21.06.2020 - 21:50
|
Actualització: 22.06.2020 - 08:08
Sir Winston Churchill torna a ser motiu d’actualitat aquests dies arran del conflicte amb les estàtues de personatges que hom considera racistes. El debat sobre els monuments és important, tot i que en el cas de Churchill segurament caldria tenir en compte també el seu paper en la derrota de Hitler. Sense Churchill, particularment, el nazisme hauria fet via a Europa. Sense Churchill, sense els milions de soviètics morts, sobretot, i sense l’arribada, tardana però imprescindible, dels americans. Però sense Churchill particularment. Quan algú capitaneja una epopeia tan enorme com la del primer ministre durant la Segona Guerra Mundial, el reduccionisme de l’era de Twitter és, simplement, insostenible.
La lectura del seu llibre sobre la segona gran guerra, de fet, és imprescindible –i se’n va fer una excel·lent traducció catalana, per si ningú la necessita. Literàriament, és magnífic i políticament, una mina a excavar amb paciència pàgina a pàgina. Conté el perquè de totes les grans decisions adoptades, entre les quals en recorde una d’especialment interessant per a nosaltres avui. Ara no tinc els volums a mà i parle de memòria, de manera que no puc descartar que algun detall siga inexacte. Demane disculpes per això als lectors, tot i que estic ben segur que el context, que és allò que m’interessa, és l’adequat.
Quan Churchill pren la decisió d’anar a la guerra, a totes, contra Hitler i l’Alemanya nazi, al Regne Unit no eren pas pocs els partidaris de negociar amb el dictador alemany, fins i tot d’arribar-hi a acords. Churchill talla de soca-rel el debat tot introduint-hi un factor clau: la naturalesa del conflicte. Afirma que divagar sobre si es pot arribar a acords amb Hitler o apaivagar la voracitat de la guerra és un error tràgic perquè la naturalesa del conflicte no permet mitges tintes. És un conflicte que solament pot acabar amb la victòria dels uns o dels altres perquè els projectes polítics són incompatibles, cosa que –explica, murri– ja sap el diccionari, car el mot ‘conflicte’ significa ‘incompatibilitat de posicions’. D’aquella convicció íntima naix la força per l’extraordinari combat que durà a terme. Perquè la naturalesa del conflicte s’imposa a la tàctica i les oportunitats, al càlcul.
Aquesta reflexió ve a tomb d’alguns esdeveniments d’aquests darrers dies en el procés cap a la independència, com ara les eleccions a l’Assemblea Nacional Catalana o la confirmació que el Consell per la República elabora un full de ruta, redactat per una comissió políticament molt transversal.
En el –trist– llibre de Jordi Muñoz, que invoca d’una manera tan sui generis el principi de realitat, en un moment determinat l’autor fa servir aquella imatge de quan la pols s’assenta per a proposar la seua visió de què cal fer. Ve a dir que, després de tot allò que va passar el 2017, no és fins ara que la pols no comença a assentar-se i que, per tant, ara es pot començar a mirar amb claredat què ha passat i fer-se una idea, nítida, d’on som, en quina geografia ens trobem. Crec que és l’única cosa del llibre en què estem d’acord. Efectivament, ara sembla que la pols comença a assentar-se, en bona part perquè la imminent convocatòria electoral ja no permet de sostenir aquest pacte de circumstàncies per un ‘govern efectiu’, que tant de mal ha fet al país, en canvi de mantenir el sotagovern professionalitzat i la seua feina administrativa.
I què es veu quan la pols s’assenta? És evident que hi haurà mirades diferents, perquè la mirada sempre és pròpia. Però crec que molts hi veiem emergir, precisament, la naturalesa del conflicte, fins i tot més clarament que el 2017. La repressió continua com una piconadora, la de la Generalitat ‘efectiva’ i els Mossos per una banda, detenint activistes dels CDR, estomacant manifestants, impedint actes, demanant mesos de presó… I la del poder judicial espanyol, demanant anys contra el major Trapero, contra Jové i Salvadó, contra la mesa del parlament i Mireia Boya, contra la sindicatura electoral, contra Laura Borràs, contra qui calga… Si la pols s’ha assentat, ara davant nostre veiem repressió i més repressió i gens de voluntat real de fer política, de resoldre de manera pactada o negociada el conflicte –potser perquè ells sí que tenen algú que s’ha mirat el diccionari.
I d’aquesta banda, de la nostra banda, què s’hi veu? S’hi veu molta desorientació, però molta fermesa també. I, com deia abans, una recuperació d’una certa llibertat de pensar, vist que ja no cal mantenir, encara menys després de la pandèmia, la ficció sobre la importància de governar l’autonomia i recuperar les competències. Amb l’Espanya d’avui, el pujolisme s’ha mort. Encara que els seus hereus, i no estic segur que siguen tots els seus hereus els hereus de la seua herència política, no se n’hagen assabentat.
D’ací ve que una part del moviment vaja recuperant acceleradament, sembla, els principis que encaixen bé amb la naturalesa del conflicte: confrontació, unilateralitat, combat per la llibertat nacional, sense matisos. No sé en què es concretarà tot això. Si emergirà la unitat dels qui volen la unitat o no, ni en quin grau. Si alguns dels actors del 2017 tindran encara opcions, credibilitat, ara, o si tot dependrà de l’emergència de nous protagonistes. I, sobretot, no sé, tot i que en veig indicis, si els electors entendran en quin moment som i quina decisió els demanen –i en això estic completament d’acord amb Joan Tardà, que seran els ciutadans i prou que decidiran, en els processos electorals, cap a on ha de tirar el moviment independentista els anys vinents.
Però, tire cap a on tire, la naturalesa del conflicte s’imposarà cada dia més com a principi de realitat, per damunt de tàctiques i interessos, tant si són nobles com si són espuris. Perquè tot allò que férem el 2017 ha tingut unes conseqüències enormes a Espanya, l’ha deixada tan trasbalsada que no troba la manera de convertir el conflicte que l’enfronta a Catalunya en una negociació, en un diàleg civilitzat normal on tothom cedeix, doncs, alguna cosa. Per a ells ja és cosa de vida o mort i nosaltres ho hauríem de tenir molt en compte.
Per a reaccionar adequadament, per a tornar-ho a fer però assegurant-nos de fer-ho millor. Però també per a apamar bé el terreny de joc. Perquè podria passar que, en la desesperació, fins i tot arribassen a aquell punt, que fa anys comentàvem com a teoria que podia passar però que ara comença a ser realitat, de matar la monarquia per veure si un canvi en clau republicana a Espanya desperta prou il·lusió a Catalunya per a mantenir-la collada unes quantes dècades més. El juliol, tant per la crisi de la monarquia i per tant del règim com pel retorn de la unilateralitat en el camp independentista, comença a fer cara que serà un mes molt intens.
PS. Hauríeu de llegir-vos Resina, per favor: ‘Enterrar Macià, ressuscitar Cambó‘. I, si em deixeu continuar amb més recomanacions, també Barnils (‘Esquerra i el mirall‘) i Rebeca Quintáns (‘Aquesta crisi posarà fi a la monarquia a curt termini’). I completeu el menú amb El país del ‘Bon dia’: les deu preguntes clau sobre els Països Catalans. A VilaWeb som així i fem això.
