17.09.2020 - 21:50
El concepte de ‘minoria nacional catalana’, la idea que els catalans som una minoria nacional dins Espanya i França, és molt poc difosa al nostre país. I diria, fins i tot, que aixeca suspicàcies.
Fa moltes dècades que els catalans ens reconeixem a nosaltres mateixos com una nació, una nació com qualsevol altra. I per això la perspectiva de ser considerats ‘simplement’ com una minoria, ens sembla poca cosa. I més ara, quan el procés cap a la independència és, sostingudament de fa anys, en el punt més alt que no havia estat mai en la història.
Però si ahir vau seguir la contundent exposició de Gonzalo Boye davant el Tribunal Suprem espanyol, en defensa del president Torra, supose que no us devia passar per alt la repetida referència que hi féu. Sí, Boye va tenir molta cura, repetidament, de classificar la causa contra el president de la Generalitat just en el context d’una discriminació contra una minoria nacional. La catalana.
Sabent, com ja sabem, de quina manera treballa Gonzalo Boye, tots convindrem que la referència era qualsevol cosa excepte banal. L’advocat ha demostrat a bastament tenir una visió de jugador d’escacs, sempre amb la mirada posada tres o quatre o cinc jugades més endavant. I he de suposar que va fer això, ahir, la primera vegada que podia intervenir a Espanya en un judici relacionat amb el procés.
Un procés, el d’independència, que ara ja sabem que no serà impulsat des de fora ni es pot repenjar sobre cap esperança que no siga la voluntat dels catalans. Però un procés, també, que té un èxit indiscutible a l’hora d’eixamplar l’esquerda entre el dret europeu i l’espanyol, de manera que posa l’estat espanyol contra les cordes.
És evident que l’independentisme català obté a Europa unes victòries judicials d’una gran importància, sobretot per a delimitar i disminuir la capacitat de reacció i la impunitat amb què actua l’estat espanyol. I a la pràctica també: fa anys cremar una foto del rei espanyol al carrer era sinònim de detenció i de problemes, i avui ja no, per posar un exemple. I això és gràcies a una sentència europea.
La pregunta és, doncs, si hi ha res, si trobaríem cap element, que no fos marginal sinó que anàs directament a l’arrel del problema i sobre el qual la justícia europea se sentís amb l’obligació d’intervenir. Dit més exactament: sobre el qual els catalans poguéssem estar en disposició de provocar una reacció en favor nostre i contra la justícia espanyola.
La resposta és que sí i que té a veure amb el respecte a les minories, en aquest cas a les nacionals. Perquè l’adopció de l’article 19 del tractat de Lisboa, primer, i l’adopció dels criteris de Copenhaguen, més tard, aporten unes obligacions, fins i tot reforçades amb les normes que vetllen per l’expansió, tan sacralitzada, del mercat intern, que obliguen la Unió Europea a protegir els seus ciutadans contra qualsevol mena de discriminació basada en la pertinença a una minoria nacional.
I quins criteris calen, què pot aportar algú, per a empènyer la justícia europea a fer-ho? Doncs la definició de minoria nacional, que ningú no pot discutir seriosament que es compleix en el cas català però que ha de ser explícitament invocada tal com es va fer ahir per primera vegada, juntament –atenció– amb l’evidència que hi ha un procés discriminatori. L’existència demostrable d’actuacions incoherents amb les que l’estat practica amb unes altres comunitats, que es practiquen contra una persona pel fet de ser el que és i pertànyer al grup que pertany.
I amb aquesta mirada, si ho voleu, entreu ací i escolteu tot allò que Boye va posar sobre la taula ahir. I endevinareu una línia de treball, de futur, que potser serà molt determinant. Sobretot si es compleix el triangle que cal activar per tornar a assaltar el poder: la suma de la mobilització popular i el control del territori amb la legitimitat política emergida de la majoria electoral i el qüestionament de la política totalitària de l’estat espanyol des de l’espai lliure europeu.
PS. Ahir vam tenir moltes dificultats de connexió a l’hora de fer el debat que havíem anunciat amb Ramón Cotarelo i Enric Pujol, i finalment ens vam trobar obligats a ajornar-lo quan ja feia uns quants minuts que ho intentàvem. El farem dimecres vinent, també de set a vuit del vespre. Us demane disculpes a tots vosaltres i molt especialment als dos convidats.
