La moixaina del pare PSOE

El jutge de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón ha decidit de mantenir la causa per terrorisme contra el president Carles Puigdemont i Marta Rovira. La vice-presidenta tercera del govern espanyol, Teresa Ribera, s’ha empescat un malabar eufemístic per a acusar-lo de prevaricador: li ha retret que actuï amb “una implicació política important”, “en moments sensibles” i “sempre en la mateixa direcció”. Un pas retòric inèdit. De l’operació Catalunya, el PSOE n’ha parlat com “el Watergate del PP” i un “atac directe al sistema democràtic”, ha demanat actuacions immediates i ha promès que maldarà per aclarir-ho fins al fons. La lawfare ha quedat fora de la llei d’amnistia, però els socialistes han accedit a crear tres comissions parlamentàries per a detectar-ne casos. El Consell General del Poder Judicial espanyol va fer un comunicat indignat en què defensava el seu honor i demanava que no s’hi citessin magistrats.

El PSOE va absorbint de mica en mica una part del discurs independentista, però només la que connecta amb el victimisme, sense llibertat. Les consignes del procés s’han buidat de contingut i eficàcia, i ja són més útils als socialistes per a perjudicar el PP que no pas a l’independentisme per a carregar-se de raons. Així, com sempre ha fet Espanya quan li ha calgut, els socialistes reconeixen a Catalunya la condició de víctima, però sense apoderar-la. El PSOE només assumeix els planys de l’independentisme perquè, per a reconciliar-se del tot amb el votant català, vol desplegar-hi un rol protector: “Davant la incompetència i les mentides d’Esquerra i Junts, i davant l’odi del PP i Vox, nosaltres som l’estat que us vol protegir.” Ara que l’independentisme ja ha demanat perdó de totes les maneres possibles, com un nen que es penedeix de la rebequeria, el pare socialista ja pot tornar a amanyagar-lo.

La maniobra connecta bé amb el moment històric, en què el paper de l’estat tornarà a entrar en debat. El president de l’Argentina, Javier Milei, va recitar dijous al Fòrum de Davos un discurs delirant d’adolescent idealista i taciturn que acaba de descobrir els arguments bàsics de l’anarcocapitalisme: “La justícia social és una idea violenta i injusta, perquè l’estat es finança a través d’imposts.” El discurs que hi va fer Pedro Sánchez era l’altra cara de la moneda: més imposts, més estat, més benestar, més democràcia. “No us deixeu endur per aquesta onada reaccionària”, va demanar a les empreses. És el marc del 23 de juliol a escala internacional, amb unes eleccions europees a la cantonada. Mentre Milei, aplaudit per Isabel Díaz Ayuso, militaritza l’Argentina amb l’excusa de la llibertat, Sánchez és l’únic mandatari progressista que s’enforteix a Europa, entronitzat pel nacionalisme català.

Arreu d’Europa es va reforçant la polarització entre reaccionaris i progressistes desconstruïts. A Catalunya els blocs es comencen a definir ara que l’omnipresència de la independència s’ha esvaït. Els republicans, que van ser els primers de reconèixer que s’havien rendit, ja van incorporar de seguida el feminisme i l’antiracisme als seus discursos habituals. Sis anys després, confirmat l’acostament al PSOE, Junts ha trobat el moment per a marcar un perfil propi en la batalla cultural. La jugada vol recuperar el vell paper conservador i moderat de la vella Convergència, i contraposar-se als republicans, els comuns, la CUP i Sánchez. Per això han tret suc dels mals resultats de l’informe PISA i els atribueixen a la gestió que Esquerra ha fet del Departament d’Educació, caricaturitzant l’ensenyament per projectes; per això han promogut Sílvia Orriols a Ripoll i han dut la immigració al centre de la conversa.

Tot plegat potser contribueix a perfilar millor el rumb de Junts en una falsa batalla d’idees. A efectes pràctics, a Catalunya tots aquests debats són benzina per a l’autoritat del PSOE. Junts estimula les baixes passions per interès electoral, però sense cap ànim de trobar solucions, exactament com fa Esquerra. Els melons que obren se’ls haurà de menjar un país sense sobirania i, per tant, sense coberts, i així tan sols enfortiran el paper referencial de l’estat. La il·lustració perfecta és el retret que, fa unes quantes setmanes, Orriols va fer al govern de Sánchez: que no s’atreveix a “treure l’exèrcit al carrer” per a frenar la inseguretat. L’exèrcit espanyol, és clar. Encara que un cert nacionalisme hi fantasiegi, no hi haurà una construcció nacional catalana a l’obaga de l’estat, com durant el franquisme, mentre l’alternativa a Sánchez sigui l’apocalipsi de Milei, ni el fanatisme d’Orriols.

Després d’haver venut i escurat el poder de Catalunya i d’haver-la fet irrellevant en l’escena internacional, Junts i Esquerra, amb les seves discussions de paper d’estrassa, tan sols empenyen els catalans als braços del pare PSOE.

Ayuso també puja al carro

Qui també s’ha adonat que barrejar la immigració i la delinqüència pot ser llaminer electoralment és la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. Si fa uns mesos mirava de distanciar-se de Vox tot afirmant que “la delinqüència no està relacionada amb l’origen de les persones”, aquesta setmana ha descrit com un caos l’arribada de 1.200 immigrants a Alcalà d’Henares. Segons ella, arran d’això hi ha hagut unes quantes batusses, un brot de sarna i “s’investiguen agressions sexuals que han denunciat dones del poble”, cosa que el govern espanyol ha desmentit. Ayuso té molt de nas per a ensumar quines polèmiques relacionades amb Catalunya poden alimentar el seu independentisme madrileny, que l’encara amb Pedro Sánchez i la beneficia dins dels populars. Aquesta grolleria és l’altre pedal que accelera el motor socialista. Tot el progressisme ibèric, unit, com la nova Espanya dels pobles reunida contra Madrid i contra el racisme… a través de Sánchez.