03.10.2017 - 05:00
Des de les nostres primeres i agosarades incursions fora d’Àfrica fins als nostres primers salts a la Lluna, el progrés de la nostra espècie s’ha basat en el nostre instint cooperatiu, en la nostra capacitat per a aprendre com a col·lectiu. En aquesta escalada incessant hem anat desenvolupant sistemes que ens han permès representar cada vegada millor l’univers que habitem. La ciència és, almenys fins al moment, el millor que hi ha. Gràcies a ella hem partit l’àtom, explorat el nostre cervell i desxifrat alguns dels misteris més profunds del cosmos.
Viatgem als anys seixanta. És un dilluns qualsevol al Departament de Zoologia de la Universitat d’Oxford i els seus distingits membres abarroten les velles bancades de fusta de l’aula magna. El jove conferenciant invitat està fent els tocs finals a una xerrada en què demostra que l’aparell de Golgi, una estructura cel·lular d’origen fins a aquell moment controvertit, és un orgànul cel·lular. Acaba la xerrada i es fa un silenci sepulcral. Totes les mirades es posen en un vetust catedràtic que s’acosta lentament a la tribuna. Fa anys que defensa amb zel que l’aparell de Golgi no és real i, no obstant això, estén una mà afectuosa al conferenciant i exclama alleujat: «Benvolgut col·lega, vull donar-li les gràcies, he passat quinze anys equivocat.»
L’actitud de deixar que els fets esculpisquen les nostres idees, i no al contrari, és un aspecte fonamental del nostre pensament racional. La capacitat per a reconèixer que un s’equivoca és la base del mètode científic, però també de la nostra capacitat per a col·laborar i créixer com una societat cada vegada més justa i avançada.
En un estudi recent, els investigadors Jonas Kaplan, Sarah Gimbel i Sam Harris van explorar per què determinades persones són tan poc inclinades a admetre que s’equivoquen. En una sèrie de proves, van confrontar un grup de persones amb fets que refutaven idees que prèviament havien defensat amb un alt grau de certesa. Després d’exposar-les a aquests arguments, van tornar a preguntar-los per mesurar fins a quin punt havien canviat d’opinió. Durant tot el procés van monitoritzar l’activitat cerebral dels subjectes, mitjançant ressonància magnètica funcional, per esbrinar quines àrees del cervell s’activaven en resposta a quins estímuls. Els resultats van ser extraordinàriament interessants. Els subjectes van canviar molt menys d’opinió en resposta a arguments contra conviccions polítiques (p. ex. el dret a l’avortament) que no polítiques (p. ex. «prendre complexos de multivitamines millora la salut»). En segon lloc, escoltar arguments contra idees polítiques va activar intensament una àrea cerebral implicada en el pensament dissociat del món extern. Finalment, com més s’activaven les àrees cerebrals emocionals d’un subjecte, menys canviava d’opinió. En definitiva, aquest estudi demostra que hi ha clares diferències de caràcter neurològic lligades al pensament racional i que, com sempre hem sospitat, les emocions i la lògica són molt males companyes.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Pau Carazo.
