La nostra història tràgica és europea

L’escriptora Maite Salord ha guanyat el premi Proa amb El país de l’altra riba, una novel·la en què fa memòria dels menorquins a Algèria. Una part del ressò d’aquesta història ens ha arribat pel descendent més conegut d’aquesta onada migratòria, l’escriptor Albert Camus. Camus, premi Nobel d’expressió francesa, tot i criar-se amb una àvia que no parlava francès i una mare i un oncle conco sord-muts, va mantenir una relació complexa amb la llengua familiar, el català, de la qual va arribar a traduir alguns poemes de Joan Maragall al francès. Joan Fuster, responsable amb Josep Palàcios de la traducció d’algunes de les obres de Camus –Raig Verd acaba de reeditar-ne L’home revoltat–, va comentar sorneguer aquell vincle i recordà que tot plegat havia estat més aviat una iniciativa de Víctor Alba, col·laborador de Camus a la revista Combat: “De les explicacions que el periodista donà de la seva gestió, es deduïa clarament que Camus només tenia una idea molt rudimentària de la llengua de la seva senyora mare”, diu.

Fos com fos, aquesta evocació narrativa ens transporta més enllà dels límits del relat establert de la nostra història, encotillada sovint pels dogmes que deslliguen les nostres adversitats dels grans drames d’Europa, com si fossin una cosa excepcional en un segle XX especialment salvatge, marcat per la destrucció i la mort de vides i pobles, de les ribes atlàntiques de França a Sibèria. Ells vells clixés, adaptacions més o menys elaborades d’aquella idea que Àfrica començava als Pirineus, ens allunyaven de la història europea. Però, sortosament, han anat caient gràcies a la feina dels historiadors. N’hi ha molts exemples, d’aquesta nostra història europea.

D’Alger a Dénia

Els immigrants menorquins, els dits maonesos, a mitjan segle XIX fugien de la fam d’una illa que havia passat de mà en mà per obra de les guerres i la diplomàcia europea, cap a l’Algèria francesa. Tota aquesta gent, sense saber-ho, formava part de la gran història europea. No tan sols els tocaria viure els alts i baixos de l’expansió “civilitzatòria” francesa, sinó que els seus descendents hagueren de viure de prop el drama de la guerra d’Algèria, després de la qual tornaren a ser desarrelats d’un país que ja havien fet seu.

Bona part convertits en pied-noirs de memòria incòmoda, van anar a parar a Catalunya Nord, unes comarques que, després d’haver enviat milers de joves a morir per la “pàtria” a Verdum, acabaren veient desfilar les tropes alemanyes per Perpinyà. No feia gaire que Mallorca havia viscut el terror delirant del feixista comte Rossi, mentre els barcelonins resistien –amb una heroïcitat que faria parlar-ne a Churchill amb admiració– sota les bombes de l’aviació italiana, que tenia justament l’illa per base. També podem recordar que els andorrans van veure voleiar l’esvàstica al Pas de la Casa, mentre s’hi obrien camins d’evasió de fugitius, jueus i soldats aliats. I, per acabar-ho d’arrodonir, no oblidem els nazis que, sota la protecció de Franco, es van refugiar a Dénia després de la derrota del Tercer Reich, on van continuar celebrant cada 20 d’abril l’aniversari d’Adolf Hitler amb uniformes i cançons. Un film que s’acaba d’estrenar, protagonitzat per Ricardo Gómez, Vicky Luengo i Pere Ponce, en parla a bastament.

No passem per alt tampoc els derrotats, els vençuts, els refugiats, els catalans als camps nazis –ara que fa trenta anys de la mort de Montserrat Roig– i la geografia d’un exili repartit per l’estat francès, Anglaterra, Suïssa, l’Argentina, Mèxic, Colòmbia, Xile i els Estats Units. Fins i tot al nord d’Àfrica, a Tànger o Orà, o en un lloc tan insòlit com l’Egipte del rei Faruk, ocupat per les forces britàniques, on el 7 d’agost d’ara fa vuitanta anys es moria el polític i escriptor Gabriel Alomar. Hi havia estat enviat com a diplomàtic d’una república que va desaparèixer derrotada pel feixisme i allà es va morir; fou enterrat –fins al trasllat de les seves despulles a Mallorca– al cementiri jueu del Caire. Precisament, amb motiu dels vuitanta anys de la mort d’Alomar, s’ha confegit un programa d’actes d’homenatge, tant a Barcelona com a Palma, organitzat per l’Institut Sobiranies, la Fundació Darder Mascaró i la Fundació Gabriel Alomar, amb el nom “El moment Alomar”, en què participaran diversos especialistes.

Mentre a Barcelona i Palma es recorda Alomar, Girona i Portbou es preparen per al Col·loqui Internacional Walter Benjamin, organitzat pel Museu Memorial de l’Exili, la Càtedra Walter Benjamin de la UdG i el Memorial Democràtic, que enguany porta per títol “Història i ficció. El gir memorial a les narratives del passat”. S’inaugurarà el 18 de novembre amb un diàleg entre Philippe Sands, professor de dret internacional a l’University College de Londres i advocat, autor de les obres East West Street i Ruta d’escapada; i el professor de literatura anglesa de la UPF Miquel Berga. L’escriptor Antonio Scurati, professor de literatura contemporània a la IULM de Milà i autor dels dos volums de la biografia novel·lada de Benito Mussolini; el dibuixant Frédérik Pajak; i l’escriptor Jordi Amat, hi prendran part.

El suïcidi de Benjamin a Portbou, atrapat entre la França de Vichy i l’Espanya franquista, amb els nazis perseguint-lo des de la seva Alemanya natal, de fet, és el millor símbol de la nostra dramàtica història europea. De l’aïllament i l’abstracció impossibles d’aquest passat compartit que, malgrat tot, no acaba de passar.

L’imprescindible

Un any més arriba la World Press Photo al CCCB. L’exposició, organitzada per la fundació Photographic Social Vision, es pot veure d’avui al 12 de desembre i mostra el millor fotoperiodisme de l’any de la pandèmia. Però l’exposició no ensenya solament els estralls de la covid-19, sinó especialment aquelles històries que han restat més soterrades. De fet, una conseqüència directa de la pandèmia en el fotoperiodisme és que, privats de viatjar a l’altra punta del món, molts professionals han pogut centrar-se en les històries que tenien al costat de casa. Com, per exemple, el neerlandès Jasper Doest, de National Geographic, que, acostumat a fotografiar els animals més salvatges, ha guanyat un dels premis amb la història de la parella de coloms, que durant el confinament s’acostaven diàriament a casa seva.

El nom propi

Agustí Villaronga estrena avui als cinemes El ventre del mar. És un film basat en un text d‘Alessandro Baricco, que s’inspira alhora en uns fets reals, el naufragi del vaixell francès Medusa davant la costa africana, a començament del segle XIX. Lluny d’esdevenir un relat d’època, el director connecta aquell drama llunyà amb les tragèdies contemporànies, com la dels refugiats. Rodat a Mallorca l’any 2020 i protagonitzat per Roger Casamajor, arriba a les pantalles després de rebre un bon grapat de premis. L’estrena coincideix, malauradament, amb l’operació a què s’ha hagut de sotmetre a causa del càncer que va anunciar que tenia.

L’efemèride

D’avui en vuit, el 18 de novembre, la poetessa i traductora Marta Pessarrodona farà vuitanta anys. Nascuda a Terrassa, Pessarrodona va rebre l’any 2019 el premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Per celebrar-ne l’aniversari, l’editorial Viena acaba de publicar-ne la poesia completa, del 1965 fins avui, en un llibre titulat Tot m’admira; i Comanegra, el volum d’homenatge Sobre Marta Pessarrodona, que recull un bon grapat d’entrevistes, ressenyes i assaigs seus i sobre ella. Aquest darrer es presentarà el dia 18 mateix a la llibreria Ona de Barcelona, en un acte que es convertirà en una festa d’aniversari.

Caldrà estar-ne al cas

L’editorial Afers acaba de rebre el IX premi el Tempir, en la categoria de país. Fundada a Catarroja l’any 1983 i dirigida per Vicent Olmos, s’acosta a les quatre dècades publicant assaig, història i reflexió, als quals s’ha afegit des de fa poc una col·lecció de literatura de no-ficció, amb voluntat de ser diàleg amb tots els territoris dels Països Catalans.