La negociació

Quan hom s’asseu en una taula negociadora ha d’admetre que alguna cosa cedirà. Però pensar que ha de cedir ineludiblement allò que és essencial és d’estúpid i de molt mal negociador.

Negociar és un art que comença sabent exactament què vols i a què estàs disposat a renunciar, si arriba el cas. Per això és obligat d’anar sempre al moll de l’os de la qüestió.

En primer lloc, has de saber avaluar, tan fidelment com sigui possible, la solidesa negociadora que té l’adversari i la que tens tu. Dit en unes altres paraules, la força i la feblesa acumulades, en l’una part i en l’altra, durant el procés immediatament anterior, amb els errors i encerts acumulats. Has de saber també la història o les arrels del conflicte; l’evolució; els arguments emprats en l’enfrontament; els fets objectius que es poden posar damunt la taula i els que has d’estalviar per no afeblir-te.

Així mateix has d’apamar molt bé el temps per a saber quan has d’estar disposat a seure a la taula (o aixecar-te’n) i, en qualsevol cas, per evitar de ‘fer tard’ o, fins i tot, que se’t podreixi un èxit potencial a les mans, per no haver abordat o tancat la negociació quan tocava.

Però, per damunt de tot, has de saber tenir el cap molt fred per a avançar parsimoniosament com si fossis en una teranyina i saber triar –amb sobtada celeritat– el moment més adient per a deixar en inferioritat el contrincant i atacar-lo quan la partida pugui resultar més favorable.

Si, a més, una vegada hi has reeixit, pots deixar en el contrari la sensació que se n’ha sortit (o que, si més no, no ha cedit la cosa més important), llavors ja és de matrícula.

Tot això no és gens fàcil. Moltes vegades fins i tot esdevé impossible. En més de quaranta anys de pràctica negociadora, nacional i internacional, n’he vistes de tots colors i d’infinites conseqüències.

Tot això ve a tomb perquè sembla que comencin a aparèixer veus, per primera vegada fora del sobiranisme català, que postulen una negociació entre Catalunya i Espanya (amb una possible mediació internacional). Tant de bo sigui veritat.

Tanmateix, si féssim cas d’algunes veus que se senten, hi ha el risc que aquesta ‘negociació’ hagi d’implicar l’abandonament de qualsevol idea d’independència o de referèndum vinculant. Si fos el cas, seria una veritable traïció. Una traïció a la gent, al país i als immensos sacrificis que molts dels nostres polítics i ciutadans han fet fins avui.

No em remetré a la guerra del 1714, ni a la voluntat recurrent d’aniquilar la nació catalana per part de l’estat espanyol. Tampoc no entraré en tot el memorial de greuges acumulat entre Catalunya i Espanya durant la història més recent. Ja hi ha experts historiadors que ho han explicat molt bé i a bastament.

Però sí que vull recordar que ‘Espanya’ sempre s’ha volgut imposar per la por i la força i mai per la convicció. Mai no ha aplicat intel·ligència emotiva, política o social en les seves relacions amb Catalunya. Mai no ha volgut suscitar cap mena d’empatia. Ens ha negat la diferència. No ha volgut mai que els catalans (ni els més propensos a idees federalistes o similars) fossin ‘espanyols a la seva manera’. És a dir, amb una llengua, cultura i idiosincràsia pròpies. No s’han emmirallat mai en cap país liberal, ni tan sols modern. Aquesta és la realitat. A Catalunya, només han volgut tenir tractes amb la gent que –bé per por, bé per pragmatisme de curta volada, bé per meres ambicions personals, moltes vegades inconfessables– s’han avingut a callar, o a fer la gara-gara als dominadors de l’estat, per obtenir les engrunes que aquest estat accedia a repartir.

Si som on som; si hem hagut de defensar –amb els nostres cossos– un referèndum; si hem acabat reivindicant el nostre dret d’autodeterminació i a constituir-nos en República Catalana; si ens hem mostrat fermament alçats enfront de la repressió de l’estat espanyol és (entre més raons) perquè Espanya mai no ha volgut escoltar i ha deixat podrir, a les seves mans, qualsevol sortida negociada.

Ni va voler atendre la petició majoritària d’un tracte millor; ni va voler escoltar la possibilitat d’un pacte fiscal; ni va voler admetre l’estatut aprovat i ratificat d’acord amb la seva constitució. Al contrari. S’hi va negar en rodó i ha acabat –de moment– aplicant l’article 155 com a única resposta a la voluntat democràtica i pacífica de la majoria de ciutadans de Catalunya.

Quan la part dominant (Espanya) decideix, perquè ho vol, que el conflicte superi les seves pròpies expectatives fins al punt que la gent ja no demani engrunes sinó el pa sencer, ja no té cap mena de legitimitat per a exigir que ens hàgim d’asseure a la taula negociadora, tot tornant a la casella inicial.

La ciutadania ha avançat, per la negació sistemàtica de l’estat i la seva repressió embogida i transversal, fins a un divorci intel·lectual i emocional que ja no té camí de tornada. Ens hi han empès amb fruïció i ja no hi ha mentida que valgui per a tornar enrere. Els ponts de retorn s’han ensorrat indefectiblement.

Avui hi ha més de dos milions de persones que no estan disposades a passar per alt res de tot allò que ha succeït aquests últims vuit anys. Encara més, hi ha tota una nova generació de gent jove que no oblidarà mai que va veure –impotent– com els seus éssers més estimats (mares, pares, àvies i avis) eren apallissats, arrossegats o ferits per la policia de l’estat, únicament perquè volien posar pacíficament una butlleta en una urna.

Cap polític, cap líder social ni cap negociador no haurà d’oblidar mai això. Si mai ho fessin, cometrien l’error més important de la seva vida.

Ens podem arribar a permetre –tal com ha dit moltes vegades el nostre MH President, Carles Puigdemont– de negociar com hem d’exercir el nostre inalienable dret d’autodeterminació. Podríem, per tant, negociar un referèndum acordat i vinculant, amb mediació internacional, a curt o a mitjà termini; podríem negociar com i quan s’hauria de fer; amb quines condicions i amb quina pregunta binària. Poca cosa més.

Però no hem ni tan sols de prendre en consideració de negociar com tornem a una autonomia que sempre serà claudicant. Que reproduirà –en el millor supòsit– la situació anterior per recomençar el llarg camí de frustracions, menyspreu i opressió a què l’estat espanyol ens ha sotmès. Una autonomia, en definitiva, fonamentada en l’arbitrarietat més absoluta i nascuda sota l’amenaça de la repressió i dels presos polítics.

I, molt important: no podem seure mai en una taula efectiva de negociació amb els ostatges a les presons. Això no seria negociar el futur en igualtat de condicions.