La Mina: la cara oculta d’un univers

L’edifici Venus ha esdevingut un dels punts més foscos d’un barri que no brilla. Ubicada entre Barcelona i Sant Adrià del Besòs, la Mina ha estat històricament una pedra a la sabata pels dirigents polítics de tots els colors. De nou, el barri torna a centrar l’agenda. L’administració ha posat el puny sobre la taula –per enèsima vegada– per intentar posar fi a les condicions infrahumanes en què es troben actualment les més de 400 vivendes que conformen Venus, l’icònic bloc de pisos que, arrenglerat amb la resta de planetes, conforma un univers segregat.

Construïda a finals dels seixanta, la Mina n’ha tingut prou amb quatre dècades per convertir-se en un barri entre muralles arquitectòniques que n’està patint les conseqüències greument. L’absentisme escolar i l’atur estan a l’ordre del dia. “Hem arribat a un punt d’alarma social molt gran. L’abandonament per part de l’administració és evident”, lamenta amb persistència Paco Hernández, president de l’associació de veïns del barri. L’actual tensió entre governs i veïns per resoldre el cas Venus només és la punta d’un iceberg que s’ha perpetrat al barri i que no ha parat de créixer. Un iceberg de planxa i formigó.

Un nou paradís després del barraquisme

La segregació que pateix la Mina i els conflictes que sovint l’han situat al mapa no s’expliquen sense repassar els seus orígens. El 1969, a la recta final del franquisme, es van construir els primers edificis que avui conformen l’anomenada Mina Vella. Començava a prendre forma la demanda política de traslladar les barraques del centre de Barcelona a les zones perifèriques. Les icones del barraquisme, com ara el Camp de la Bota, Somorrostro, Montjuïc o Can Tunis, van desaparèixer de la panoràmica barcelonina i els seus habitants van ser reubicats amb pressa en els primers edificis d’aquell nou barri. Tot i que durant els primers mesos –i anys– els veïns van haver de viure amb els carrers sense asfaltar i l’enllumenat encara per instal·lar, les condicions de vida eren dignes i amb blocs de dimensions moderades de no més de cinc pisos.

La necessitat urgent de traslladar més barraquistes a la perifèria de Barcelona va obligar a l’administració a construir nous habitatges al barri a principis dels setanta. L’anomenada Mina Nova ja no seguia el mateix patró. Es van aixecar edificis de dimensions estratosfèriques –aleshores ja de deu plantes– i amb centenars d’habitatges minúsculs al seu interior. Eren estructures prefabricades a base de formigó i planxa per agilitzar les obres. Construccions que, amb els anys, s’han convertit en autèntics símbols de la marginació a Catalunya.

“A la ville de… Barcelone!”, de l’aleshores president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch, va ser una oportunitat d’or per endreçar la capital catalana i reformar la façana litoral. Menys la Mina. La inversió pels Jocs Olímpics del 92 va passar de llarg pel barri. Només en va quedar la prova d’un cinturó de la ronda Litoral que en el seu pas per la Mina es va aixecar vuit metres, mentre que en altres punts de la costa barcelonina es va preferir soterrar. La ronda “va ser una barrera brutal”, assegura Josep Maria Monferrer, historiador i responsable de l’Arxiu Històric del Camp de la Bota i de la Mina. Juntament amb els límits que marcaven la via del tren i el riu Besòs, “van aconseguir tancar un barri que no interessava que es veiés durant els Jocs Olímpics. El van fer encara més invisible, i la marginació va seguir creixent”, admet Monferrer. És en plena ressaca postolímpica i ja amb els murs definits damunt el mapa quan el barri pateix clarament la sensació d’abandonament. Monferrer i Hernández subratllen que les fronteres de la Mina la van convertir en un “gueto” que, a dia d’avui, consideren, encara continua. Qui també coincideix que el procés urbanístic del barri va propiciar a la guetització és l’actual regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de Sant Adrià, Joan Carles Ramos. En concret, Ramos lamenta que la Mina Nova s’hagi convertit en el focus de conflicte més important del barri.

Davant la complexitat social i urbanística del cas per frenar la segregació d’aquest barri amb més de deu mil habitants, les administracions van sumar esforços l’any 2000 amb la creació del Consorci de la Mina; un organisme que encara ara aglutina els ajuntament de Sant Adrià i Barcelona, la Generalitat i la Diputació de Barcelona i que treballa per actuar en les problemàtiques més evidents, com ara el tràfic de drogues, l’absentisme escolar o l’analfabetisme.

El fòrum de l’especulació

Pels veïns de la Mina, el Fòrum Universal de les Cultures que va acollir Barcelona el 2004 també va marcar un abans i un després en l’evolució del barri. El que es podia plantejar com una nova oportunitat per obrir-se al litoral, va servir per rearmar la muralla arquitectònica assentada durant els Jocs Olímpics. Moltes veus coincideixen que durant aquesta etapa les requalificacions del sòl amb increments dels preus desmesurats van ser motiu d’enriquiment per a alguns. Sobre aquesta qüestió, Hernández remarca que “el Fòrum va ser una mostra de l’elevada especulació que es va fer”. I és que coincidint amb la urbanització en aquell període –la primera dècada del 2000– es van edificar noves construccions a l’extrem de la Mina més proper a la costa només accessibles per a compradors amb un elevat poder adquisitiu. “Es va especular de forma salvatge amb nous habitatges de luxe d’inversió privada”, afegeix el president de l’associació veïnal, que amb altres testimonis coincideixen en anomenar-la “Mina Pija”.

L’actual regidor del districte de Sant Martí de Barcelona i membre del consorci, Josep Maria Montaner, creu que el projecte d’urbanització de la Mina en relació al Fòrum “estava ben plantejat”. “Tot i això, va quedar inacabat a causa de la crisi immobiliària”, afegeix. El fet que quedés aturat “ha provocat -considera- que les condicions de vida dins la Mina no hagin millorat; fins i tot pot semblar que han empitjorat”. En aquesta línia, Montaner es refereix als habitatges de nova construcció com una desmesura: “Els edificis d’inversió privada poden crear un efecte semblant al de Rio de Janeiro, amb una façana de luxe mirant al mar”. Qui no opina el mateix és Ramos, ja que veu amb bons ulls que l’oferta de preus dels habitatges sigui variada. “No hi veig el problema. D’aquesta manera s’està intentant que els veïns de la Mina es relacionin amb altres persones”, argumenta el regidor de Sant Adrià.

Una transformació amb el fre de mà posat

La construcció de més de 400 pisos de protecció oficial –alguns assignats a persones de fora del barri de la Mina– i les converses entre governs i veïns sobre el cas Venus és la cirereta del pastís d’un pla urbanístic que s’ha vist frenat per la crisi econòmica. A dia d’avui, una seixantena dels habitatges socials segueixen tancats i, en cas que s’efectués l’enderrocament del polèmic bloc, caldria construir-ne de nous.

Davant d’un barri que en els últims anys ha vist néixer una nova biblioteca, un nou poliesportiu o una nova escola, els veïns encara veuen amb escepticisme els plans de futur del Consorci de la Mina. La lluita per fer efectiu el reallotjament dels habitants de l’edifici Venus als pisos de protecció oficials que en el seu dia se’ls van prometre encara continua, també als jutjats “per denunciar el silenci administratiu”, explica Paqui Jiménez, portaveu de l’associació de veïns.

A l’altra banda de la xarxa, el consorci veu l’enderrocament de Venus com una actuació urgent, que donarà sentit al planejament urbanístic que es va dissenyar en el seu dia. “Amb aquesta actuació, i l’ampliació de la rambla que travessa el barri fins a la costa barcelonina –amb un pont que travessi la ronda Litoral– aconseguirem fer un gran pas endavant per obrir encara més la Mina”, comenta Ramos. “Tot i això, encara queda molt per fer”, afegeix.

Mentre el consorci creu que la reordenació urbanística és part de la solució per diluir l’estigma que arrossega el barri, els veïns segueixen veient amb els seus propis ulls els “murs invisibles”. Reclamen una major inversió en la vessant social, que alhora serveixi per posar fi a un problema en majúscules: el tràfic de drogues que s’ha assentat als carrers de la Mina. Totes les veus volen lluitar per seguir millorant la qualitat de vida d’aquest petit univers, però els tempos i les prioritats divergeixen.