05.08.2014 - 02:00
|
Actualització: 11.08.2016 - 10:45
Estimulat pel debat intern entre l’angoixa i l’esperança, Màrius Torres reflexiona sobre les imatges com a ‘pal·liatiu de l’absència’. No hi podia mancar, és clar, un paràgraf dedicat a la creació poètica. Els versos finals, balsàmics, són com un resum que ens retornen a l’esperança inicial. La carta original és en francès, com la majoria de les que es van bescanviar a partir del 1939, per a esquivar la censura franquista.
«’…O Wind,
If Winter comes, can Spring be far behind?’
Molt estimats: Compteu de quedar-vos a París? Hem seguit amb angoixa el desenvolupament dels esdeveniments d’Europa. No n’hi havia prou, de saber-vos tan lluny; caldrà, d’ara endavant, saber-vos en guerra. Més que mai, les vostres notícies ens seran precioses. Cal confiar sempre en Déu; però la nostra esperança, precisament perquè és absoluta, no exclou la desgràcia d’aquest món. Simplement no es deixa asfixiar per ella. Crec que és Santa Teresa que ens ensenya que ‘Dios sabe hacer rayas muy rectas con reglas muy torcidas’.
[…]
Sóc feliç de comprovar que mantens les teves promeses. Has fet versos? Treballs d’erudició? Jo em quedo amb la meva versió dels ‘Ulls’. No arribo a entendre que ‘or i rosa’ tingui més color que ‘or i atzur’, i per aquesta modificació el vers pren una sonoritat més modesta i més suau. ‘Elevar-se’ em sembla també preferible a ‘traspuar’, perquè suggereix un moviment més espiritual i ascendent, en harmonia amb el to general del poema, que és tot fet de moviments espirituals i ascendents. Els càntics i les llums s’eleven.
[…]
Tens raó. Aquestes imatges són un meravellós pal·liatiu de l’absència. Els homes no som solament ànimes; l’univers no és solament l’esperit. Tenim necessitat d’idees per a les nostres ànimes, però també de formes, no per als nostres sentits, sinó més aviat, per als nostres sentiments. La Mercè m’ha donat una foto que tenia, on tu ets amb la teva petita en un racó del teu estudi. Un vell escriptori, prestatges amb bells llibres, la ‘Primavera’ de Botticelli, la ‘Flora’ del Ticià, flors sobre una petita taula… Sovint, els ulls posats en ella, em sento com aquest vell poeta japonès del qual no he retingut el nom, ‘boig per l’aspecte de les coses’.
[…]
He començat amb un dístic de Shelley; acabaré amb un altre de Shakespeare:
But if the while I think on thee, dear friend,
All losses are restored, and sorrows end.
Màrius.»
[Podeu llegir el mecanoscrit de la carta, en francès, ací.]
Text extret del llibre ‘Les coses tal com són‘ (de l’editorial Acontravent).
VEGEU TOTA LA SÈRIE DE CARTES PUBLICADA.
