La mort de Muriel Casals i la crisi del periodisme

Dissabte, a partir de dos quarts de deu del vespre, pràcticament tots els mitjans catalans van anunciar la mort de Muriel Casals mentre encara era viva. L’ex-presidenta d’Òmnium i diputada es va morir a la una i vuit minuts de la matinada. Allò que semblava que era una notícia va commocionar el país, però la constatació que no era real també ha obert seriosos interrogants sobre el moment del periodisme i ha posat el focus sobre algunes pràctiques que a VilaWeb pensem –des de la responsabilitat de ser el diari digital degà– que cal denunciar.

S’ha volgut llevar importància a tot allò que va passar i carregar-ne la responsabilitat a les xarxes socials. És cert que algunes persones conegudes van anunciar la mort de Casals per Twitter, fins i tot a mitja vesprada, però no és cert que siga un problema relacionat només amb les xarxes socials o la premsa digital. La ‘pressió de les xarxes’ no té res a veure amb la part fonamental d’aquest afer, que és que hi havia fonts consultables i no es van fer servir o es van negligir. Concretament, n’hi havia quatre: la família, Òmnium, Junts pel Sí i l’Hospital Clínic. A VilaWeb no vam donar la notícia, i lamentablement vam ser els únics, per una raó ben elemental: cap de les quatre fonts no ens la confirmava i algunes fins i tot ens la desmentien amb rotunditat. Dir, com ha fet alguna gent, que hi havia fonts d’Òmnium o de la família que confirmaven la mort només és provar de fugir d’estudi, atorgant categoria de font a allò que en realitat eren rumors o menystenint que calen dues fonts independents i autoritzades per a validar una notícia.

També s’ha volgut rebaixar l’impacte del fet al·ludint a precedents. És cert que amb Tito Vilanova va passar un cas semblant, l’únic que fou realment semblant, i del qual hauríem d’haver après més. Però la gran diferència és que en aquell cas molts mitjans –de fet, la gran majoria– vam mantenir la correcció periodística. Per una altra banda, comparar-ho amb casos com el de Peret (en el qual qui es va equivocar fou una font legítima, la Generalitat) o encara el de Fidel Castro (on va haver-hi una usurpació de personalitat) sembla més un intent de diluir el debat que no pas d’encarar-lo. Dissabte va ser un dia trist per al periodisme. Punt. No es pot dir que hi hagués res tan complicat de fer i el problema no era un problema digital, només.

Si això queda clar, si en això podem estar d’acord, aleshores crec que sí que ens hem d’interrogar tots plegats, empreses editores, periodistes i lectors, sobre la pressió de les xarxes. I demanar-nos cap a on ens porta aquesta pressió i quin model d’informació han anat construint alguns digitals i alguns periodistes aquests darrers anys, basant-se en aquesta realitat, un model que dissabte va arrossegar diaris en paper, ràdios i televisions. No és una qüestió de calcular quants errors fan, fem, els uns i els altres —tots en fem i a VilaWeb tenim el costum de no amagar-los mai, d’assumir-los i d’explicar als lectors què ha passat i per què ho hem fet malament. El debat important no és de xifres ni de casos. Es tracta d’explicar i denunciar que hi ha intencionalitats i sobretot que hi ha interessos per a comportar-se així.

Qui va llançar la notícia en primer lloc sabia perfectament que fent-ho aconseguia una prima important de visites, que es traduiria en diners per al seu digital. És tan cru com això. L’única raó que pot explicar que uns professionals experimentats vulnerassen totes les convencions periodístiques és la consciència que, essent primers, i gràcies a la perversió que fan d’això les xarxes socials, obtindrien un gran nombre de visites, que es traduirien en ingressos. I en aquells que els seguiren va pesar més la idea de no quedar despenjats en la batalla per l’audiència que no la realitat. Si la falsa mort s’hagués mantingut només a Twitter, sense que cap mitjà hi hagués donat credibilitat, o si l’error no hagués estat tan multitudinari, avui no seríem pas on som. I la pregunta és, evidentment, si tot s’hi val per l’audiència, però també en què fallem tots plegats perquè la batalla per l’audiència origine fets tan lamentables.

Al principi d’internet, l’audiència es comptava per pàgines vistes. Va arribar un moment que això era ridícul i, per tant, la realitat va imposar un canvi de còmput. Avui allò que és ridícul i perillós és comptar per visitants únics, posant en el mateix sac el qui només hi entra dos segons des de Facebook i el qui s’hi està cada dia deu minuts. Les xarxes socials, això sí que és absolutament cert, han pervertit la lògica del sistema dels usuaris únics, i hi cal un canvi urgent o el periodisme n’eixirà molt malparat. Als Estats Units van abandonant el concepte de visitant únic en favor del de ‘compromís’, per contrarestar la mala pràctica d’obtenir usuaris únics cremant la credibilitat en cada notícia. Els mitjans catalans ho hauríem de considerar, també. Així com avui ningú ja no fa bandera de les pàgines vistes, si un dia deixem de fer bandera d’aquests usuaris únics que Facebook ha convertit en una mesura insignificant haurem fet un pas per a evitar fets tan greus com el de dissabte.

Convé remarcar, perquè no és cap detall menor, que el suport genèric que el govern de Catalunya atorga als mitjans d’una manera reglada i pública aquesta vegada, paradoxalment, premiarà amb diners aquells qui no van respectar l’ètica periodística en el cas de Muriel Casals. Perquè els pagaran els clics extra que van aconseguir sabent que els obtindrien si llançaven la notícia abans que ningú. Potser el govern també ha de fer una reflexió sobre això.

Finalment, els lectors. A VilaWeb sempre diem que sense lectors crítics no pot haver-hi bon periodisme. Us demanem respectuosament, per tant, la vostra reflexió; que penseu quina part de responsabilitat hi teniu vosaltres també. Dissabte molts lectors, i ho agraïm tant com agraïm sempre les seues crítiques als nostres errors, van reconèixer i van singularitzar el comportament de VilaWeb. Tanmateix, no és qüestió d’una capçalera ni d’un dia. Com tampoc ja no és un problema de digitals contra paper —que nosaltres som digitals i ho vam fer bé. La qüestió és que si les pràctiques del tot s’hi val s’han engrandit amb internet, i han fet possibles comportaments que ningú no s’havia atrevit a tenir quan els diaris només eren de paper, és perquè aquestes pràctiques tenen requesta. Perquè és demostrable que són una fórmula d’èxit. No l’única, però sí la més fàcil. I passar per alt això, passar per alt la responsabilitat dels lectors que aquesta obvietat implica, ens podria portar novament a l’engany.

Hi ha molts països del nostre entorn on la premsa groga és una excepció delimitada i ben definida. Al nostre país la premsa groga, abans d’internet, pràcticament no existia. Ara hi és ben present. No tan solament amb notícies falses, sinó amb més pràctiques rebutjables: des de la còpia descarada i insistent de la feina d’altri o l’augment artificial d’audiències amb mètodes poc clars, fins a la supressió de les mentides i els errors per tal que no en quede cap rastre quan ja n’han tret el benefici. Ara és a les mans de tothom, de tota la societat, de decidir si premiem la premsa groga o si l’acorralem. Estic segur que molts periodistes i molts diaris farem tant com puguem perquè no s’impose, precisament ara que fem un nou país. Però la paraula final, en això no podem enganyar-nos, la teniu els lectors.