21.08.2024 - 21:40
|
Actualització: 23.08.2024 - 00:56
Sóc de l’opinió que William Shakespeare és el cim de la literatura mundial perquè no hi ha pràcticament res que ens puga passar a la vida sobre què no haja escrit.
Ahir la vice-presidenta i ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero, va fer unes declaracions públiques en què volia aclarir el pacte que va permetre a Esquerra Republicana de Catalunya de justificar públicament el vot a favor d’investir Salvador Illa. “Ni és un concert econòmic ni és una reforma a l’ús del sistema de finançament.” Alerta a la contundència amb què s’expressa la número 2 de Pedro Sánchez: ni concert econòmic ni reforma –ni reforma, tan sols!– del sistema de finançament.
Que això era així, em direu, ja ho sabíem tots. I és veritat. L’engany –per haver-se fabricat tan a la desesperada com es va fer– era massa evident. Fins al punt que els republicans van pactar amb els seus socis socialistes que no dirien res mentre els seus militants havien de votar. Van pactar que no diguessen, per exemple, això que diu ara sense cap inconvenient la senyora Montero. Per no espatllar encara més les coses. I tot perquè en realitat la qüestió era vendre parauletes i no fets. Concretament, posar una etiqueta que fos digerible políticament a un pacte que no tenia, ni té, res de polític, en el sentit noble del terme.
La reacció d’ERC ha estat un comunicat i unes declaracions en què amenacen el PSOE, de manera un pèl còmica, de retirar el suport a Pedro Sánchez. I en què significativament no diuen res de retirar el suport al president Illa. Parauletes novament. Això sí, pronunciades amb to afectat i greu.
Al començament de l’article us proposava la lectura de Shakespeare perquè hi ha un llibre i un moment en concret en què el gran escriptor anglès ens explica de manera insuperable que hi ha decisions a la vida que són tan greus que una volta preses et deixen sense cap camí per a poder tornar enrere, atrapat per sempre més en les conseqüències de les teues decisions, despullat davant l’evidència de què has fet i la inevitabilitat del teu destí.
És aquell episodi de Macbeth en què, havent mort el rei Duncan, Macbeth s’adona que ha arribat a un punt de no retorn: “I am in blood / Stepped in so far that, should I wade no more, / Returning were as tedious as go o’er.”
[Disculpeu-me, però no tinc a mà cap de les excel·lents traduccions catalanes i he d’improvisar. Més o menys seria alguna cosa així com: “Estic tan enfonsat en la sang que, si ara m’aturés, tornar enrere seria tan feixuc com continuar endavant.”]
La cita reflecteix de manera excepcional, amb aquell geni únic que Shakespeare tenia a l’hora d’entendre la psicologia humana, la desesperança que causa entendre que una volta s’ha comès el crim és impossible de tornar a l’estat anterior, a allò que eres abans. La decisió de Macbeth el condemna inevitablement a un camí de destrucció perquè ja no pot fer-se enrere ni hi ha cap lloc del seu passat a què puga tornar. No tornarà a ser mai qui va ser.
I això és el que passa a Esquerra Republicana. ERC no pot reconèixer que va enganyar els seus militants i votants sense que signifique el desastre definitiu d’un projecte tocat de mort. Però, al mateix temps, resulta que no hi ha cap manera d’atacar el PSOE sense veure’s forçada a reconèixer que els va enganyar. La gravetat d’això que ha fet l’ha enfonsada tant que si ara s’aturàs i provàs de tornar enrere, el camí seria tan feixuc que es faria impracticable.
I la pitjor part de tot plegat és que això ho saps tu, però també ho saben els altres. El PSOE, en aquest cas, és conscient que Esquerra ja no pot fer res en contra seu. Com ho farà si la seua sort ha quedat completament lligada a la del PSOE? ERC ha apostat pel PSOE de manera que si el PSOE s’enfonsa l’aposta que van fer també enfonsa ERC –i per això intenten de fer equilibris amenaçant retòricament Pedro Sánchez, però no s’atreveixen ni tan sols a amenaçar Salvador Illa, que és qui va signar el famós pacte.
Així les coses, els socialistes poden permetre’s d’insultar-los i humiliar-los sense gens de por de represàlies reals. Sense por d’unes represàlies que els republicans no aplicaran mai simplement perquè, per a ERC, després de travessar el Rubicó, ja no hi ha cap lloc del passat on tornar.
PS1. Dit tot això, encara n’hi hauria un, de lloc: la renovació total del partit en mans d’aquest 44’8% que es va oposar a la investidura de Salvador Illa a la votació interna. Si aquesta gent s’organitzés i derrotés la direcció actual –Rovira i Junqueras, que tant se val l’un com l’altra–, Esquerra podria retrobar-se. Al país, li convindria molt, però no sembla fàcil que passe.
PS2. Fa mig any un enorme incendi en un edifici de Campanar va omplir de dol València. Deu persones hi van morir i les imatges han quedat gravades a la retina de tothom. Sis mesos després, Esperança Camps ha parlat amb els veïns que van sobreviure: Campanar, mig any després de l’incendi que va marcar per sempre la vida de València
PS3. Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense cap mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també.
