23.11.2022 - 21:40
|
Actualització: 24.11.2022 - 08:39
No sabia com mirar d’encabir tanta informació, i emoció, en un títol i potser m’ha quedat una mica llarg. Però és que hi ha una biblioteca i també Marcel Proust (que ve a tomb amb l’excusa del centenari de la seva mort i perquè algú capaç de trasbalsar la literatura com ell ho va fer sempre hauria de venir a tomb), i perquè hi ha, sobretot, Ferran Cuito.
I perquè la història que trenen tots tres, Cuito-biblioteca-Proust, és, certament, meravellosa.
No vull pas escriure un article descobrint la sopa d’all, ara, la vida intensa de Ferran Cuito, la seva passió proustiana, Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d’Olwer, l’exili, els llibres, tant. No podria, perquè amb prou feines en conec tres pinzellades, jo, ara. És tan sols una mena de confessió, això, d’entrada, i una petita basarda.
La confessió: no en sabia res. La basarda: com pot ser?
Vull dir que sóc conscient que ningú no neix sabent-ho tot, i que saber-ho tot és impossible, i que, ben mirat, com més coses saps més t’adones de les que et falten, i que la vida deu ser assumir-ho, també, i etcètera. Però que no puc evitar de fer-me ràbia a mi mateixa per aquest concret desconeixement, tan concret que té nom i cognoms: Ferran Cuito i Canals. Que fou enginyer industrial i polític, director general d’Indústria estatal l’any 1931, president del Patronat de Turisme de la Generalitat i del Consorci de la Zona Franca, detingut per la Gestapo quan anava cap a Txecoslovàquia, on l’havien enviat per comprar armament durant la guerra del 36, exiliat a Perpinyà i a París (o, tal com explica el seu fill, l’escriptor i economista i degà dels proustians catalans, Amadeu Cuito: primer refugiat, aquell essencial posar-se a recer de l’amenaça, i després exiliat, quan es pren realment consciència que Franco ha guanyat la guerra i que la situació s’allarga i que no es podrà tornar a casa), l’home que havia començat treballant de torner per pagar-se els estudis a l’Escola d’Enginyers, que va formar part d’Acció Catalana amb Nicolau d’Olwer i de Palestra amb Fabra, el constructor de la biblioteca proustiana, que és aquesta metàfora de la vida que hauria de ser, aquesta tangible, pragmàtica realitat alçada amb fusta vella de roure.
Per una d’aquelles casualitats belles (unes hores esparses a Barcelona, un amic que ja hi ha anat i que en parla amb detall, un article d’en Safont), vaig fer cap als Espais Volart, perquè… Proust. I sí, tot això: Marsans, evocació, interpretació, art, literatura. Però és que, a més a més (i, per l’impacte, gosaria dir que sobretot), hi ha la biblioteca. En retrat i explicació, la biblioteca. Ella i l’home que la va fer. La història i la intenció.
En una carta que envia des de Perpinyà a l’escriptor i polític Odó Hurtado, que és el seu cunyat i que s’ha hagut d’exiliar a Mèxic, Ferran Cuito explica la gènesi de tot plegat: en els moments més difícils, amb els carrers presos pels soldats alemanys, amb l’escassedat de tot i la incertesa i el què serà de nosaltres, amb la bàrbara mà tota plena de punxes que assetja Europa i que l’escanya, ell llegeix. Això fa: aprofita l’obligació sinistra del toc de queda per a llegir.
I diu a Hurtado que així ha passat la guerra i així ha sobreviscut: refent la biblioteca que va perdre a Barcelona i llegint Stendhal i Proust. Sobretot Marcel Proust. I no és cap fugida, aquesta seva decisió, sinó una resistència explícita, conscient, constructiva.
També ho comparteix amb el seu admirat Nicolau d’Olwer (que exerceix amb ell de maître à penser i que de seguida li recomana clàssics imprescindibles), i li diu que aquella situació terrible, amb un permís de residència provisional que cada tres mesos potser es convalida o potser no, sense poder treballar i sense poder fer-hi res, és una ocasió bona per a llegir. Per a llegir tot el que no havia pogut llegir abans, quan la feina i quan la vida i quan tot.
I Ferran Cuito aconsegueix de comprar una prestatgeria de roure massís. D’entrada, la família en queda esparverada, és clar: a qui se li acut, amb tantes dificultats com passem, a qui se li acut gastar-ho en un moble, una biblioteca.
Que no es menja.
Però és que això també és aliment. També ho és. I aquella biblioteca de roure, que Cuito va anar omplint amb les troballes que anava espigolant de les llibreries de vell de Perpinyà i, després, de París, a mesura que creixia la seva passió es va anar dedicant, cada vegada més, a les obres de Proust i sobre Proust. Fins que va esdevenir la compilació més completa sobre l’autor de la magna A la recerca del temps perdut. I més que això: un símbol de la reconstrucció possible, de la reconstrucció necessària; de la superioritat de l’art i del coneixement humà sobre les forces de la devastació.
