Una xifra exemplifica la complexitat del debat intern que viu ERC i que es dirimirà avui: gairebé dos-cents militants s’han donat de baixa després de la investidura del president Salvador Illa. Si, a l’agost, el cens d’afiliats que podien participar en la consulta era de 8.226, avui seran 8.030 els qui podran votar fins a les vuit del vespre una de les tres candidatures que aspira a encapçalar el partit. Després de mesos de tensió, de la visibilització crua del trencament entre els sectors d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, de l’esclat de l’afer dels cartells, de l’aval dividit de les bases a la investidura d’Illa, i del tancament d’un cicle electoral complet a la baixa, ERC no tan sols entoma el desafiament de decidir qui dirigirà el partit a partir d’ara, sinó el de preservar la cohesió interna: espantar el fantasma de les velles escissions sigui quin sigui el resultat. El verb “recosir” és un dels que més s’ha conjugat durant la campanya, però la dificultat serà traslladar les promeses als fets. La preservació d’aquesta unitat també serà el primer pas imprescindible perquè Esquerra intenti d’aturar la sagnia de votants. Perquè el segon desafiament que assumirà la nova direcció serà intentar de recuperar l’electorat perdut aquests darrers anys, un objectiu impossible si les lluites caïnites no s’acaben en aquest congrés.

Aquestes eleccions s’han presentat d’ençà del primer dia com un plebiscit sobre la continuïtat de Junqueras. L’ex-president d’ERC i la seva candidatura, Militància Decidim, han recorregut 17.500 quilòmetres del juliol ençà per mirar de reconnectar amb les bases del partit. I, veient la seva capacitat en la recollida d’avals, no hi ha dubte que Junqueras és qui ha mantingut més control orgànic del partit, malgrat no tenir el suport de la majoria de l’aparell i dels dirigents, que s’han mantingut al costat de Rovira i s’han integrat –o han donat suport– a la candidatura de Nova Esquerra Nacional, encapçalada per Xavier Godàs i Alba Camps. L’ex-batlle de Vilassar de Dalt (Maresme) i l’ex-diputada al parlament representen un model de lideratge col·lectiu que vol aplicar l’esquema de separació de partit i de govern del PNB, però que també evidencia les dificultats de trobar relleus amb la capacitat d’arrossegament electoral que van tenir Junqueras o Rovira. Hi ha qui diu que un partit és un document d’Excel. En aquest cas, ha estat Junqueras qui ha demostrat tenir-lo més ben elaborat i ha preservat la majoria del control orgànic intentant de reconnectar, directament, amb els quadres locals i, sobretot, els militants, que és qui finalment determinarà el futur d’Esquerra.

Afins a l’ex-president d’ERC, de fet, han estat fins ara al capdavant de la vice-secretaria general de coordinació interna i la secretaria d’organització, però Rovira n’ha estat la secretària general. El sector rovirista ha agrupat els seus actius en la candidatura de Godàs i Camps, que arriba al dia clau amb el suport de la majoria dels càrrecs, electes i cares conegudes del partit, incloent-hi tota la vella guàrdia. Junqueras té Gabriel Rufián al capdavant del grup parlamentari al congrés espanyol i Elisenda Alamany a l’Ajuntament de Barcelona. El sector de Rovira, Josep Maria Jové i Marta Vilalta com a president i portaveu del grup al Parlament de Catalunya, respectivament. Una de les grans preguntes que acompanya aquest congrés és si, al capdavall, la disputa entre els dos sectors és tan sols de poder o hi ha diferències estratègiques darrere. La resposta podria ser híbrida, perquè en el rerefons de la batalla interna també hi ha matisos estratègics entre Militància Decidim i Nova Esquerra Nacional. Això sí, han quedat esmorteïts pel soroll i la decisió dels candidats d’aplegar tot el suport possible. Un dels qui ho ha resumit més bé ha estat Jové, que en una entrevista a RAC1 deia que, més enllà del debat sobre la renovació de lideratges, Nova Esquerra Nacional defensava que ERC es definís clarament en l’espai de l’esquerra nacional mentre Junqueras dibuixava un partit catch all. És a dir, una organització amb fronteres molt àmplies que ocupi la centralitat de l’espai socialdemòcrata català, intentant de menjar-se l’espai del PSC també a les àrees metropolitanes, i que esdevingui el partit de referència de la classe mitjana i treballadora. Nova Esquerra Nacional vol enfortir-se dins l’espai compartit amb els Comuns i la CUP, que, paradoxalment, també es va reduir en les darreres eleccions catalanes. Tots dos intenten, al mateix temps, d’atreure sobiranistes en un moment de crisi general del moviment independentista.

Tant Junqueras com Godàs preserven un fil de continuïtat amb l’Esquerra actual. El primer s’ha acompanyat d’una candidatura renovada per a perseverar en l’intent de convertir l’organització en un partit hegemònic, com ho va aconseguir abans de la davallada electoral fins a arribar a la presidència de la Generalitat, una fita que històricament es remuntava a la Segona República. Els militants d’ERC determinaran avui si creuen que aquesta fórmula encara té camí per córrer després de la gestió dels darrers anys, sobretot d’ençà de l’octubre del 2017. Una darrera etapa de què Junqueras s’ha volgut distanciar, malgrat que dirigia el partit com a president. A més, Junqueras aspira a ser el candidat en les eleccions catalanes vinents, com va admetre ahir en una entrevista a TV3. Però aquesta carpeta no es tancarà fins que no es resolgui la seva inhabilitació (amb la llei d’amnistia o amb els nous indults) i mentre es mantingui l’aparent llunyania de les eleccions catalanes.

Godàs i Camps renovarien la primera línia, però també ampliarien les parcel·les de poder intern amb què ja compta el sector de Rovira. Els tercers en discòrdia, Foc Nou, demanen un revulsiu que trenqui amb els uns i amb els altres. No tan sols en termes de control orgànic, sinó també en relació amb la política de pactes, i posar fi a les aliances sistemàtiques amb el PSC. També pretenen ressituar l’objectiu d’assolir la independència en el centre de l’acció política del partit. Foc Nou aspira a aglutinar els militants més crítics amb el junquerisme i el rovirisme, aquells que en algun moment han estat temptats d’estripar el carnet o que s’han mantingut en les bases del partit discrepant de la línia de la direcció, amb el detonant de la investidura d’Illa. Aquesta nit, Helena Solà i Alfred Bosch també poden tenir la clau. La radiografia de la militància és tan incerta que n’hi ha que pensen que podrien ser la segona candidatura més votada.

Perquè la d’avui pot ser una primera volta definitiva, que probablement ratifiqui el lideratge de Junqueras al capdavant del partit, o una primera fotografia del suport de les tres candidatures per a una segona votació decisiva. Si cap dels candidats no obté més del 50% dels vots, els militants d’Esquerra hauran de tornar a votar entre la primera llista i la segona, i és aquí on podria haver-hi pactes o aliances. O no. Nova Esquerra Nacional i Foc Nou parteixen com a possibles aliats davant un Junqueras que no obtingués la confiança de la meitat dels afiliats, però qualsevol acord amb una de les candidatures que Solà i Bosch han titllat de “oficialistes” significaria una incoherència per als qui han reivindicat un cop de timó. A això, s’hi afegeix l’evidència que les dues candidatures de la segona volta no tenen cap obligació de pactar. Sigui com sigui, una votació d’ací a dues setmanes complicaria a Junqueras guanyar el plebiscit.

Els avals obtinguts per les candidatures es traduiran realment en vots? Hi ha hagut afiliats que s’han sentit pressionats per avalar una llista: amb l’anonimat en votaran una altra? Els militants que van avalar Recuperem ERC es decantaran realment pel vot en blanc? Són més incògnites que es resoldran avui. Però la més important quedarà pendent. La incertesa més gran és si aquest serà, finalment, un congrés de transició: si els vencedors no se’n surten segellant la unitat interna i millorant els resultats electorals, es podria precipitar un segon congrés. Això va passar el 2008, salvant les distàncies, a Joan Puigcercós.