La mirada tova

Vivim moments de mirades toves? Darrerament, em trobo amb testimonis d’artistes que diuen que l’art, o les mirades en general sobre les coses, s’ha tornat aliment insípid. Ens trobem davant la descomposició del risc? M’ho han transmès bàsicament dones artistes que he entrevistat. La majoria d’elles són d’una mateixa generació, és cert. Dones que van viure l’esplendor creativa als anys seixanta i setanta del segle passat i, per tant, que ara tenen prop de vuitanta anys. La fotògrafa Pilar Aymerich ha estat l’última a fer-me el comentari. “Hi havia una potència i un discurs increïbles! I ara sembla que sigui un suflé que s’hagi desinflat. Tot és una cosa tova. A mi el que m’astora més és la poca reacció que tenim contra els fets que ens passen cada dia.”

Per què aquesta sensació recurrent? És real o una percepció nostàlgica que clou que tot passat va ser millor o, sobretot, més subversor i contestatari? És una mirada desencantada influïda per l’edat de qui la projecta? Els motius que es donen per explicar aquesta actual mirada remullada i acomodatícia són molts. Que si els artistes no volen problemes. I volen diners. Que si no volen ser castigats. I sí elogiats. Que si es vol evitar el conflicte. Que les institucions censuren en lloc de promoure una reflexió profunda. Que l’allau de discursos moralitzants és cada cop més gran. Que la pandèmia ens ha deixat vulnerables i sense forces. Que hi ha un excés d’imatges i de representacions que dilueixen el fet potencialment transgressor. I, és clar, tot això, barrejat com un còctel, diuen, ens augmenta l’autocensura. Sigui més conscient o menys. En siguem més conscients o menys. Parlem en plural, perquè tot allò relatiu a les mirades afecta l’art, l’escriptura, i el periodisme també, per què no.

Divendres, una altra dona referent per capacitat de transgressió va dir el mateix. I ja em van saltar totes les alarmes. L’escriptora Virigine Despentes, en el debat que va tenir lloc al CCCB, en el marc de l’estrenada exposició sobre Sade “Sade. La llibertat o el mal”, així ho va expressar. “No volem rebre més pallisses, volem sobreviure”, va dir en referència als durs atacs que rep l’artista. Ella va fer referència als que havia rebut quan va fer la pel·lícula Baise-moi (“Carda’m”), juntament amb Coralie Trinh Thi, que era l’adaptació de la seva novel·la, que va generar una forta polèmica per les escenes de violència i sexe explícit. La mítica autora de Teoria King Kong va dir que tant en la ficció com en la no-ficció contemporània hi ha pocs exemples recents que realment l’hagin sorprès, en aquest cas parlava sobre representacions culturals de la sexualitat. “Potser quan arribi a casa diré, ostres, m’he oblidat de posar aquest exemple o aquest altre”, va dir. Sí que va esmentar la seva col·lega Coral Triniti i va ratificar que sí que l’havia impactada un exemple que va venir del públic: la pel·lícula Titane, de la francesa Julia Ducournau. Despentes va donar un altre clau per a entendre per què els discursos són tan tous. En la nostra societat no s’espera que una persona que es dediqui a la pornografia, per posar un exemple, sigui capaç de fer un discurs ben articulat o filosòfic. “Escric en nom de les lletges, per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les mal cardades, les incardables, les histèriques, les tarades, per a totes les excloses del gran mercat de les ties bones”, va dir a Teoria King Kong.  Perquè les representacions sempre vénen de les mateixes, que pensen molt però experimenten poc, i que em perdoni si no ho vaig entendre bé.

Potser, per contribuir a aquest debat sobre si les mirades actuals són toves o no, apareix ara Sade, que Despentes va descriure com una espècie de Trump llefiscós i fastigós, però no per això menys necessari. Sade reapareix com un àrbitre, o com un jutge, per recontextualitzar la transgressió artística al segle XXI. Ara, potser, amb el bagatge teòric que hem acumulat o desacumulat aquests darrers anys, pel que fa a la perspectiva de gènere. Diuen els analistes experts del famós escriptor del segle XVIII que el fet d’haver viscut en tres règims diferents –monàrquic, revolucionari i napoleònic– va ser clau en la seva escriptura. A cada règim, Sade hi responia escrivint. De fet, com va dir Alyce Mahon, comissària juntament amb Antonio Monegal de l’exposició, les seves cartes més agressives les escrivia quan li negaven paper i tinta. En l’imaginari popular tenim una imatge de Sade com el gran poeta de la revolució. Un pensador excessiu, teatral, “bacanalístic” i barroc que va denunciar l’abús de poder de l’església, de la noblesa, de la família. És per això que les avantguardes se’l van fer de seguida seu. Perquè és qui millor va expressar que la cosa sagrada només es pot entendre si entenem la cosa profana. Pel marquès de Sade, l’art i el propi cos són una mateixa forma de supervivència, una forma d’activisme. I per això, el fet d’utilitzar el cos –en la seva composició carnal– com a espai per a l’art o l’activisme és central en la seva producció. Perquè el plaer i el dolor formen part de la nostra vida, i per entendre-la, cal escorcollar-se en el sentir i en el sofrir.

També alguns artistes que formen part de l’exposició, com l’argentí Marcelo Brodsky, van denunciar en l’acte inaugural que de la mateixa manera com s’oculten certes expressions sexuals també es tornen totalment invisibles certes imatges de violència. En el seu Traces de violència, Brodsky reflexiona sobre les imatges que documenten el genocidi de Namíbia per part d’Alemanya. “Tot allò que fa referència als genocidis i a la violència s’oculta, no és a la llum pública, i per això hi ha poques imatges de l’Holocaust o de la violència directa que s’exerceix sobre nosaltres”, va dir. Un pensament que també es reflecteix en aquest article, sobretot en la veu de Carles Guerra, que denuncia la invisibilitat iconogràfica dels ofegats als naufragis.

Alyce Mahon va apel·lar a la reacció de l’espectador, perquè la no-reacció és el perill que corre l’art. I, precisament, em sembla que és d’això mateix que parlava Pilar Aymerich en la darrera frase de l’entrevista que podreu llegir avui. “Em fa molta ràbia la incapacitat que tenim de reaccionar.” El risc de les nostres mirades i la nostra reacció segurament tenen un lligam més estret que no sembla.

(La fotografia que il·lustra l’article pertany a l’obra Stand for democracy, de Marcelo Brodsky.)