys, TV3 ha empitjorat. I molt! O aquesta és la meva percepció. D’una banda, s’ha envellit. I s’han envellit alguns d’aquells professionals primers, o segons, que han esdevingut uns taps per a les noves generacions. Quants crítics de cinema haurien pogut compartir amb les velles figures (Figueras, Gorina) la presència als mitjans públics catalans, per exemple? D’una altra banda, s’ha fet monolítica. Fa un any ho exposava en aquell text que vaig titular ‘La síndrome Pilar Rahola‘. Sembla que des d’aleshores els tertulians s’han renovat una mica, però sota el mateix patró que denunciava aleshores: la realitat s’explica des d’una perspectiva reduccionista, no hi ha lloc per a la complexitat; hi ha alguna veu nova, però diu les mateixes coses que ja deien els diplodocus de la tertúlia.

Però el pitjor de tot és que la TV3 d’avui tracta l’audiència com si fossin nens. Aquell imaginari ple d’ideologia (t’agradés o no) del començament s’ha convertit en pura banalització. És una televisió infantilitzada, frívola, que busca el riure fàcil, la informació senzilla i el coneixement escàs. Es diu que la televisió ha de formar, informar i entretenir, però els darrers temps els mitjans públics catalans s’han abocat a l’entreteniment, han reduït la informació als telenotícies i a alguns documentals i han eliminat la formació, la transmissió de coneixement. És com si tota la graella adulta fos una derivació del Club Súper 3. Si tinc raó, la cosa és molt greu.

El virus de la banalització és al moll de l’os de la televisió pública. La presència abusiva de l’esport, hi hagi notícies o no (sense comptar que li dediquen no menys que tot un canal), amb comentaristes, també envellits, que destrueixen el català; sèries de producció pròpia sense prou mitjans i amb uns guions que ridiculitzen els personatges que ells mateixos han creat; actors, presentadors (‘la Generalitat al teu costat’) i tertulians que van d’un programa a un altre, empobrint l’espectador; la vergonya del programa de Cap d’Any, aquella mostra d’endogàmia insultant del mitjà que als més vells ens recordava un programa espanyol dels anys seixanta, ‘Escala en hifi’… Un exemple concret: es produeix un documental sobre Ramon Llull, amb motiu del seu centenari, i el protagonista real passa a ser el periodista (Antoni Tortajada), que ensenya de manera abjecta que ha viatjat pertot arreu mentre es fa miques el pensament lul·lià.

Fa la impressió que la crisi econòmica i el conflicte independentista han trastocat aquell imaginari pujolista. I la televisió pública no ha sabut construir-ne cap de nou. El país viu uns moments apassionants; siguis d’uns, d’uns altres o dels de més enllà, Catalunya protagonitza un debat polític engrescador, acabi com acabi. I els directius de TV3 no saben què fer, potser es pensen que n’hi ha prou de donar veu de tant en tant a opinants de molt poca categoria de tots els bàndols. Sempre hi parlen periodistes, polítics i economistes; mai no es demana l’opinió a gent de la cultura perquè capgiri la qüestió i es pugui fugir del tedi partidista. És per això que ens volen infantilitzar, que defensen l’entreteniment per l’entreteniment, el riure fàcil i l’absència de conflicte.

Fa molts anys el gran Pere Quart ho deia en uns versos, referits a la televisió franquista: ‘la televisió, que ofega la paraula’. Ara, veient TV3, podem dir que l’entreteniment també és ideologia. I de les més obtuses que existeixen.