07.01.2019 - 21:50
|
Actualització: 08.01.2019 - 07:54
El modernisme pictòric i literari va ser un dels moments més interessants de la creació cultural a Catalunya a principi de segle XX. Tot i això, el mandarinatge cultural va fer intents més que notables d’esborrar-lo del mapa. Entre els prohoms castradors de qualsevol manifestació modernista, hi ha tot un senyor Eugeni d’Ors, pare del noucentisme, figura que alguns intel·lectuals d’avui dia encara reivindiquen sense tenir en compte (o precisament sabent-ho massa) que va acabar vestint amb notable gràcia i molt poca vergonya l’uniforme de la Falange i repudiant el catalanisme que li havia donat menjar. I això que va ser l’intel·lectual orgànic amb més poder de la Mancomunitat. D’Ors va escriure una obra abundosa i important –com ara les nombroses ‘gloses’ que signà amb el nom de Xènius– i el 1911 publicà La ben plantada, tot un exemple d’ideals noucentistes.
El 1917 Santiago Rusiñol, pintor i escriptor modernista, va decidir de continuar escrivint les seves obres i desafià el totpoderós Eugeni d’Ors publicant La niña gorda, una de les seves novel·les més reeixides. Ens hi explica la història d’una noia que neix descomunal i acaba creixent i convertida en un fenomen digne d’exhibició a les barraques de fira. La nena, nascuda al carrer del Torrent de l’Olla del barri de Gràcia, esdevé quelcom monstruós i descomunal i és explotada per un domador de circ i alimentada de novel·les sentimentals per fascicles.
Segons que explica Raül Garrigasait a El fugitiu que no se’n va. Santiago Rusiñol i la modernitat, ‘Xènius es va sentir obligat a fer-hi referència, potser la referència més meditada que va fer mai a Rusiñol. La reacció malhumorada de Xènius ens convida a posar La Niña Gorda al costat de La ben plantada. És difícil imaginar una ofensa més clara a l’ideal de bellesa classicista dels noucentistes que la Niña’.
La novel·la va ser molt elogiada en el moment de la publicació –es veu que el públic continuava preferint la desmesura als ideals canònics i estètics de l’intel·lectual oficial– i el 2015 l’Avenç va recuperar-la. Aquesta editorial compta amb un pla de publicació de les obres de Rusiñol que va començar el 2013 amb Màximes i mals pensaments i que el 2018 ens ha fet arribar el Teatre polèmic, que inclou sis peces amb un pròleg de Mita Casacuberta.
Ara La Niña Gorda té una segona vida gràcies a l’adaptació teatral que n’ha fet Jordi Oriol sota la direcció de Xavier Albertí. L’obra es va estrenar a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya el proppassat 19 de desembre i s’hi estarà fins el 4 de gener. Després rodarà pel país en els Teatres en Xarxa i es podrà veure el 9 de març al Teatre Municipal de l’Escorxador de Lleida; el 16 de març al Teatre Auditori de Llinars del Vallès; el 23 de març al Teatre Núria Espert de Sant Andreu de la Barca; l’endemà al Teatre Clavé de Tordera; el 5 d’abril al Teatre Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí i el 13 d’abril tancarà la ronda al teatre municipal Cooperativa de Barberà del Vallès.
La veritat és que aquesta segona vida de l’obra li prova d’allò més. Durant una hora, Jordi Oriol aconsegueix un monòleg vibrant i brillant, mantenint l’essència del text i la tensió absoluta de l’obra de Rusiñol, que, si bé té moments de màxima hilaritat, nogensmenys també en té d’absoluta tragèdia, perquè l’obra és d’una modernitat absoluta i ens parla de la submissió de la dona a l’home en totes les fases de la seva vida i de la pèrdua de les il·lusions envers la dominació per part de l’home.
Oriol, a més a més, aconsegueix gairebé un impossible. Ell tot sol, de l’escenari estant, fa aparèixer tots els altres personatges d’aquesta obra, i molt especialment la Niña Gorda. Si la recitació del text es destaca per la qualitat, l’escenificació amb tècniques de mim, l’aprofitament dels recursos facials i unes mans que gairebé es converteixen en un segon actor, complementen una escenificació fulgurant. La Niña Gorda, doncs, no apareix mai a l’escenari però la seva enormitat aclapara i esdevé, tot i ser invisible, una presència d’una rotunditat carnal tan profunda com un sacsó. Aquest és un dels principals encerts d’un muntatge sobri que potser no l’encerta tant a l’hora de recrear les altres comparses de la història, però que per mitjà de la narració i la gesticulació és capaç de fer aparèixer un monstre i que el vegi cada un dels espectadors.
Llavors hi ha, és clar, la genialitat de Rusiñol. En un temps en què sentim cada dia expressions com ‘submissió de la dona’ o ‘cossificació’, podem comprovar com ell fica el dit a la nafra –amb la diferència que el text ja té cent un anys de vida, fet que demostra que la nostra evolució com a societat ha estat bastant minsa– i ens presenta una dona sense voluntat, humiliada per tots i convertida en un objecte de negoci, en una explotada no sexualment, però igualment d’una manera denigrant. En aquest temps d’hiperculte a la imatge, d’una banda, i de plaga d’obesitat per una altra, Rusiñol ens parla sobretot de l’absència de sentiments envers la Niña, que, ves per on, és tota sentiment, en bona part per la influència de les lectures que ha fet a casa i que han anat forjant el seu esperit. És clar que és una crítica a aquella pèssima literatura d’entreteniment que arribava per fascicles a les cases amb un notable èxit, però què és això si no el serial que cada migdia adotzena milenars de telespectadors en qualsevol cadena (inclosa TV3 des de fa anys i panys)?
Si ens prenem la molèstia de llegir Rusiñol avui –o si assistim al teatre amb les orelles ben obertes per a captar la totalitat del contingut– veurem que té una vigència absoluta i que el modernisme ha acabat triomfant i imposant-se per sobre del noucentisme i els seus valors totalment encarcarats i dels gusts de l’ideal burgès de principi de segle o dels gusts del suposat ideal burgès, d’allò que li hauria agradat que fos a Eugeni d’Ors. Desenganyem-nos: la nostra classe dirigent sempre va ser molt més a prop d’aquells industrials enriquits i d’aquells aristòcrates empobrits que tan bé escarneix Josep Maria de Sagarra a Vida privada, que no pas dels intel·lectuals de saló com Eugeni d’Ors i companyia, capaços d’abandonar els ideals de la Mancomunitat per abraçar els de la Falange. Posats a triar, val més quedar-se amb la lletjor botifarronesca de la Niña Gorda, que no traeix ningú, i amb la modernitat del modernisme, que el temps ha acabat col·locant al lloc que toca, mentre que el noucentisme ha quedat com un moviment literari i històric que cal estudiar a les aules, que va fer molt mal al país, però que feliçment sembla superat. Francament, un monòleg sobre la Ben Plantada seria molt mal de fer i segurament insuportable.
Per això cal agrair l’esforç de Jordi Oriol per adaptar el text al seu talent actoral i per haver recuperat un dels texts cabdals del modernisme, ara que estem envoltats de tanta buidor.
