20.01.2016 - 22:00
|
Actualització: 21.01.2016 - 09:57
‘La cultura popular ens distingeix com a país i com a ciutat, perquè ofereix nous referents al món: tant enamora la Sagrada Família com la festa major de Gràcia.’ Són paraules de Francesc Fabregat, cap de cultura popular de l’Institut de Cultura de Barcelona i un dels ideòlegs de la mostra Som Cultura Popular, que d’avui a diumenge aplega el sector de la cultura popular de Barcelona i de tot el país als espais de Fabra i Coats i Can Fabra de Sant Andreu. Amb més de cent cinquanta activitats, tallers, jocs, espectacles i debats, la mostra reuneix tot l’activisme cultural català amb antropòlegs, etnòlegs i tots els visitants que ho desitgin per posar en relleu el bon moment de les festivitats de carrer. És la primera vegada que es fa una trobada d’aquesta envergadura i, per Fabregat, és una gran oportunitat per a fer un dibuix global del sector i veure’n la força i la vitalitat.
Fabregat reivindica el paper de la cultura popular en la construcció d’un teixit social propi que no és comú al món i que sedueix tant els catalans com els visitants. ‘Quan la gent de Nova York o París s’assabenta que els castellers són activistes culturals, voluntaris, en queda impressionada’, explica. En aquesta entrevista parlem de les festes, de Barcelona, d’Europa i del sector de la cultura popular, que cada vegada té més impacte econòmic al territori.
—Quin és l’objectiu de la mostra Som Cultura Popular i en què consisteix?
—Som Cultura Popular reuneix en un sol espai i temps tots els àmbits de la cultura popular amb la voluntat d’afavorir transferència d’informació entre ells, no només entre els activistes que omplen les places a les festes majors, sinó també amb els científics, antropòlegs i etnòlegs, que estudien i fan teories antropològiques sobre les festes i els costums sorgits dels col·lectius. I, a més, vol mostrar i gaudir del gran moment de vitalitat, de potència, riquesa i salut que viu el sector, amb tothom que hi vulgui anar per aprendre i divertir-se. A vegades, tant dins com fora del mateix sector hi ha un cert desconeixement de la globalitat del fenomen i aquesta trobada ha de servir per a conèixer-nos millor i tenir una visió global.
—Som en un moment de bona salut, de creixement de la cultura popular, doncs?
—Sí, som a la segona desena de segle XXI i ens trobem en un moment totalment dolç de la cultura popular catalana. Vivim un moment d’augment de qualitat de les activitats, el públic que assisteix a les festes troba espectacles més ben produïts, amb ritme escènic i amb més qualitat. Ara és un bon moment per a fer un xic d’autoestima i per a reflexionar per què es fa això que es fa i com es fa. Aquest és un dels objectius del Som Cultura, per això hi conflueixen l’associacionisme i els teòrics. D’aquesta manera es pot analitzar què es fa, reformular idees i marcar tendències futures.
—Pel que dieu, no sempre hem viscut aquest moment dolç?
—Partim de la historia i de les arrels i tenim la sort que el nostre país té una cultura pròpia arrelada en la cultura popular. Una cultura popular que, malgrat totes les vicissituds, ha sobreviscut. Això va permetre que als anys vuitanta pogués ser un element acollit per les onades democratitzadores del país i que creixés reinventant-se fins avui, que ho continua fent. Això és interessant perquè no ha passat a tot arreu. Un país veí com França, que amb la seva revolució francesa va matar tota l’estructura de festes patronals, quan als anys vuitanta va voler tornar a una activitat de festivitat al carrer va haver d’inventar-se festivals de teatre de carrer a través dels professionals. Als Països Catalans, l’estructura històrica festiva ha estat sempre latent i per això ha renascut, s’ha transformat i des dels anys noranta ha explotat i ha continuat creixent. I no sempre amb les administracions al costat. Per exemple, a les Illes i al País Valencià molts cops ha tingut les administracions en contra d’aquesta realitat i, malgrat això, gràcies a la societat civil se n’ha mantingut la vitalitat. Cal dir que des d’un punt de vista d’espectacle moltes de les festes que es fan al País Valencià són més atractives que no les que fem aquí al Principat. Al sud han crescut en color i alegria i ara, amb uns governants a favor, poden esdevenir un atractiu turístic que estic convençut que serà una de les forces futures tant del País Valencià com de les Illes.
—De fet, d’aquí a una setmana a Barcelona se celebren els foguerons de sa Pobla…
—Sí, una festa mallorquina que Barcelona va adoptar ja fa vint-i-cinc anys! Les celebracions de Sant Antoni, amb gran tradició a les Balears, al País Valencià i a l’Ebre, sempre han estat vinculades al foc i al dimoni, mentre que al Principat són més dedicades al món del cavall. Efectivament, és una festa mallorquina que omplirà Gràcia el cap de setmana que ve.
De Barcelona, tant enamora la Sagrada Família com la festa Major de Gràcia
—Barcelona té una imatge exterior molt cosmopolita, turística i avantguardista… És la capital del mòbil, per a alguns també de la tecnologia… Exerceix de capital també de la cultura popular del país?
— Barcelona té una dicotomia molt ben endreçada de ciutat d’avantguarda que alhora té un gran teixit de territori i de barris. Tot plegat forma part d’aquesta seducció de ciutat que suscita a qualsevol visitant. Tant enamora la Pedrera o la Sagrada Família com la festa major de Gràcia, la Mercè o les festes de cada barri. Aquesta estructura de ciutat, en què els barris tenen ciutadans actius que s’associen i fan activitats festives, fa que Barcelona no sigui una ciutat de residents sinó una ciutat de ciutadans actius. Tenim setanta-quatre festes majors només a Barcelona, amb les corresponents comissions de carrer al darrere. Cal recordar que un dels barris creats recentment, la Vila Olímpica, va ser ocupat pels veïns l’hivern del 92 i l’estiu del 93 va fer la primera festa major. És a dir, la primera cosa que van fer els nous veïns va ser crear la pròpia festa major, que era una manera de dir ‘nosaltres també som comunitat’. I sí, la mostra Som Cultura Popular vol fer de punt de trobada de la cultura popular del país.
—Hi trobarem, per tant, activitats de diferents territoris?
—Sí. I, a més, a banda tot l’espai expositiu, que reuneix exposicions de festes de tot el territori, a més de debats i presentacions, també hi haurà dos escenaris al carrer amb esbarts, falcons, castellers.. I no solament amb espectacles del Principat. Per exemple, també vénen tres pobles del Vallespir, de Catalunya Nord, a fer el ball de l’Ós. És la primera vegada que surten junts: dissabte a la tarda els veurem ballar a la plaça de Can Fabra. I també vénen grups de Mallorca que dissabte a la nit faran tallers de ball de bot. Per tant, mostrem tot el conjunt de riquesa, vitalitat i potència del sector de la cultura popular, d’aquest patrimoni immaterial de totes les cultures del nostre país.
Quan les colles han actuat a París o Nova York i la gent s’ha assabentat que ho feien com a activistes culturals, com a voluntaris, s’ha quedat molt impressionada
—El valorem prou aquest patrimoni?
—Bé, des del sector ja sabem que tenim un estigma que no se’ns valora prou. Sovint pensem que estem en crisi. Des del sector veig i reconec aquest sentiment, des de l’administració diria que som en un camí a mitges. Però veient la gran oferta d’actes culturals que es fan des del sector de l’activisme cultural amateur, de segur que es mereix encara més recursos, més infrastructures, més dotació d’espais per actualitzar i mantenir la festa. Cal entendre que la cultura popular ens distingeix com a país i també com a ciutat. Per exemple, des que recentment s’ha propiciat que algunes colles castelleres hagin viatjat pel món, la imatge del país, fins ara centrada en el Barça i la Sagrada Família, té nous referents. I quan les colles han actuat a París o Nova York, per posar dos exemples, i la gent d’aquestes ciutats s’ha assabentat que els participants ho feien com a activistes culturals, és a dir, com a voluntaris, s’ha quedat molt sorpresa i impressionada, perquè la primera reacció és pensar que som un grup de circ. El fet que la cultura popular sigui una activitat associativa és una riquesa que desperta interès allà on va. I això és important també des d’un altre punt de vista: cal explicar-nos, perquè Europa no és sempre conscient d’aquesta nostra tradició, de l’arrelament i la importància social que té.
—A què us referiu?
—A adaptar-nos a la normativa europea i a explicar-nos, cosa que els ajuntaments catalans i el govern ja fan. Cal saber molt bé com les normatives europees de seguretat les podem adaptar i permeabilitzar a les nostres necessitats. Europa ens dóna avantatges, però la cultura festiva de carrer que tenim nosaltres no la tenen ells. Si els ajuntaments i el govern no fessin aquest esforç moltes festes no podrien existir. En aquest sentit, cal destacar la feina feta pel sector del foc i dels diables. En aquests moments hi ha quaranta mil carnets de diables, que vol dir que hi ha quaranta mil persones que han fet un curs de diable i que tenen un certificat que diu que poden actuar de diable. Quan ho expliques a algú que no és del sector es queda impressionat. Gràcies a això, a haver-nos sabut adaptar, els correfocs continuen essent vigents als carrers de ciutats de pobles.
—Quins són els reptes de la cultura popular?
—Cal consolidar projectes engegats, renovar públics i membres i alhora fer millor la comunicació per explicar el que es fa. Som un sector que ha partit sempre de fer més coses que no pas d’explicar-les. En aquest sentit, gràcies a les noves tecnologies, i VilaWeb n’és un exemple, igual que les xarxes socials, ens hem pogut explicar molt millor. Per una altra banda, el perill, en algunes poblacions, és justament no morir d’èxit. Cal vigilar que la intensificació d’assistents a través del turisme no pugui acabar ofegant les pròpies celebracions. Per exemple, tenim una Patum al límit. Hi ha ciutats, com ara Barcelona, amb uns recursos i una estructura urbanística, que permeten un gran augment de visitants, com per exemple a les festes de la Mercè. Però en segons quins llocs cal fer esforços també per evitar d’ofegar la festa.
Per exemple, l’Aquelarre de Cervera implica una inversió pública d’uns cent mil euros, però un retorn de més d’un milió dos-cents mil d’activitat econòmica a la comarca
—Hi ha xifres de l’activitat econòmica generada a través de les festivitats populars?
—La direcció general de la Cultura Popular de la Generalitat ha fet uns estudis d’impacte econòmic molt rigorosos per a diverses poblacions. Per exemple, l’Aquelarre de Cervera implica una inversió pública d’uns cent mil euros, però un retorn de més d’un milió dos-cents mil euros d’activitat econòmica a la comarca. Ja no parlem d’intuïcions, sinó de xifres. Aquesta setmana he tingut la sort de ser a les festes de Sant Antoni al Ports, a Forcall i Morella. La comarca té el ple d’ocupació hotelera per aquesta festivitat. És a dir, la mateixa observació sobre el territori indica aquest retorn econòmic. I ara, a més, tenim estudis fets per teòrics de l’economia que ho constaten.
—A més d’això que hem comentat, què hi trobarem a la mostra de Som Cultura Popular?
—D’entrada, hi haurà una quarantena d’exposicions de festes i celebracions de tot el territori, que per primera vegada es poden visitar juntes. A banda, hem seleccionat cent cinquanta activitats a partir de la crida que es va fer al sector el mes de novembre. Penseu que n’hauríem pogudes fer tres-centes, però hauríem necessitat un altre cap de setmana… Hi haurà també una seixantena de presentacions i debats i tota mena de tallers i jocs en què tothom podrà participar. També hi ha una part dedicada als més joves. I gairebé totes les activitats són gratuïtes. A més, totes les presentacions i ponències s’enregistraran i es publicaran al canal de YouTube, algunes es retransmetran en ‘streaming’ des de la web, i posteriorment l’Ens de l’Associacionisme, que és col·laborador del projecte, recollirà el resultat dels debats i les aportacions en una publicació a la xarxa i també en un llibre.
—Per acabar… com definiu cultura popular?
—Hi ha una definició molt bonica i àmplia que és: ‘Allò que una comunitat considera que ho és.’ Així de senzill. Tota comunitat reconeix com a propi un costum o quelcom que l’identifica. Això és cultura popular.
