31.08.2023 - 21:40
|
Actualització: 01.09.2023 - 08:39
El president dels bascs, Iñigo Urkullu, va proposar ahir una “convenció constitucional” destinada a reinterpretar una part de l’actual constitució espanyola en clau plurinacional. No hauríem de passar per alt el paper d’Urkullu el 2017, ni encara menys el fet que aquesta constitució, si s’ha demostrat res d’ençà de la sentència contra l’estatut, és que és irreformable. Recordem que també en aquella època Sánchez va anunciar de manera solemne, hores abans de la proclamació de la independència, un pacte del PSOE i el PP per a reformar la constitució espanyola i ja s’ha vist on ha acabat la idea.
Però, més enllà de l’anècdota concreta, crec necessari comentar com es va escampant i normalitzant la idea que cal una reestructuració o redefinició plurinacional de l’estat espanyol. Sumar, per exemple, tindrà de nom oficial al congrés “Grup plurinacional de Sumar”. Otegi s’hi va afegir també ahir, quan afirmà que calia plasmar la idea. Podem ja fa temps que en parla i fins i tot algun socialista ha dit que la música li sona bé. Sembla que és la moda, doncs, però amaga un parany.
El parany és que l’expressió “estat plurinacional” és vaga, poc concreta. No vol dir res a l’hora de retratar el model d’organització de l’estat. Es podria limitar a ser una descripció nua i crua, que voldria dir que l’actual estat espanyol té dins diverses nacions. Però la realitat és que l’ús polític que se’n fa, el concepte polític, no va per ací. D’ençà de les experiències de Bolívia i l’Equador –que aquest és l’origen de la moda en l’esquerreta espanyola–, hom pretén fer veure que l’expressió “estat plurinacional” té un contingut factual. Com si ser “estat plurinacional” implicàs una proposta concreta.
Però el fet és que ningú no sap què significa, ni quina proposta concreta podria plasmar. Perquè la fórmula no és equiparable a les que fem servir habitualment. Per exemple, quan tu dius “estat unitari” és clar de què parles. Com quan dius “estat federal” o “estat confederal”. Fins i tot quan dius, i la cosa ja va ser una invenció espanyola, “estat autonòmic”. Però què caram vol dir “estat plurinacional”?
Si, com deia abans, això és una simple descripció de la realitat, aleshores fer servir l’expressió per evitar el debat real de fons –sobre quina ha de ser la forma de l’estat– és tan sols treure’s de la màniga un eslògan nou per a entabanar la població i que vagen passant els dies sense que canvie res. Perquè ningú no pot negar que seria perfectament possible, per exemple, que l’estat espanyol s’autodenominàs “estat plurinacional” i continuàs essent una monarquia amb disset comunitats autònomes, per exemple.
I si allò que creuen o pretenen creure que ens proposen és el que hi ha a Bolívia o l’Equador, aleshores la idea és pitjor encara. Perquè la situació d’allí no es pot adaptar a Europa.
A Amèrica la figura de l’estat plurinacional es basa en la idea que hi ha una coexistència forçosa de dos models diferents de nació, creada per la colonització. Hi ha la realitat d’una nació-estat a l’europea, criolla i parlant del castellà, i la resistència d’unes nacions indígenes que no s’han organitzat com una nació europea i que potser no volen organitzar-s’hi. Cosa que, inevitablement, crea dos nivells diferents de poder alhora que evita el combat nació contra nació. Ningú no pretén que la nació indígena itonama, pauserna, yuracaré o cayubaba signen tractats internacionals, tinguen un seient a l’ONU, organitzen un exèrcit propi, creen un banc central seu o ni tan sols administren un sistema de justícia complet i universal que no es limite als usos històrics i culturals.
Amb la qual cosa acaba havent-hi un poder “modern”, homologable a la resta del món, que participa en les relacions internacionals i que organitza de fet l’estat bolivià –que és el poder crioll, la nació criolla– i uns “poders tradicionals” als quals es reconeixen drets sobretot simbòlics i s’atorguen algunes concessions culturals i territorials –cosa que evidentment està molt bé en aquell context concret i que és molt millor que no pas la submissió que van haver de suportar durant quatre-cents anys.
Però això, que pot ser interessant a Amèrica, no ho és a Europa. Ni Espanya és una nació criolla ni els catalans som uns indígenes sense aspiracions de tenir un estat a la manera dels estats nació europeus. Per tant, és evident que organitzar l’estat espanyol actual basant-se en aquest esquema no tindria gens d’interès per a nosaltres.
Els espanyols són experts en aquesta cosa d’inventar-se una paraula per a deformar el concepte quan es troben en un destret. I posaré un exemple que crec que tothom entendrà, que és el de les llengües cooficials. “Cooficial” només vol dir que és igualment oficial. Que el català siga cooficial amb l’espanyol vol dir que català i espanyol són oficials, tots dos. Res més que això. Però en la pràctica tots sabem que hi ha una brutal doble vara de mesurar entre l’espanyol i allò que en diuen “llengües cooficials”, de les quals miraculosament l’espanyol ha deixat de formar part. Perquè, dient “cooficials” a les nostres, ells han creat una categoria distinta, l’“oficial”, per a la seua, en un joc de prestidigitació jurídica i semàntica més que aberrant.
Això mateix passarà, si no ho impedim, amb la cosa aquesta de l’estat “plurinacional”. Ja s’ho faran venir bé, per exemple, amb allò de la “nació de nacions” per a acabar portant la plasmació al terreny que sí, hi ha diverses nacions, però una nació –casualment, la seua– és més nació que les altres nacions. Maquillatge i prou.
PS1. Dit tot això, hi ha un factor positiu en tot plegat. Que aquesta vegada la proposta arriba, sobretot, d’Espanya –encara que els bascs s’hi apunten– i arriba forçada per les circumstàncies, en vista que Catalunya ja no té gens d’interès a elucubrar més sobre el federalisme, l’enganyabadocs que els ha funcionat quaranta anys, i vol una república pròpia i independent. Aquest punt sí que el trobe interessant com un símptoma, un altre, de l’avanç del procés d’independència i de la creixent desorientació nacional espanyola.
PS2. Passat ja l’agost, el diari reprèn avui el format habitual, amb les columnes d’opinió de Tina Vallès i Josep Sala. La setmana vinent, dijous, reprendrem La tertúlia proscrita, que anirà molt carregada, i la resta de seccions del diari que aniran tornant a la normalitat, després d’un mes d’agost, emperò, que ha estat qualsevol cosa tret de normal.
