01.05.2017 - 22:00
|
Actualització: 02.05.2017 - 00:07
El Parlament de Catalunya tramita el projecte de llei de voluntats digitals, que facilitarà la gestió del patrimoni digital quan ens morim. Es crearà la figura de l’hereu digital, el responsable d’administrar els comptes de les xarxes socials i els seus continguts. Aquesta figura podrà constar en el testament.
L’hereu digital tindrà drets reconeguts perquè pugui adreçar-se a les empreses de prestació de serveis digitals (Google, Facebook, Twitter…) i sigui reconegut legalment com el nou titular dels comptes i dels continguts a internet.
Si no s’ha fet testament, es podrà fer un registre de voluntats digitals, similar al de voluntats anticipades, dedicat principalment als joves que encara no han fet testament. S’hi podrà accedir simplement des de l’ordinador amb signatura digital.
És un primer pas per a evitar situacions tan desagradables com rebre un recordatori d’aniversari de Facebook perquè felicitem un amic nostre que ja és mort.
Qui té accés als comptes?
Facebook demana un paper del jutge per a poder autoritzar a un tercer d’accedir al compte d’una persona morta i així convertir la pàgina en un memorial. També funcionen així plataformes com ara Twitter o Yahoo. Igualment, hom pot posar-se en contacte amb empreses dedicades a gestionar el llegat digital. És el cas de Tellmebye, que va venir a ‘L’internauta’ el novembre del 2016 per explicar com endrecen la nostra herència digital.
Qui es queda els continguts digitals?
Per mitjà del projecte de llei de voluntats digitals, podrem gestionar tots els continguts que hàgim pujat a les xarxes. Fotos, vídeos, blocs, escrits… Però cal recordar que no té aquest mateix tractament allò que hàgim comprat. Si creieu que quan feu clic al botó de ‘comprar’ a Amazon o iTunes o qualsevol altre venedor de continguts digitals (música, llibres, films, programes) compreu alguna cosa, aneu molt equivocats. Si llegiu els famosos ‘termes del servei’ us adonareu que només doneu llicència al dret de fer-ho servir, amb petites diferències segons quin sigui el vostre proveïdor.
Mirem un cas molt il·lustratiu del 2009. Amazon va decidir d’esborrar les novel·les 1984 i Animal Farm de Georges Orwell de tots els dispositius Kindle que l’havien ‘comprat’ per culpa d’una disputa de drets. I resulta que Amazon no els tenia. Tothom qui havia adquirit les novel·les creien que les havien comprades fins que es van adonar que no, que simplement tenien el dret de llegir-les. Els va desaparèixer del seu lector, ni tan sols van poder decidir què fer-ne. Això sí, Amazon els va retornar els diners que havien pagat.
Fixeu-vos què diu la llicència que accepteu quan compreu un llibre a la botiga Kindle : ‘No es pot vendre, llogar, arrendar, distribuir, difondre, subllicenciar ni cedir els drets sobre el contingut de Kindle.’ És a dir, que quan comprem un contingut digital només tenim el dret de consumir-lo, però res més.
Un altre cas. ReDigi era, perquè ja ha tancat, un servei que permetia de ‘vendre’ música que havies comprat legalment a un altre usuari quan ja estaves tip de sentir-la. Va començar amb la música d’iTunes i Amazon, però immediatament es va veure que els termes legals d’Amazon no li permetien de fer la ‘compra-venda’ i es va concentrar en la música ‘comprada’ a l’iTunes.
El gener del 2012 els de Capitol Records els van acusar d’infringir les lleis del copyright i el març del 2013 un jutge va dictar contra ReDigi i a favor de Capitol Records. Encara que els de ReDigi van demostrar que ells confirmaven que l’usuari que volia vendre havia pagat la llicència d’ús, van haver de retirar-se del mercat perquè, segons el veredicte, feien una còpia de la cançó en el moment de fer la venda i això contravenia la llei del copyright.
En canvi, la Cort Europea de Justícia va dictar una norma el 2012 que deia que és permès de vendre programes que l’usuari hagi baixat legalment d’internet.
El setembre del 2012 un parell de tabloides anglesos van publicar la notícia que explicava que Bruce Willis, quan es va adonar que tota la seva llibreria de música digital que havia ‘comprat’ a iTunes Store –uns quants milers de dòlars– revertiria a Apple quan ell es morís, va voler demandar judicialment Apple. En un parell de dies es va saber que la notícia no tenia cap fonament, però això va ajudar més gent a entendre que els continguts digitals no són nostres.
Vegeu la secció de Joan Jofra ací:
