12.09.2017 - 05:00
Geografia, ciència i cultura literària
En els anys quaranta de la passada centúria, René de Clozier afirmava que Alexander von Humboldt i el seu compatriota Karl Ritter havien estat els «fundadors» de la geografia moderna. Del primer en destacava el seu Cosmos,obra publicada en quatre volums entre els anys 1845 i 1858. Tot i que en certs aspectes «antiquada», deia De Clozier, no per això deixava de ser interessant. Entre altres coses perquè, en comptes «d’estudiar els fenòmens climatològics, botànics i geològics per si sols i aïlladament, Humboldt els [examinava] en les seves recíproques relacions, en la seva distribució, és a dir, segons el principi de coordinació que és la base de les indagacions geogràfiques». Per tant, allò que la resta de disciplines «dissocien per l’anàlisi de l’experimentació, la geografia ho examina en l’ordre concret de les coses, en la seva exuberant diversitat i mudable realitat, ja que la naturalesa no és una màquina morta», com declarava el mateix Ritter (De Clozier, 1956). Ara bé, a pesar de l’interès evident per la geografia, la influència de Humboldt transcendeix els límits disciplinaris i acadèmics per abastar part de la cultura literària i llibresca europea.
Qualsevol persona que tingui interès per la història del llibre i l’edició, certament, hauria de passar per aquesta gran fita que representa l’obra global de Humboldt. Els trenta-quatre volums del seu Viatge a les regions equinoccials del Nou Continent són un monument a la impremta. Fou tan gran i ambiciós el projecte editorial del geògraf prussià, que hom es veu temptat a preguntar-se el mateix que George Steiner (2008) davant la també monumental Science and civilization in China, de l’historiador Joseph Needham. I si «aquests milers de pàgines d’erudició històrica i analítica, aquestes bibliografies amb les seves dimensions monogràfiques, aquests centenars de taules estadístiques, gràfics, cartes, mapes, diagrames i il·lustracions [constituïssin] d’alguna manera una ficció?» Fet i fet, la pregunta no és forassenyada si tenim en compte no tan sols el fet que la «frontera entre realitat i ficció és d’una fluïdesa subtil», com indica Steiner (2008), sinó senzillament perquè el mateix Humboldt reivindicà més d’una vegada el paper de la literatura en la construcció del saber geogràfic. Andrea Wulf (2016), en una biografia recent, ha suggerit fins i tot que la complexa relació que Napoleó mantingué amb el geògraf durant els anys en què aquest visqué a París, del 1808 al 1827, a banda dels recels polítics producte de la rivalitat entre països, podria ser el resultat de la competència editorial entre l’obra d’aquest i la Description de l’Égypte, una obraimpulsada pel mateix Napoleó Bonaparte després de la campanya militar al país del Nil.
Que Alexander von Humboldt reivindicà la literatura no només ens ho indica la seva prosa, sinó el dibuix que col·locà a la portada del seu «Assaig sobre la geografia de les plantes», volum publicat l’any 1807 i que inaugurava els Viatges a les regions equinoccials. Dedicat al seu gran amic Goethe, el gravat mostra la figura d’Apol·lo, déu de la poesia, aixecant el vel d’una estàtua que representa la Naturalesa. Com si el geògraf fos conscient que per «descobrir» les certeses últimes de la natura, els seus secrets més insondables, el significat humà de les seves múltiples manifestacions, fos necessària la inspiració poètica. El filòsof Pierre Hadot ha escrit no fa massa un llibre resseguint aquesta al·legoria humboldtiana (Hadot, 2015). Reivindicació de la literatura, per cert, que també incloïa el folklore popular; per això Humboldt demanà assessorament, a l’hora de redactar la part de Cosmos dedicada al «Reflex del món exterior en la imaginació de l’home», als seus «nobles amics» Jakob i Wilhelm Grimm (Humboldt, 2011, p. 211).
Sens dubte, aquest interès per l’art i la literatura provenia del propi ambient social. Nascut en una família culta, propera a la cort del rei de Prússia, Humboldt i el seu germà Wilhelm reberen una educació clàssica i rigorosa. Aviat freqüentaren els entorns més liberals de l’època, com per exemple els «salons berlinesos», espais vinculats al moviment il·lustrat, nuclis destacats de la incipient «república de les lletres» i que sorgiren durant el període comprès entre la Revolució Francesa i la guerra francoprussiana de 1806 (Arendt, 2004). És aquí on el geògraf es familiaritzà amb certs debats científics i filosòfics del moment. A banda del seu pas per la Universitat de Gotinga i l’Acadèmia de Mineria de Freiberg, també cal destacar la seva amistat amb Georg Forster, naturalista i escriptor reconegut amb qui viatjarà, seguint en part el curs del Rin, a França i Anglaterra. Els Quadres de la naturalesa d’Alexander von Humboldt, el seu llibre preferit, una «combinació d’informació científica i descripcions poètiques», per dir-ho com Andrea Wulf, i publicat el 1808, estava directament inspirat en els Quadres del Baix Rin de Forster, editats al llarg de la dècada de 1790 (Humboldt, 2003; Raffestin, 2016, pp. 40-41). També durant aquesta dècada Humboldt coneixerà dues figures cabdals: Goethe, de qui ja n’hem destacat el seu vincle i, sobretot, Friedrich Schiller. Juntament amb el seu germà Wilhelm, el quartet serà conegut com el Cercle de Jena i serà un dels centres de difusió de l’idealisme alemany. Si bé Humboldt diferia en alguns aspectes substancials respecte la Naturphilosophie de Schiller, en d’altres hi estava d’acord. Allò que d’una manera o altra totes aquestes figures compartien era certa idea d’unitat, d’harmonia o de «coordinació», si ho volem expressar amb les mateixes paraules de De Clozier citades més amunt. Aquesta unitat no només calia observar-la en el món físic, sinó que venia a restituir una partició que la cultura moderna havia introduït d’un temps ençà: entre el subjecte de coneixement i la realitat exterior, objectiva. Allò que és comú a tota la poesia romàntica, a banda i banda de l’Atlàntic, des de Coleridge a Emerson, és de fet l’esforç per superar aquesta dicotomia i recuperar la suposada correspondència perduda amb el món.
Ciència i viatges, o les xarxes del poder
Amb tot, el que marcà definitivament la vida de Humboldt va ser el seu gran viatge a les regions equinoccials del Nou Continent, com s’anomenaven en aquells temps els tròpics. Tot i que el topònim «Amèrica» ja s’havia fet popular, no serà fins uns anys més tard i en plena disputa per l’hegemonia europea del continent, que no s’estendrà la idea d’una «Amèrica Llatina» (Mignolo, 2007). Amb el permís del monarca espanyol, aleshores Carles IV, Humboldt i Aimé Bonpland, botànic amb qui havia fet amistat a París, partiren de la Corunya un 5 de juny de 1799. Un dels objectius científics del viatge era poder confirmar l’existència d’un canal natural entre les dues grans conques fluvials del continent sud-americà, la del riu Orinoco i l’Amazones. Però també és cert que l’administració colonial esperava informació detallada dels recursos naturals de l’imperi, especialment miners. Primera baula, per tant, d’aquesta cadena del poder que lligava ciència i política, naturalesa i domini econòmic del món. D’aquest viatge n’hauríem de destacar, pel seu significat en la biografia del geògraf, l’ascens al Chimborazo, un volcà inactiu situat a l’actual Equador i considerat en el seu moment la muntanya més alta de la Terra, per una banda. Per altra, la visita que Humboldt farà cap al final del seu viatge al president dels Estats Units, Thomas Jefferson.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Bernat Lladó i Mas.
