The Washington Post · Richard Sima

Gaudim de la música no solament mitjançant les orelles, sinó també amb la resta del cos. Quan la música ens arriba dins, movem els peus, fem picar els dits i ens comencem a moure –impulsos que són gairebé irresistibles.

Aquest desig plaent de moure’s al ritme de la música és el que els científics anomenen groove. Els investigadors han descobert que fins i tot els nadons de tres mesos es mouen espontàniament amb la música quan escolten, per exemple, “Everybody” dels Backstreet Boys.

“Pensem que és una reacció  gairebé universal”, explica Takahide Etani, un resident mèdic de l’Hospital Ashikaga de la Creu Roja Japonesa que va coescriure una text publicat a primers d’enguany sobre el groove, del punt de vista de la neurociència i la investigació psicològica. Etani diu que molts altres països tenen paraules que capturen una idea similar, com ara nori en japonès, balanço en portuguès brasiler i svängig en suec.

La recerca psicològica i neurocientífica indica que el fenomen del groove revela alguna cosa fonamental sobre el funcionament del cervell: xalem mirant de predir com anirà la música, i ens movem per ajudar-nos a fer aquesta predicció.

Quan el ritme musical no és completament previsible, ens convida a moure’ns i a “completar el ritme”, assegura Maria Witek, professora associada de música a la Universitat de Birmingham, al Regne Unit, que investiga la cognició musical. “La música requereix que ens moguem per ser completa, en certa manera.”

El poder del groove és que “fa de la música un procés distribuït en el qual participem activament i es difumina la frontera entre la música, el cos i la ment”, diu.

La música groove és prou imprevisible

Històricament, la paraula groove anava lligada a la música de la diàspora afroamericana i cubana, segons que explica Tomas Matthews, investigador postdoctoral de medicina clínica del Centre per a la Música al Cervell de la Universitat d’Aarhus, a Dinamarca. Són exemples de gèneres musicals basats en el groove el funk, el hip-hop, el jazz i la música afrocubana. Els músics també fan servir groove en un context més ampli, per descriure una part rítmica o el fet de sentir-se sincronitzats com a grup quan toquen. Tanmateix, els científics empren el terme més estrictament per referir-se al desig plaent de moure’s al ritme de la música.

Però no tota la música ens fa moure. Sembla que un element és la complexitat rítmica. Les investigacions demostren una relació en forma de U invertida entre els informes subjectius de groove i la sincopació – interrupció del temps regular de la música. La gent troba que la música amb una complexitat rítmica moderada causa més sensacions de groove que no la música amb una complexitat rítmica baixa o alta. Sembla que hi ha una àrea de confort per a la predictibilitat i la complexitat de la música: massa poca complexitat, i és avorrida –no cal predir res. Massa complexitat, i és massa difícil –no podem entendre què escoltem, i encara menys predir què ve a continuació.

“Necessitem una certa regularitat per a seguir el ritme, però si és massa irregular no podem ni tan sols predir on és el ritme”, explica Witek.

Els investigadors teoritzen que una de les principals funcions del cervell és predir què ens passarà i comparar-ho amb allò que passa realment. Si hi ha res que no s’alineï amb la predicció del cervell, com ara una sincopació inesperada en una cançó, obtenim un error de predicció. “La idea és que tenim aquesta mena d’impuls fonamental per a minimitzar els errors de predicció”, diu  Matthews.

I si tenim tirada a moure’ns al ritme de la música i no amb els sons d’un rierol o una conferència és que la música té patrons més predictibles que no pas els sons de la natura o el discurs humà. La música té una signatura temporal que podem predir, però les notes de la cançó poden desviar-se’n, cosa que afegeix complexitat i dificultat en la predicció.

Moure’s al ritme de la música –bé picant de mans, bé movent el cap, bé ballant– és una manera d’afegir una nova entrada sensorial que pot minimitzar l’error de predicció i reforçar la signatura temporal musical subjacent.

Però amb la complexitat justa, intentar esbrinar què ve a continuació esdevé agradable. “Ens agrada el desafiament“, diu Matthews, que en un article recent explica que el procés de minimitzar els errors de predicció en la música és intrínsecament gratificant: “Ens atreu alguna cosa que és desafiant i no tan sols perfectament regular.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb