La nació en la història

Un article de finals de la setmana passada a VilaWeb, de Vicent Partal, sobre el llibre Catalonia. A New History, d’Andrew Dowling, motivà que li escrivís un missatge personal per contestar una afirmació que ell hi defensava. Molt amablement em va convidar a fer un escrit més llarg per desenvolupar el que li deia. I, en un article posterior, precisà de manera més matisada la seva posició.

La meva intenció era senzillament la d’evidenciar que no existia pas un acord unànime entre els historiadors a l’hora de considerar la Revolució Francesa del 1789 com a origen, a Europa, del nacionalisme modern. I, encara menys, a l’hora de fixar, en aquella data, l’existència d’una consciència nacional clara.

Certament, aquesta idea que tot comença amb la Revolució Francesa va tenir força arrelament en el món acadèmic europeu fa un temps, però entrà en crisi ja a finals del segle passat, sobretot amb l’enfonsament del bloc soviètic. L’emergència de velles i noves nacions, arran d’aquell fet, va fer palès que la qüestió nacional no era una “problemàtica” closa i s’obrí un gran debat sobre l’origen, pervivència i ressorgiment de les nacions, haguessin esdevingut estat “quan tocava” o no.

Un balanç molt aclaridor dels diferents posicionaments que aleshores emergiren és el llibre d’Anthony D. Smith, La nació en la història (Afers, 2002), de què manllevo el títol del meu escrit. El debat va ser molt més ampli que no l’enfrontament entre els que defensaven que tot comença (i s’acaba) amb la Revolució Francesa (que en el llibre reben el nom de “modernistes”) i els que defensen que les nacions són fenòmens ancestrals (dits “perennalistes”). El mateix Smith, que criticava els uns i els altres, també hi deia la seva. Segons ell, cal utilitzar la llarga durada en l’anàlisi del fet nacional; distingir entre “ètnia” i “nació”; donar molta importància als components simbòlics i culturals (sovint massa negligits) i no centrar l’estudi només en les elits polítiques i intel·lectuals, per tal d’explicar la gran dimensió popular que desperten els moviments nacionals. La nació, segons Smith, no és només un fenomen de la contemporaneïtat (sorgit amb les revolucions burgeses del segle XIX), ni un mer invent de les elits i prou, ni tampoc és una mera “comunitat imaginada” (atès que també és “sentida” i “volguda”) per diferents classes i sectors socials.

Una noció que no és tan allunyada de la que defensà Pierre Vilar (1906-2003), un altre gran historiador (occità) que criticà els qui propugnen el model d’estat-nació com a “únic” i neguen l’existència de nacions sense estat. Vilar descobrí la importància del fet nacional quan va venir a analitzar la realitat catalana i exposà aquesta idea no tan sols en la seva gran obra de referència, Catalunya dins l’Espanya moderna (1964-1968), sinó també en uns altres títols, articles i conferències. Fou un pioner, i per això mateix va patir la incomprensió del món acadèmic francès (i despertà l’entusiasme dels catalans).

Vilar escriví: “Potser, entre 1250 i 1350, el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria menys inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics: imperialisme político-econòmic o estat-nació.” I afegeix: “Estat-nació tan aviat? En tot cas, en trobem força trets colpidors a l’estructura de la Catalunya medieval.” I com es pot explicar aquesta precocitat nacional i puixança medieval? Segurament anant més enrere, com feu un altre historiador eminent, el medievalista occità Pierre Bonassie. Segons ell, Catalunya fou, juntament amb la Llombardia i la Normandia, un dels tres grans nuclis de feudalització a Europa (precisament pel fet que eren “terres de marca”, de frontera, on el poder imperial minvava i es feien necessàries les relacions feudo-vassallàtiques d’home a home). I haver definit precoçment tot un model social que s’estengué arreu d’Europa li suposà, a la societat catalana, grans avantatges en aquells moments.

També fou a l’època medieval que es bastiren institucions polítiques (Corts, Generalitat, Consell de Cent), lleis (constitucions, dret), llengua i cultura pròpies… que, malgrat els canvis dinàstics, pervisqueren i es desenvoluparen fins a arribar als segles de l’època moderna (XVI, XVII i XVIII). Precisament és cap a la meitat d’aquest període, al segle XVII, quan en diferents indrets d’Europa es configura l’estat modern (i, per tant, la nació moderna). No en va, s’ha dit que és a l’època moderna en què trobem les arrels del món actual. Pensem només en les dues revolucions britàniques: la de Cromwell del 1640 i, després, la “Gloriosa” del 1688 –en què es definí el model de la monarquia parlamentària. O bé en la independència d’Holanda (aconseguida de facto de molt abans) o en la de Portugal, el mateix 1640. Catalunya també feu part d’aquesta recomposició general de forces, per més que fou derrotada. L’anomenada, abans, “guerra dels Segadors” (1640-1652) ara és vista com una revolució política amb “tots els ets i uts”, com ha demostrat Antoni Simon en els seus estudis sobre el fenomen. D’aquí el nom de “Revolució política del 1640”. Hi trobem ja uns principis de sobirania política claríssims (les institucions de la terra i les constitucions per damunt del poder reial) i també una identitat pròpia, catalana, forjada enmig d’una guerra i davant un enemic (una “contraidentitat”, doncs).

I això mateix trobem també en l’altre gran conflicte polític posterior, la guerra de Successió a la corona hispànica (1701-1715), ja en el nou segle XVIII. El paper que les institucions catalanes d’origen medieval, renovades, van jugar en un conflicte i un altre fou decisiu. Precisament fou a causa de la seva efectivitat, no tan sols militar sinó també de cohesió nacional, que foren destruïdes manu militari pel naixent poder absolut espanyol. Sobre aquesta efectivitat i modernitat política institucional hi ha un gran consens entre els historiadors (Eva Serra, Antoni Simon, Agustí Alcoberro, Joaquim Albareda…). El XIX no era tan lluny i el record (i la reivindicació sovint soterrada) persistí fins aleshores, que empalmà amb el puixant moviment romàntic de la Renaixença.

Com més bé coneguem el nostre passat (sigui pròxim, de mitjà termini o de llarg) tindrem més claus per a entendre el nostre present i per a poder assolir un futur econòmicament (i culturalment) pròsper, socialment just i políticament lliure.