05.09.2017 - 22:00
Xavier Mateu (Barcelona, 1941) diu que és una persona tímida i tastaolletes. És una manera de definir la personalitat d’aquest llicenciat en Físiques (1963) i doctor en Electrònica (1967) que, entre moltes altres feines en el camp de la informàtica, va participar en la creació, el 1980, del Centre Informàtic de la Generalitat de Catalunya i després, fins al 2004, va ser director del Parc Tecnològic del Vallès. El seu perfil, però, és molt més ric, ja que compagina la seva faceta d’expert en tecnologia amb tasques de caire humanístic com la dedicació des del 1987 a Rotary International.
Al final dels seixanta Mateu es va convertir en el que ara diríem un fenomen mediàtic, ja que va participar amb èxit en les dues temporades que va durar el concurs de TVE ‘Un millón para el mejor’. Però el que potser no recorda gaire gent és que ell va ser la primera persona que, sense avís previ i sabedor que Franco era un fidel seguidor del programa, va adreçar-se en català a les càmeres en directe. Aquesta experiència de fa quasi mig segle depassa l’anècdota personal i es converteix en un retrat sociològic d’aquell moment. Per això, a partir de la seva memòria i dels documents escrits i gràfics que pacientment ha anat recopilant, Xavier Mateu l’ha volgut deixar fixada en un bloc –’Un milió… de fa molt temps‘– que va començar fa tres mesos en el qual explica detalladament la història d’aquell concurs.
—Què era ‘Un millón para el mejor’?
—Quan el varen presentar deien que era un concurs que, a partir d’una sèrie de proves molt variades que s’havien de superar, pretenia de trobar persones preparades per a afrontar l’últim terç del segle XX. Com era d’esperar, els concursants que superaven les eliminatòries van esdevenir les primeres ‘celebrities’ del país. S’emetia en directe des de Barcelona a tot Espanya i el jurat el formaven personalitats conegudes: periodistes, sociòlegs, metges, escriptors…
—És cert que Franco seguia el programa? Quina acollida va tenir?
—Al començament, la qualitat de la realització i la preparació dels concursants van suscitar molts dubtes, sobretot en els mitjans escrits que es queixaven que s’estava malmetent una bona idea. Un cop van anar apareixent concursants que aconseguien premis importants i adquirien notorietat, el nombre d’espectadors va incrementar-se i això va fer, per exemple, que les tarifes dels espots publicitaris que s’emetien durant el concurs arribessin a quotes de cent vint mil pessetes per quinze segons, quan en altres programes el preu no passava de les quinze mil. Pel que fa al dictador, entre els responsables del programa corria la veu que cada dilluns el ‘centinela de occidente’, des del seu refugi del Pardo, aturava la vigília i s’entretenia una estona amb el programa. Però això no ho vaig verificar personalment, que consti.
—Què us va moure a presentar-vos-hi?
—En el meu bloc em descric com un tastaolletes, una barreja de tecnòleg i humanista. Però tot i que això és veritat, la causa que em va impulsar a participar-hi va ser que vaig considerar el concurs com una oportunitat de vèncer la meva timidesa i com una eina per a mirar de refer el contacte amb una societat de la qual m’havia allunyat durant els quatre anys que vaig passar a Tolosa de Llenguadoc desenvolupant la meva tesi doctoral.
—Quin era l’estil del concurs?
—Les proves, deien, les triaven entre les propostes que enviaven els espectadors. No hi havia, doncs, un estil preconcebut, encara que a l’hora de la veritat la selecció semblés de vegades sospitosa, feta sense cap criteri i orientada sempre als interessos dels realitzadors. Un exemple –que explico més detalladament en el bloc– va ser la primera ocasió en què el jurat va considerar que no havia superat una prova. Pretenien que em tallés els pantalons per sobre del genolls per a anar a un safari, a la qual cosa em vaig negar en rodó. Durant els dies següents la meva posició va tenir defensors i detractors a la premsa, però encara avui crec que vaig prendre la decisió correcta.
—Vàreu guanyar en total un milió i mig de pessetes. Una xifra molt respectable en aquella època.
—I tant. Quan encara no havia pensat a presentar-me al concurs, uns companys i jo vam constituir una cooperativa per a construir un edifici de pisos a l’eixample de Barcelona. Perquè es faci una idea li diré que per un pis de cent metres vaig haver de pagar la meitat del que vaig guanyar. L’únic caprici que em vaig permetre va ser un Seat 800 Spider, el segon que va sortir de la factoria Seat de la Zona Franca, que em va costar el mateix que un 1430 de l’època, unes cent setanta mil pessetes. I un Vespino que vaig regalar al meu germà, d’unes catorze mil. La resta la va invertir el meu pare en no sé quin negoci per anar fent.
—Què us va fer decidir a parlar en català en la darrera prova?
El primer objectiu era perpetrar una petita venjança per la manera en què creia que m’havien tractat durant el concurs. Els detalls els explico extensament en el meu bloc. Era una cosa que portava de cap i en el moment en què, sense ells imaginar-s’ho, es va presentar l’oportunitat, no m’ho vaig pensar dues vegades. Em va venir al cap la imatge del dictador assegut en aquell mateix moment davant del televisor i, com que estava segur que no li agradaria gaire, m’hi vaig llançar. No va ser fins després, en veure la reacció tant dels que ho havien patit com dels que m’ho agraïen, que vaig adonar-me que n’havia feta una de grossa.
—Hi va haver cap represàlia contra vós o els responsables del concurs?
—Llevat de l’escàndol que es va organitzar al plató un cop es va acabar el programa, a mi no em va passar res. Als responsables del concurs em sembla que tampoc, però estic segur que van passar molts cucs. No oblidem que parlo del juliol del 1968 i que no feia ni tres mesos que Serrat s’havia negat a cantar a Eurovisión si no ho feia en català.
—És curiós, perquè casa vostra era un Cafarnaüm des del punt de vista lingüístic.
—És veritat. Un Cafarnaüm que ja venia de casa dels meus avis paterns, d’origen aragonès, on el creuament d’idiomes, als anys 10 i 20, feia que les llengües no fossin un problema a la meva família. A casa, amb la mare, filla d’un val·lisoletà i una càntabra i educada a l’escola en català, la llengua tampoc no era cap problema. S’utilitzaven les dues indistintament. Fora de casa, no cal dir-ho, la situació era diferent i molt més preocupant. Va ser per això que en el moment d’adreçar-me en directe als meus pares vaig triar el català: per a reivindicar una llengua que considerava menystinguda. I també, és clar, per a fer la guitza.
—Cinc setmanes en ‘prime time’ us varen reportar molta popularitat?
—En realitat van ser cinc setmanes en solitari i la temporada següent, en la final, vuit més en companyia de tres concursants més. Tretze nits present a casa de moltíssims espanyols a l’hora de sopar van tenir l’efecte que vostè diu. Ara bé, els efectes de la meva primera intervenció no varen ser gaire rellevants, ja que no vaig gaudir de la mateixa popularitat que els concursants que havien obtingut premis abans que jo.
—Per què?
—Ja he dit que era molt tímid. Per això, quan em van dir que havia estat seleccionat per a concursar em vaig deixar créixer el bigoti i en acabar, per a evitar que no em reconeguessin gaire, me’l vaig afaitar. Val a dir, però, que a mesura que s’acostava el final de la meva participació em semblava percebre una mena d’apadrinament de la gent que, com jo, tenia la impressió que no se’m tractava de la mateixa manera que als meus antecessors.
En la temporada següent, quan vaig guanyar la final, la cosa es va fer encara més gran fins al punt que en alguns moments vaig enyorar l’anonimat d’altres temps. Poso un exemple: vaig visitar una església romànica en un poblet navarrès d’uns dos-cents habitants i, a la sortida, tot el poble s’havia reunit per a saludar-me. Més encara: jo, que havia corregut davant dels grisos en més d’una ocasió, vaig agrair la seva protecció, després de presidir la Corrida de la Beneficencia a Madrid al costat de Laura Valenzuela, quan un gran nombre de noies em van arraconar a la sortida i van començar a arrencar els botons del meu vestit. La banda positiva és que en Manuel Ibáñez Escofet em va proposar com a membre del jurat per a l’elecció de Miss Barcelona i Miss Catalunya a Vallpineda. I d’allà en va sortir una oferta per a col·laborar setmanalment a Tele/Exprés. Vaig fer-ho durant gairebé un any.
—Què l’ha mogut a escriure ara sobre aquell concurs?
—Els meus fills van conèixer per sobre el que vaig protagonitzar, però mai vaig trobar, perquè el llegissin, un relat del que va ser ‘Un millón para el mejor’, un concurs al qual, precisament, cada vegada que es feia referència en algun mitjà era considerat com el primer gran programa de la televisió espanyola. Un cop jubilat, quan provava d’explicar-ho als meus néts, que ja pertanyen a una altra generació, em deien que a la xarxa no trobaven res que fes referència al concurs. Per això em vaig decidir a investigar a fons què quedava de la informació que el concurs havia generat. En contacte amb TVE vaig arribar a la conclusió que en els diferents canvis de seu de Televisió Española a Catalunya, la mala organització havia fet que es perdés no solament gairebé tot el que es conservava d’aquell concurs sinó de moltes produccions més que es varen fer aquí.
—Això us va fer decidir a documentar-ho?
—Va ser aleshores quan vaig començar a posar ordre en tot el material que havia acumulat en aquella època i que dormia en calaixos a casa: fotos, retalls de diaris, cartes i altres records. D’aquesta manera em vaig adonar que em mancaven dades de la participació dels altres concursants i, amb força dificultats i la col·laboració d’algunes persones de la Biblioteca Nacional de Madrid, vaig reunir un conjunt de retalls de premsa que m’han permès, juntament amb els meus records, poder donar forma a un relat que pretén ser al més aproximat possible al que va succeir en realitat.
—Per acabar, per què ha triat el format de bloc?
—Al començament vaig pensar en escriure un llibre, però ben aviat em vaig adonar que seria un esforç gairebé inútil. La meva filla, que en això de la informàtica moderna i internet està molt més al dia que jo, i el meu fill em varen recomanar que comencés posant les meves reflexions en un bloc. Cercant per internet vaig topar amb l’apunt d’un veterà blocaire de Vilaweb que rememorava el concurs i em va faltar temps per posar-m’hi en contacte. De seguida vaig veure que em podia ajudar a avançar per aquest camí, desconegut per a mi, i així ho he fet fins ara. El bloc es diu “Un milió… de fa molt temps” . El vaig començar el mes de maig i tot just ara he arribat al final de la meva primera participació. Encara queden per explicar la trajectòria dels següents concursants guanyadors i les vuit setmanes de la final. Al ritme d’un apunt setmanal calculo que tot estarà enllestit a principis de l’any vinent. Quan es complirà mig segle de tota aquella experiència.
