“La nostra filla té ansietat i depressió i ens hem hagut d’hipotecar per poder tractar-la”

“Els adolescents estan en terra de ningú quan es tracta de salut mental. La nostra filla té ansietat i depressió i ens hem hagut d’hipotecar per a poder tractar-la.” Joan B. Gavaldà té una filla de catorze anys amb ansietat, depressió i conducta autolesiva i denuncia que el sistema públic de salut no li ha ofert cap tractament adequat i que tampoc no pot accedir a centres privats amb l’ajuda de l’assegurança escolar perquè és massa jove. Explica que, en llegir el testimoni de Núria Busquet, que ha denunciat la desatenció de la seva filla amb anorèxia severa a la sanitat pública, es va sentir molt identificat i diu que són molts els pares que es troben amb dificultats econòmiques per a poder tractar adequadament els seus fills.

La filla d’en Joan fa segon d’ESO i sempre ha estat molt bona estudiant, però en els darrers temps ha començat a tenir problemes d’ansietat i a manifestar que no volia anar a l’escola. Una prova psicològica i una de neuropsicològica van detectar que tenia altes capacitats, amb un coeficient intel·lectual de 139. Alhora els seus problemes psicològics es van anar complicant durant la pandèmia, amb crisis d’ansietat que també van derivar en depressió.

Mitjançant la mútua, la filla d’en Joan va anar fent teràpia psicològica, gràcies a la qual va confessar als seus pares que s’autolesionava com a sortida per a reduir l’ansietat. Aquestes autolesions es van anar agreujant: “El cap de setmana abans que fes catorze anys la vam haver de portar dues vegades d’urgència a Sant Joan de Déu per la importància de les lesions. Ens van dir que la vigiléssim perquè seria molt difícil d’aconseguir un ingrés, perquè no tenia una crisi prou aguda. De tornada, la nena ens va dir que la portéssim a algun lloc perquè a casa no se sentia segura, sentia que podia arribar a fer-se molt de mal. Ens va dir que, si havia de viure així, amb tant de patiment, seria millor morir-se. Això va ser un gran cop emocional per a nosaltres.”

De seguida la família es va posar a cercar centres on poder ingressar-la, però el procés no va ser fàcil. “Tota aquella setmana fins que no va poder ingressar va ser terrible, gairebé no dormíem”, explica en Joan. “Hi havia molts llocs, tant públics com privats, però per a adults. Per a adolescents, la cosa es reduïa a una o dues opcions. Vam trobar el centre ITA, a Argentona, i vam aconseguir que la ingressessin allà, tot i que ens va costar molt perquè, tot i ser un centre privat, hi havia molta llista d’espera.”

Hipotecar-se per pagar el tractament

En un principi, la mútua Adeslas li cobria el tractament perquè el centre entrava dins el quadre mèdic. Però al cap d’una setmana la mútua els va comunicar que, com que no es tractava d’un trastorn alimentari, no podien comptar amb la cobertura de la mútua, i tan sols els donaven l’opció d’accedir a centres on haurien barrejat el seu cas amb casos d’adults. A més, tampoc no podien accedir a la cobertura de l’assegurança escolar –que cobreix gran part del tractament privat en aquests casos– perquè aquesta tan sols funciona a partir de tercer d’ESO, i la filla d’en Joan fa segon. “Ens va caure l’ànima i el món a terra… Resultava que ni la sanitat pública ni la mútua privada no ens cobrien l’ingrés. L’única possibilitat que teníem perquè seguís ingressada era assumir la despesa de la nostra butxaca: 3.000 euros de fiança i 4.000 euros el mes! Què havíem de fer per la nostra filla? Vam recórrer als pocs estalvis que teníem per pagar la fiança i vam hipotecar la casa per tenir diners en previsió per als sis o vuit mesos d’ingrés. Som una família molt humil i ens hem tornat a hipotecar com si fóssim joves per la salut de la nostra filla… Volíem fer una reforma important a casa i part d’aquest pressupost se n’ha anat cap al tractament.”

En Joan mostra molta incomprensió pel fet que la seva filla no tingui l’assegurança escolar obligatòria fins a tercer d’ESO: “Quin sentit té que no funcioni des de primer d’ESO? Ve de l’època en què s’entrava a l’institut amb catorze anys i no s’ha canviat.” A més, denuncia que el sistema públic de salut no ofereixi prou places per a aquests tractaments en adolescents –amb l’excepció dels casos molt aguts–, i se centri més en els adults i especialment en la psiquiatria, no pas en la psicologia: “Així es poden acabar cronificant malalties que podrien haver estat una sotragada puntual i prou. Un tractament a temps evita dependre tota la vida del Prozac i el Trankimazin. La salut mental hauria d’estar en la cartera de la sanitat pública.” En Joan assegura que amb un tractament complet com el que té ara la seva filla –ingrés total, rutines marcades, teràpies i hores d’estudi– han notat força millora.

Una estudiant amb altes capacitats

En Joan també explica que tenen un conflicte obert amb l’institut per la manca d’adaptació curricular en el cas de la seva filla, una estudiant amb altes capacitats. “L’escola ens va dir que el sistema educatiu està pensat perquè aquells que són a baix pugin, però que amb els qui són a dalt no saben què fer… No hi ha prou eines. S’intenta adaptar el currículum de l’alumne, avançar assignatures o passar de curs, però vam haver de ser nosaltres qui ens vam dirigir a inspecció acadèmica perquè a l’institut no atenien bé les nostres demandes. Quan la meva filla havia de començar a fer l’adaptació curricular, va quedar aturada pel confinament. Li va anar bé perquè des de casa podia anar al seu ritme, però quan va tornar el setembre ja ens va dir que no volia anar a l’escola.”

“Ens ha sobtat que a primària ningú no detectés que tenia altes capacitats”, continua en Joan. “Tenia molt bones notes, però va saber no destacar. Té l’autoestima molt baixa i si destaques massa, a vegades tens problemes d’assetjament escolar. Però llavors t’acabes menyspreant perquè veus que podries fer molt més, però no vols destacar. A secundària esperava tenir molt més coneixement i s’ha trobat que es repeteixen els continguts.” Abordar correctament aquesta qüestió des de l’escola és important tenint en compte que, en el cas de la filla d’en Joan, per exemple, la situació acadèmica és un dels factors que ha tingut a veure amb el desenvolupament dels problemes psicològics.