12.04.2016 - 02:00
|
Actualització: 12.04.2016 - 08:56
La mort sobtada aquest cap de setmana passat de dos corredors a la Marató Vías Verdes de Ojos Negros, a l’Alt Palància, ha causat un gran impacte en el món de l’esport al nostre país. Eren Paco Amat, un alacantí de cinquanta-set anys, que es va desplomar mentre feia la prova, i Juan Barros, de quaranta-cinc anys, veí de Vilafranca del Penedès, que es va trobar malament un cop ja era a l’hotel. Aquests últims anys hem conegut casos de més esportistes que havien tingut una mort sobtada. I, en casos com els d’aquest cap de setmana, ressorgeix de manera recurrent el debat sobre si hi ha una prevenció òptima per part dels esportistes que posen el cos al límit en proves d’alt nivell.
Quina relació hi ha entre la pràctica de l’esport i la mort sobtada? Quants casos d’esportistes que perden la vida per aquesta causa hi ha al cap de l’any? Què origina una mort sobtada en esportistes i quins mecanismes mèdics hi ha de control i prevenció?
A quants esportistes afecta la mort sobtada?
Saber la quantitat de casos de mort sobtada que hi ha entre la gent que practica esport al país no és pas fàcil, perquè els registres que es fan tenen diverses limitacions i, alhora, la incidència varia segons el sexe, l’edat, la raça i la intensitat de l’exercici físic. No obstant això, podem fer-nos una idea de quin n’és l’abast tenint en compte què diu un document de consens (pdf) sobre l’afectació i la prevenció de la mort sobtada cardíaca en els esportistes elaborat el 2012 per una quinzena de cardiòlegs i especialistes en medicina de l’esport del Principat. Segons aquest estudi, ‘la incidència de mort sobtada associada a l’esport se situa entre 0,5 i 3 de cada 100.000 persones per any’.
El document també apunta que ‘la mort sobtada és la que es produeix de forma abrupta i inesperada en menys d’una hora des de l’inici dels símptomes’, i quan afecta els esportistes joves ‘té un efecte especialment devastador i significa un repte per al concepte de l’esport com una eina beneficiosa des del punt de vista de la salut càrdio-vascular’, atesa la gran alarma social que suscita.
Les cardiopaties desencadenants
La cardiòloga de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona Teresa Oliveras explica a VilaWeb que el 80% de casos de mort sobtada tenen un origen cardíac i que la cardiopatia isquèmica (popularment coneguda per infart) és la causa principal de mort sobtada a la població general. No obstant això, si ens centrem exclusivament en els esportistes, la causa principal de mort sobtada entre els més grans de 35 anys també és la cardiopatia isquèmica. En canvi, en els més joves són unes altres cardiopaties majoritàriament de tipus genètic, és a dir, hereditàries. D’aquestes, la més freqüent és la miocardiopatia hipertròfica, en la qual el múscul cardíac presenta un gruix més gran de l’habitual sense una causa aparent, seguida de la displàsia aritmogènica, la malaltia cardíaca que tenia el futbolista del Sevilla Antonio Puerta, mort l’agost del 2007. Entre les causes, hi ha també patologies més infreqüents com ara les anomalies de l’origen de les artèries coronàries, algunes valvulopaties, o bé les canalopaties. Aquestes últimes, a diferència de la resta, presenten l’estructura del cor normal però amb alteracions en el sistema de la conducció elèctrica del cor. Tanmateix, ‘si bé per mecanismes diferents, totes aquestes malalties cardíaques congènites tenen més susceptibilitat de presentar arítmies ventriculars malignes que poden causar la mort sobtada’, diu la cardiòloga.
L’exercici n’és un desencadenant?
Així doncs, l’esport origina aquestes arítmies causants d’una mort sobtada? ‘L’esport per si sol no causa la mort sobtada –respon Oliveras–, però sí que és cert que l’exercici físic pot actuar com un estímul desencadenant d’arítmies malignes en persones afectades d’una malaltia càrdio-vascular.’ L’augment de la demanda hemodinàmica o de la descàrrega adrenèrgica durant l’esforç pot originar arítmies malignes, especialment en certes patologies, com és el cas de la miocardiopatia hipertròfica o bé més específicament de la taquicàrdia ventricular catecolaminèrgica. Per això en moltes d’aquestes patologies cardíaques l’exercici físic intens és desaconsellat. Això no obstant, la mort sobtada no sempre es presenta durant la pràctica esportiva pròpiament, sinó que d’acord amb el tipus de cardiopatia de base també pot aparèixer en repòs.
Es pot prevenir?
En un moment en què l’afecció a córrer o a participar en proves esportives de tota mena és creixent, hi pot haver molta gent que es demani quina és la millor manera de fer-ho. Tot plegat comença pel sentit comú; és a dir, per no sotmetre el cos a esforços sense haver-se entrenat i preparat adequadament, tal com recorda a VilaWeb Joan Ramon Barbany, professor de fisiologia de l’exercici a la Universitat de Barcelona.
La prevenció bàsica, segons Oliveras, requereix una revisió mèdica que consisteix en una bona història clínica (cal determinar especialment la presència de factors de risc càrdio-vasculars i d’antecedents familiars de mort sobtada o de cardiopatia, i alhora detectar possibles símptomes d’origen cardíac), una exploració física completa i un electrocardiograma. Amb això es poden sospitar bona part de les principals cardiopaties causants de la mort sobtada, si bé és cert que no totes. Per aquest motiu, en els casos d’esportistes professionals, en els que practiquen esports de risc o màxima exigència física i en els esportistes més grans de 35 anys (que és quan comença a augmentar el risc de cardiopatia isquèmica especialment en homes), seria òptim de completar l’estudi amb una prova d’esforç i si es considera oportú una ecocardiografia.
La realitat diària és que a la majoria de maratons i ultramaratons que es fan al nostre país es demana un certificat mèdic per a poder-hi participar, i en alguns casos un electrocardiograma en repòs. També n’hi ha que aconsellen de fer, a més, una prova d’esforç, però en molt poques avinenteses s’arriba a exigir.
Resumint, segons Oliveras, el consell indispensable és almenys comentar sempre amb un metge quina mena d’exercici es fa o es pretén fer per tal que, un cop enllestides la història clínica i l’exploració física, valori les proves complementàries que considera convenients en cada cas. D’una altra banda, el professor Barbany rebla: ‘Hi ha una cosa important a tenir en compte, que és que l’organisme dóna senyals de fatiga. Al marge de tenir aquesta mena d’estudi previ, quan algú nota que realment la situació de fatiga és excessiva, para i ja està. La fatiga té un símptoma objectiu, i sobretot subjectiu, que ens indica que no podem anar més enllà.’
