26.11.2023 - 21:40
La política entesa com una guerra eterna entre dreta i esquerra té un fort regust mitològic. Tot i considerar-se inspirada en la disposició dels parlamentaris a l’Assemblea Nacional francesa, la divisió axiològica es remunta a l’ornitomància, que ja empraven els grecs per esbrinar el futur (d’aquí ve el sentit moral de dextra i sinistra entre els romans). Sota un vel primíssim de secularitat, la divisió ideològica permet d’entrellucar la lluita entre les legions de Llucifer i les de l’arcàngel Miquel. La distribució dels papers és, naturalment, a gust del consumidor. Per a l’esquerra (és a dir, per als qui s’identifiquen, més o menys conscientment, amb la utopia), la dreta és el cau de totes les maldats. Per a la dreta (els partidaris de l’ordre i la seguretat), el mal rau en el caos que promou l’esquerra. Els extrems coincideixen en la negativitat absoluta: tant l’extrema dreta com l’extrema esquerra odien la continuïtat i volen cremar-ho tot a fi que de les cendres sorgeixi la Jerusalem terrenal. Puix que no es capfiquen a planificar-la ni a posar-hi els fonaments, és natural que confiïn en la creativitat de l’atzar. Ja que el món i tot allò que han creat els homes és destinat a la destrucció, la vida ha de ser una revolució permanent i la política ha de contribuir a disgregar els ens en un procés de purificació còsmica. En aquesta constatació els extrems troben la justificació per a col·laborar en el procés natural que garanteix la frustració de tot projecte de permanència.
Menys mítica i més funcional que la classificació dreta i esquerra és la dicotomia conservador i progressista. Aquesta divisió té l’avantatge que no remet a referents espacials arbitraris sinó a conceptes temporals més complexos i permet de situar els extrems en la radicalitat de la relació temporal amb la realitat. Els conservadors reconeixen que en qualsevol moment les possibilitats d’acció política són limitades i que l’organització de la convivència ha de subjectar-se a aquesta paleta restringida d’opcions. Representen el realisme polític i el seu tarannà és tràgic. Els progressistes, per contra, són els optimistes de la política. El passat està condemnat pel fet de ser passat (la famosa paperera de la història) i el present és un graó cap a un futur ufanós. En tant que dipositari dels valors absoluts, el futur que desconeixem i no pas el passat que podem conèixer ha de guiar l’acció en un acte de fe, que, descomptant alguna marrada, durà inevitablement a estadis superiors de justícia, igualtat i felicitat (actualment rebaixada a la idea mediocre però potent de benestar social).
Tanmateix, conservadors i progressistes combreguen a reconèixer el present com el camp d’acció de la llibertat humana. Tots saben que la història no ha conclòs i cap projecte polític no es pot anticipar al seu final. La frase popular que l’home proposa i Déu disposa comprèn tota una filosofia de la història. Els homes conceben projectes amb una finalitat determinada, però la història introdueix algun factor inesperat (l’ardit de què parlava Hegel) que n’altera les conseqüències. Goethe aconsellava als joves de tenir molta cura amb allò que desitgen, perquè de grans ho aconseguiran. El mateix advertiment val per als pobles.
Però si el conservadorisme i la progressia són conscients que el present és l’esfera de la llibertat en tant que permet de transcendir la situació, ja sigui per superar-la, ja sigui per alentir-ne la transformació inevitable, els extrems es defineixen per la renúncia al principi de realitat. Els reaccionaris malden per restablir un passat que mai més no pot tornar i els utòpics per absolutitzar amb pseudo-perspicàcia un avenir que, com els conceptes orfes d’intuïcions, és literalment buit.
Els extrems són igualment perillosos. La simpatia o antipatia que evoquin diu més de qui les sent que no pas de la posició en si, car el sentiment, com la posició, és relativa al subjecte. En una societat dominada pel mite del progrés, l’extrema dreta és l’enemic lògic. I a la inversa, en una societat procliu a la subjectivitat conservadora, l’antagonista serà el “terrorisme” d’esquerra. La demonització és coherent amb la visió dels extrems, car el significat etimològic de “Satanàs” en hebreu és ‘adversari’, com ho és el significat de “diable” en grec.
Ja he dit que el conservadorisme tendeix a admetre la condició tràgica de l’existència i en conseqüència a servar un cert pessimisme en els afers humans. El progressisme és unidireccional per definició; es basa en la idea que el conflicte polític es produeix entre uns valors il·lustrats i els seus contraris. D’una banda hi ha els valors ètics i d’una altra actituds determinades per interessos personals o de classe (ara també de gènere, raça, ètnia, religió i qualsevol format identitari susceptible de ser polititzat). El conservadorisme tendeix a l’escepticisme i considera que el conflicte rau en el si de la veritat i de la bondat. I no pas perquè la definició d’aquests termes sigui ambivalent, sinó perquè la realitat és conflictiva i irreconciliable amb ella mateixa i la veritat s’oposa a la veritat en un enfilall de veritats diverses. El conservadorisme admet que hi ha oposicions irreconciliables, per més que els benpensants projectin harmonies ideals sense tenir en compte la naturalesa empírica i no sols abstracta de la vida humana.
Per raons històriques i per constitució espiritual –existencial, diríem en terminologia del segle XX– les persones i les comunitats no sols viuen en interdependència sinó també en una tensió permanent que emergeix de la incompatibilitat de l’ésser humà amb la pròpia essència. La tragèdia rau en el fet que tot imperatiu ètic, portat a la pràctica, ha d’assumir una dosi de culpa, car s’acompleix en detriment d’uns altres imperatius igualment vàlids. La indecisió davant el risc d’esdevenir culpable suspèn la tragèdia, però infantilitza el subjecte i en paralitza el desenvolupament. És el dilema de Hamlet.
El català, poble maltractat per la història, és tanmateix un poble molt poc tràgic, fins i tot antitràgic. Tragèdia no és pas complaure’s en el fracàs, ni procurar un desastre que ni tan sols era obligat. És saber que, independentment de l’èxit o el fracàs esporàdics, al final de tot designi hi ha indefectiblement l’anorreament i la dissolució. L’actitud tràgica consisteix a, malgrat la consciència de la fatalitat de tota empresa humana, assumir la culpa i el fracàs inherents a l’acció. A l’esperit tràgic, que és eminentment antiutòpic i per tant conservador, s’oposa la beatitud dels qui emeten judicis en l’abstracció d’uns ideals ingràvids, sense risc de contreure la màcula inherent al compromís. Als catalans els agrada tant viure emmantellats en la santa innocència, que són capaços de sacrificar l’intel·lecte i fins i tot la sòbria observació dels fets per sentir-se superiors en la seva misèria benpensant. La perversitat de cercar la benaurança en la pobresa d’esperit no sols priva de lluitar pel triomf de la veritat pròpia, sinó que condiciona per a cercar en el fracàs consol per a la desgràcia de confondre tragèdia amb apocament.
