26.06.2022 - 21:40
|
Actualització: 26.06.2022 - 22:23
De la inutilitat última de tanques com la de Melilla ens n’han parlat grans personalitats amb una destresa que jo no puc aportar. Hi ha, per exemple, aquell estremidor poema de Pasolini que adopta tipogràficament la forma d’una creu per advertir-nos que, entre “aquells que van construir lleis fora de les lleis i es van adaptar a viure en un món dessota del món”, un Alí d’ulls blaus destruirà un dia, inevitablement, Roma.
Però hi ha també Bauman, tan admirat pel PSOE, que amb l’elegància habitual ens va recordar ja fa temps que “les portes poden ser tancades amb clau, però el problema no desapareixerà per més clos que siga el pany. Els panys no fan res per domar o afeblir les forces que causen el desplaçament. Les tanques poden ajudar a mantenir el problema fora de la vista i de la ment, però amb això el problema no desapareix”.
Això, de fet, és així fins a tal punt que sempre arriba el moment en què ni tancant els ulls no pots deixar de veure-ho. Les imatges que ens han arribat aquest cap de setmana des de les portes de Melilla haurien de provocar la repulsa de qualsevol persona, perquè l’actuació de la gendarmeria marroquina és una acció que només pot ser considerada criminal. Com el comentari posterior de Pedro Sánchez. Ara com ara, hi ha trenta-set morts entre els joves que volien entrar a la colònia espanyola i simplement no hi ha res que puga justificar una matança com aquesta. Ni el fet que el regne del Marroc siga una dictadura ni tampoc els interessos geopolítics d’Espanya i la Unió Europea.
Trenta anys provant de resoldre el problema amb barreres cada volta més grans
L’any vinent farà trenta anys que es començaren a instal·lar barreres a Ceuta i Melilla. Era en plena emergència de l’Europa de Maastricht, quan tothom s’omplia la boca amb la desaparició de les fronteres i dient que tot allò era tan bonic. L’octubre del 1995 Juan Alberto Belloch, considerat un dels progressistes del PSOE, anunciava al món que Espanya es disposava a alçar un mur –no simples barreres, sinó tot un mur– per “protegir” les dues restes colonials espanyoles i ajudar a fortificar aquesta Europa que no té vergonya de celebrar-se a ella mateixa com la pàtria dels drets humans.
Feia pocs anys que el mur de Berlín havia caigut, però aquell dia les dues fronteres africanes d’Espanya van ser pioneres en un moviment de fortificació geogràfica que dècades després ha canviat el món per empitjorar-lo. Pioneres, diguem-ho tot, alhora que un altre govern autodefinit de progressista, el de Bill Clinton, començava a fortificar també el Rio Grande i la frontera del sud dels Estats Units.
Avui hi ha, alçats per a frenar les migracions, uns 1.800 quilòmetres de murs que separen fronteres a Europa. Que són l’equivalent de dotze murs de Berlín. Dotze murs de Berlín dreçats en la nostra geografia malgrat la retòrica de l’Europa sense fronteres i la llibertat de circulació. I, en el conjunt del planeta, la humanitat ha creat una illa de riquesa envoltada, també, de murs –com explica aquest mapa. Dins hi vivim un 14% de la població mundial, que acumulem el 73% de la riquesa. I fora el 86% de la població mundial ha de conformar-se, i ha de viure, amb el 27%.
Tot això no ha passat d’avui per demà, és clar. I és perquè no es vol anar al fons original de l’afer que ara és tan complicat de trobar solucions elementals a un problema, el de la desigualtat global, que amb el canvi climàtic és l’amenaça més gran per a l’estabilitat del món. Aquestes darreres dècades s’han vist fenòmens contradictoris. D’una banda –les dades sobre això són contundents–, la reducció de la pobresa extrema al món ha estat espectacular. El 1981 més de la meitat del planeta vivia per sota del llindar de la pobresa i aquesta xifra ha baixat ara al 14%. Però, en contrast amb això, la desigualtat entre les àrees geogràfiques s’ha intensificat i les barreres migratòries han crescut fins a crear un problema polític i humà que cada dia sembla més insoluble.
A Europa, com més va, més gent hi ha que parla de limitar les migracions i de frenar l’entrada a la Unió Europea de gent provinent dels altres continents. Fins i tot la trista esquerra oficial ja en parla obertament, sense que això cause cap escàndol. Lamentablement, el debat és impossible de situar-lo en una escala racional perquè els estats europeus no volen assumir les raons últimes del conflicte i la necessitat d’accions radicals i en reclamen, en canvi, un tracte “sensat i equilibrat”. Com si parlàssem de trobar un tracte sensat i equilibrat del greu problema de salut que tindria un fumador que s’hagués fumat cinc paquets diaris durant quaranta anys. Amb els pulmons fets malbé, ja no hi hauria cap possibilitat d’un tractament que no fos radical. Això passa exactament amb les desigualtats planetàries entre el nord i el sud. Des de la colonització i l’esclavatge fins a les guerres originades per l’explotació dels recursos, els pulmons de la humanitat ja s’han ennegrit massa i les teràpies que no vulguen tenir-ho en compte no serviran de gran cosa.
Com més tanca, més violència
Què hem vist, per exemple, a Melilla aquests dies? Formacions quasi militars, amb pedres i bastons però ben organitzades, d’emigrants que volen arribar a la Unió Europea després d’haver caminat des del sud Sudan –i aquells que ho veuen tot fàcil i senzill que proven tan sols d’imaginar que significa escapar d’una guerra travessant tot Àfrica a peu per arribar a les portes de Melilla. I per què hi ha aquestes formacions? Per què aquests atacs multitudinaris a la tanca?
Doncs és una resposta a la militarització de la tanca, justament. Per què, sinó? Com més tanca hi haja més violència caldrà per a saltar-la. Perquè, que no s’enganye ningú, no deixaran d’intentar-ho mai.
Avui, per a entrar a Melilla saltant la tanca, hi ha primer un mur de sis metres que oscil·la, després un entramat de cables que ni et deixen posar els peus a terra ni caminar i encara, tot seguit, una segona tanca amb un remat a la contra i una carretera per on patrulla constantment l’exèrcit. Com es pot saltar això sinó en grup i desbordant? I sabent, essent conscient, que en l’intent t’hi pots morir. Els trenta-set morts –ara per ara– són el preu que van pagar les poques dotzenes d’emigrants que van arribar vius al CIE de Melilla. Ja ho sé que amb la nostra mentalitat individualista és difícil d’entendre, però no ho és gens, al contrari, per a la gent que ha caminat anys i anys per arribar a Nador, a mercè de les màfies i dels perills de tota mena, ajudant-se els uns als altres allà on es trobaven, impulsats per la duresa extrema del viatge i pel somni comú d’entrar a Europa.
Fa molts anys un film, crec que era britànic, retratava una gran marxa d’africans cap a Europa, milions, que era frenada amb l’explosió d’una bomba atòmica al Sàhara. Aquesta és, portada a l’extrem de manera molt caricaturesca, una de les possibles solucions a la situació actual. L’altra, la que jo entenc i assumesc, és reconèixer que tots els éssers humans tenen el dret d’una vida digna, sense por, i tenen per tant el dret d’anar-la a cercar allà on calga. Entendré que algú puga opinar que semble massa altisonant i solemne. I entendré que es diga que no vull trobar una solució moderada, sensata i equilibrada, al problema. Però, especialment en un cap de setmana com aquest, vull fer notar que entre l’una posició i l’altra tan sols trobareu la monstruosa inutilitat de la tanca de Melilla. I la degradació moral que ens arrossega a tots.
PS. Aquest ha estat un cap de setmana terrible que començava amb la decisió de la Cort Suprema dels Estats Units de retirar la protecció constitucional al dret d’avortament. Cinquanta anys després. Us recomane llegir l’article de Joan Ramon Resina d’avui (Roe contra Wade) sempre agut i irreductible en la seua originalitat, sempre disposat a pensar per ell mateix. I també aquesta anàlisi de Kimberly Tower: “L’evangelisme blanc i els errors dels demòcrates: un còctel perillós per a la democràcia als Estats Units“.
