La mirada dels artistes fallers: “Això passarà, però ens quedarem com quan cau una bomba atòmica”

“No plantem en març i ja veurem si després de l’estiu… Tal com estem, molta gent es planteja si val la pena continuar a l’ofici, encara”. Parla Ximo Esteve, artista faller amb més de quaranta anys d’ofici i, fins la setmana passada, secretari general del Gremi d’Artistes Fallers. Amb ell repassem els aspectes d’una professió que podria tenir els dies comptats, encara que és cabdal per a una festa que és patrimoni immaterial de la humanitat de la UNESCO.

Un dia de febrer com avui, d’un any sense pandèmia, les naus de la Ciutat de l’Artista Faller, a València, haurien de bullir de gent i d’activitat. Faltaria poc més d’un mes per a la nit de la plantada de les falles, que és el 15 de març. Se sentirien les màquines i s’ensumaria l’olor de la pintura. També alguna conversa, un crit, o algú que dóna instruccions. Fins i tot, a les voreres, a banda i banda del carrer, hi hauria ninots assecant-se. Però això no passa. Els carrers són pràcticament deserts i als tallers hi ha pols i desolació. També molt de silenci.

Prop d’un centenar de poblacions de sud a nord del País Valencià celebren les Falles. No hi ha un informe actualitzat de quin és el negoci que mouen, però les xifres oscil·len entre els set-cents milions d’euros i els mil milions. Els sectors implicats són ben diversos i van de l’hoteleria a la indumentària, de la música a les floristeries i la pirotècnia.

I també als monuments, les falles, és clar. El gremi agrupa uns quatre-cents artistes, encara que pot haver-n’hi uns quants més, no gaire, que no estiguen agremiats. Ximo Esteve calcula que en els mesos més pròxims a la festa poden arribar a treballar-hi unes 1.500 persones, i en les èpoques més baixes de l’any, unes 1.300. La majoria són en ERTO, ara.

Com a autònoms, els propietaris dels tallers s’han pogut adherir als plans de la Generalitat per a ajudar els sectors danyats més directament per les restriccions. Ximo Esteve entén que hi ha molta gent afectada, que molts sectors estan tan castigats, o més, que el seu. “Amb dos mil euros que em puguen donar, pagaré la quota d’autònom i no faré res més. Va bé, tota pedra fa paret, però tampoc et mantenen el taller, amb dos mil euros, que no es pensen que amb això salven l’ofici.” Diu que salvar l’ofici seria poder plantar les més de mil falles que cada any es cremen a tot el País Valencià.

Un altre any sense Falles

L’any passat, les Falles es van suspendre el 10 de març. Als carrers ja hi havia fragments dels monuments més grans. Ja havien començat les operacions de transport de les peces que a vegades es fan en camions que tenen unes plataformes llarguíssimes i tallen el trànsit. La “meditadora” de la falla municipal dissenyada per Escif i feta volum per José Ramon Espuig i Manolo Martín ja ocupava el seu lloc. Poques hores després, els mateixos artistes la van convertir en icona del confinament posant-li una màscara. Allà va romandre uns dies, com molts altres monuments que esperaven el futur a les cruïlles d’uns carrers que no bullien de festa, embolicades en plàstic. Finalment, l’ajuntament va decidir que les emmagatzemaria a les dependències de Fira València o a la Marina de València. Alguns artistes, els que tenien més espai, les van tornar als tallers. I allí esperen, encara. Als tallers, a la Marina o a la Fira.

Probablement, mai no seran plantades i serà el setè any de la història sense la festa. Ara els fallers cerquen les certificacions i les especificacions tècniques dels materials per a saber si el poliestirè expandit (el suro blanc de què són fets la majoria de monuments) aguanta el pas del temps i els dos o tres trasllats. “Són massa viatges i massa marejol, a més, probablement, la fusta s’ha assecat i els canvis de temperatura del suro han afectat la pintura i quan els llevem el plàstic estarà feta malbé i se’ns quedarà a les mans. I hi ha el tema de la seguretat de muntar aquests monuments”, diu Ximo Esteve, molt i molt escèptic perquè té molt clar que l’any 2021 serà molt difícil plantar.

Subvencions de l’Ajuntament de València

Després d’haver-se vist superat per la pandèmia, l’Ajuntament de València ha deixat de posar data a les Falles. El president de la Generalitat va dir fa uns dies que l’ànim dels valencians no era per a festes. Amb tot, hi ha una mena d’horitzó incert a final de l’estiu. Però els artistes ja no hi creuen. I així és com alguns treballen al ralentí en les Falles del 2022, i altres tenen els tallers tancats.

Per mirar de mantenir amb vida el sector i per evitar la fallida de les empreses, l’Ajuntament de València ha acordat de subvencionar fortament els monuments de l’any 2022. És a dir, les agrupacions falleres, els casals, ja poden encomanar –signar, en diuen– les falles que cremaran, si tot va bé, d’ací a un any. L’ajuntament paga el 75% de cada falla amb l’única condició que el pressupost del monument encomanat per a l’any que ve siga, com a mínim, del 75% del que es va gastar el 2020. Segons Esteve, aquesta és una bona solució, perquè les agrupacions encara disposen dels diners destinats a la festa que l’any passat no van poder gastar. Amb tot, aquesta iniciativa no es fa a tots els altres municipis fallers del país.

Un tsunami

La pandèmia els té aturats, però Esteve admet que abans de tot això, els artesans no estaven per a tirar coets. “Som molt burros. Tenint unes mans com tenim, que som artistes, únics, creatius, que sabem fer de tot i amb unes volumetries espectaculars, ens apassiona el nostre treball, però no ens sabem valorar. No som empresaris”, diu. I afegeix que quan un artista crea, mai no en té prou. Sempre vol afegir més i més, i al final, els comptes no surten.

Preguntem per què. “Hi ha una lluita no escrita d’egos, de quedar bé i de tenir premis. Ens hem clavat en una espiral. El suro ha permès més volumetries i s’ha ajuntat tot en una bomba. Aquesta batalla de les Falles especials ha estat un trencatallers i un matapersones. Es treballava per davall del cost de producció i els tallers no tenien un romanent per a aguantar un any, i encara menys, per a aguantar-ne dos.” Explica Esteve que quan un artista feia una falla de les grans, no tan sols desafiava la gravetat, sinó l’economia del taller i necessitava fer-ne moltes més de categories inferiors per a eixugar els deutes en “una espiral boja que acaba en un tsunami que ho arrossega tot”.

És el moment de repensar tot això?

Per a Ximo Esteve hi ha una cosa que sí que s’hauria de canviar, i no és precisament la de l’ofici d’artista faller. És el pressupost que cada agrupació fallera ha de dedicar al monument. Segons que explica, com més va més fallers dediquen molts més diners a la festa que a la falla en si. “Si cada vegada som més festers i menys fallers, en alguna cosa ens equivoquem, i és que la falla serà la cosa menys important. Molta gent deixarà l’ofici o al final es convertiran en falles de l’estoreta velleta, com antigament… Quatre mobles i dos trastos, i au.” Segons ell, la solució seria que hi hagués una norma que obligués a destinar un percentatge mínim del pressupost global del casal, a la falla. “Els ajuntaments, i sobretot el de València, han deixat que els casals feren com volgueren i ara el monument s’ha convertit en una cosa secundària en els pressupostos.”

El futur

Ximo Esteve parla dels seus dos fills enginyers. L’un és dissenyador de producte industrial i l’altre, enginyer d’imatge i so. Fallers en potència, diu, que han mamat el taller des de menuts, que han fet cosetes, que serien més bons artistes que ell, assegura. L’un viu a Austràlia i l’altre a Barcelona, funcionari d’Hisenda. “Dins la meua depressió com a pare, tenint un taller propi, i un nom, i una maquinària, i sabent que ho haurien tingut més fàcil que uns altres, estic molt content que no es dediquen a l’ofici, que no patisquen el que ens ve al damunt, perquè el futur és molt agònic. Si ja ho era abans de la pandèmia, ara encara ho serà més.”

Després de dir això, l’artista faller matisa que no vol ser negatiu, però considera que l’ofici s’ha de mantenir donant alternatives a la gent jove que s’hi vol dedicar. Ajudant els alumnes del grau de Formació Professional que, segons que diu, és massa teòric i en què els alumnes ixen titulats però sense l’experiència de la feina en el taller.

El Medusa i el Tomorrowland

Ho diu unes quantes voltes durant la conversa, els artistes fallers són experts a convertir idees en volum. I reconeix que les falles són la base de la seua feina, però ells són artesans que treballen amb decoradors, amb muralistes, amb dissenyadors. I posa l’exemple del mestre Manolo García, que ha plantat a la plaça de l’Ajuntament, però que també ha fet l’escenari del festival Tomorrowland de Barcelona, o del Medusa. “Un artista faller pot fer tot el que tu vulgues, tot el que se t’ocórrega. El parc d’atraccions de la Warner l’hem fet els valencians, Terra Mítica, gegants i cabuts, cavallets, tot el que tinga volum, que siga molt gran i que et pugues imaginar”, diu Ximo Esteve que també fa decorats per a fires, teatre i televisió. Tot d’activitats que la pandèmia també ha aturat en sec.

La reflexió final

“A mi em preocupa més la postpandèmia que el que passa ara. Ara tindrem ajudes, poques, i alguns moriran en combat. Això passarà, però ens quedarem com quan cau una bomba atòmica. Serà un desert on s’haurà de replantar tot. I què farem? Que cadascú s’alce i es cure les ferides? Què farem? Què passarà el 2024?”